1. La declaració unilateral d’independència és un fet traumàtic que posaria Catalunya en un escenari ple d’interrogants interiors i exteriors: serà reconeguda la Republica Catalana pels països més influents? quines relacions comercials tindrà primordialment amb Europa, però també amb Amèrica i Xina? Podrà accedir –i en quines condicions– als mercats de deute internacional? Podrà recaptar impostos (o sigui, les empreses i la ciutadania catalanes començaran a pagar impostos a l’Agència Tributària Catalana a partir del dia següent a la declaració o continuaran pagant a la Hisenda espanyola com han fet sempre i com aquesta els reclamarà que facin, atesa la il.legalitat de la declaració)? Com reaccionarien els catalans contraris a la independència davant d’una declaració unilateral? És evident que les respostes a aquestes preguntes han d’estar mínimament clares abans que una sessió solemne del Parlament declari unilateralment la independència. Aquestes respostes només es poden obtenir parlant, dialogant. Però precisament els interlocutors no hi són: uns perquè diuen i diran que aquest és un afer intern espanyol fins que es produeixi tal declaració (i, per altre costat, s’estimen més que tot continui igual per no augmentar l’entropia europea) i els altres perquè no tenen cap intenció de negociar una independència de Catalunya. Per tant, Convergència considerarà com a darrer, darrer, darrer recurs la declaració unilateral d’independència.
2. Catalunya no està formada (únicament) per independentistes convençuts. Per un costat, hi ha molta gent que està en contra de la independència. En aquest sentit, no hem de considerar només els joves que piulen etiquetes independentistes o els que ens manifestem a les vies catalanes. Per declarar la independència (i més per fer-ho unilateralment) necessitem els ciutadans del Baix Llobregat i del Barcelonès nord. I no els tenim. És evident que no els tenim!!!
Per altre costat, n’hi ha molts d’altres que en són tebis, que no ho veuen clar o que votarien un sí arrossegat. Els interrogants naturals del punt anterior, atiats per la campanya de la por impulsada per l’UPPDSOE influiran, jo crec que decisivament, en aquests ciutadans i els faran replantejar el seu vot quan arribi l’hora. És molt humà tenir por a perdre la pensió, la feina, el mercat per als productes de la teva empresa. Ep!! No dic que la independència portés a perdre cap d’aquestes coses, dic que la ciutadania no tan convençuda pot tenir –i tindrà– por a perdre-les. Com més edat tinguin, com més conservadors siguin, com més tinguin a perdre, més por. Mireu l’exemple del Quebec: sense tants interrogants (perquè no era un procés unilateral sinó negociat) i, malgrat totes les enquestes favorables, al final, molta gent, el dia de la votació, va arronsar el braç.
3. Quins creadors d’opinió hi ha a favor de la independència? Entre els medis de comunicació tradicionals, només TV3, l’Ara i l’Avui (i aquests darrers no són precisament majoritaris). Els dos grans diaris del país estan per la tercera via (o per deixar-ho tot tal com ara, si m’apures). Hi ha moltíssima gent que no hi participa a les xarxes socials. Molta gent, de 40 anys en amunt, que se segueix informant llegint el diari, escoltant la ràdio o mirant la televisió. I a aquesta gent també la necessitem. La tenim?
4. Per assolir un reconeixement internacional cal (o, com a mínim, és altament desitjable) tenir unes majories importants, al voltant del 65%, com a mínim. En el millor dels casos i sense considerar les pors i els dubtes que plantejava al punt 2, podem arribar al cinquanta i escaig per cent a favor de la independència. Insuficient per rebre un suport decidit i incondicional per part de la comunitat internacional, per altre costat, sempre reacia als canvis.
L’anàlisi dels punts anteriors fa que en Raxoy pugui permetre’s el luxe de negar-se a tot (o oferir unes quantes engrunes de finançament) fins el minut previ a la declaració unilateral (si és que, finalment, el resultat de la consulta és suficient per fer-la). En el pitjor dels escendaris per a en Raxoy (i.e., es fa la consulta i en surt una majoria molt important per a la independència i, en conseqüència, es fa una declaració unilateral), n’hi hauria prou amb que el dia abans de la sessió parlamentària que declari la independència en Raxoy faci una trucada al President de la Generalitat i li plantegi, aleshores, una reforma constitucional. Mira si és senzill per a en Raxoy. Aquesta proposta, evidentment, pretendria guanyar temps per negociar una reforma-rentat-de-cara que, d’entrada, fóra suficient per aturar una proclamació unilateral, que, en el fons, només interessa als més incondicionals de la independència (ERC-CUP). Un cop aturada aquesta proclamació, s’iniciaria una negociació en la que l’estat espanyol, com sempre, tindria les de guanyar perquè s’hauria d’aprovar al Congreso de los Diputados. Amb tot i això, com a resultat de l’enorme fatiga de tot el procés, de les inevitables divisions internes (Convergència i Unió, per exemple), de la manca de majoria aclaparadora per la independència i dels interrogants que planteja la declaració unilateral, s’acabarà acceptant una reforma constitucional que blindi determinades competències i que proposi alguna cosa que s’assembli, mirada per fora i de lluny, al concert econòmic.
Per tant, fins i tot en el pitjor escenari per a en Raxoy, aquest pot plantejar la tercera via fins i tot el dia abans d’una (improbable) declaració unilateral d’independència. I, en el millor escenari per a ell (la consulta dóna un resultat menor del 50% per la independència), pot treure pit i enterrar directament Catalunya sota una muntanya de lleis-Wert perquè ” el més important, com ha quedat demostrat, és que els catalans se senten espanyols”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però a tu no t’interesa res d’això, perque a tu només t’interesa es que la cosa continui com fis ara.