Podreu dir que les coses les tiben ells, no nosaltres. I tindreu raó. Però ells tenen la paella del statu-quo pel mànec. Ells només han de fer que agafar-se a un ordenament jurídic, polític i social que fa segles que navega. Som nosaltres els qui hem de saltar d’aquest vaixell i això a molta gent li fa vertigen.
Em direu que el vaixell està a la deriva. Em direu que nosaltres som els remers d’aquest vaixell. I així i tot, molta gent s’estimarà més seguir remant en aquest vaixell, potser a la deriva, que construir-ne un de propi. N’hi haurà prou amb que l’encarregat de gal.leres calmi el motí amb algun caramelet. I vosaltres, en el fons, ho sabeu tan bé com jo: les majories que tenim no són suficients. Amb prou feina arriben a majoria i l’experiència d’altres llocs indica que els vots per la independència, a l’hora de la veritat, no són tan valents com a les enquestes.
Jo crec que aquest procés marcarà un punt d’inflexió en les relacions amb l’estat espanyol però que encara no serà el definitiu. El resultat d’aquest procés serà l’asimetria però crec que haurem d’esperar uns anys encara, una nova generació menys poruga, més desinhibida que lideri una onada, aleshores sí, imparable que ens porti d’una vegada per totes fora de l’estat espanyol.
Però això no vol dir que no ens hi haguem d’implicar a fons. Hem de mirar d’arribar el més lluny possible. Hem d’arribar a sentir com el terra de l’estat espanyol s’esberla sota els nostres peus. Hem de tibar com més millor perquè el camí que fem nosaltres no el caldrà fer als que ens seguiran (o a nosaltres mateixos d’ací a uns anys).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!