CiU esperarà (desitjarà, més precisament) una resposta d’en Rajoy negativa en relació al referèndum però que ofereixi una porta oberta al diàleg. En Mas aprofitarà aquesta porta per negociar un pacte fiscal descafeïnat (anomenem-lo, “pactet fiscal”, o, si voleu, “concertet”) i un blindatge de determinades lleis (singularment, les que fan referència a la llengua) i, el 2016, portarà a referèndum aquest pactet i posarà tot el seu capital polític i el del seu partit en què Catalunya el voti, igual com va fer en González el 1986 en relació al referèndum de l’OTAN. I, quan ho aconsegueixi, ens vendrà a tots plegats que Catalunya ha aconseguit el pas endavant més gran de la seva història, exactament com va fer als anys 90, quan era conseller d’economia i va aconseguir que la infinita misericòrdia de l’Aznar li regalés unes engrunes d’IRPF.
I això, que es podria veure com una millora (no òptima, però millora al cap i a la fi) en relació a la situació actual, serà, paradoxalment, la fi de Catalunya. Perquè serà l’estat espanyol qui continuarà exercint el poder, el qui decidirà on s’han de construir les grans infrastructures de l’estat, el qui podrà fer polítiques que afavoriran l’establiment de les inversions estrangeres que arribin a l’estat espanyol en un territori o en un altre d’aquest estat. I l’estat espanyol, si ara tracta malament Catalunya, imagineu què farà en una Catalunya díscola i que, econòmicament contribueixi menys a l’estat (com a resultat del pactet). S’estimaran més, per exemple, pagar el 100% del caríssim corredor central a haver d’aportar únicament la meitat del molt més barat mediterrani.
Ofegar Catalunya matarà dos pardals d’un tret: per un costat l’empobrirà i, per tant, la farà més dòcil i, per un altre, allunyarà els diners de la regió menys espanyola, aquella que pot marxar en qualsevol moment. Catalunya s’ofegarà davant l’entusiasme de Madrid (que creixerà, si cap, encara amb major força) i, en general, davant de l’entusiasme de tot l’estat espanyol.
I això es pot evitar? Només amb una majoria abassagadora en favor de la independència que girés l’esquena a en Mas si no convoca una consulta el 2014. Però jo crec que aquesta majoria no hi és i, els poders econòmics i mediàtics s’encarregaran d’impedir que hi sigui. Ni la Mònica Terribas va apretar ahir en Mas quan aquest va convocar (perquè va fer exactament això) el referèndum el 2016. Si, ni ella ho va fer, què espereu que faci La Vanguardia?
L’única petita esperança que tenim actualment els independentistes es diu ERC. Afortunadament, la ciutadania no es va refiar d’en Mas a les darreres eleccions i no li va donar poder absolut. Però l’esperança és petita perquè l’enemic (començant pel Mas) és molt, molt, molt gran. La meva aposta és, en definitiva: referèndum pel concertet econòmic el 2016 i progressiu empobriment de Catalunya. Així passarà en Mas als llibres d’Història.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!