1. La gestió neoliberal que va fer en ZP de la crisi. Recordes les paraules: “Aplicaré las reformas cueste lo que cueste y me cueste lo que me cueste”? Amb la seva proverbial ceguesa, incompetència, ineptitud i mediocritat, en ZP no era conscient de que el futur que veritablement comprometia la seva gestió no era el seu –que ja estava escrit– sinó el del partit en els propers lustres.
2. Ser un clar representant del règim en un moment en què la ciutadania (particularment, d’esquerres) vol prendre les regnes de la democràcia.
3. La tensió que li produeix el procés a Catalunya.
Però tot això s’acabarà: Arribarà una certa recuperació econòmica (que ja es comença a albirar), la ciutadania no es mantindrà tensionada políticament un nombre indefinit d’anys i el procés català es resoldrà en algun moment (a través d’una tercera via, al meu parer) per al proper parell de dècades. I, aleshores, tornarà a ser el moment del PSOE. Si les noves generacions del PSOE (tipus Madina) són capaces de fer net de barons i altre detritus, de promoure mecanismes de participació política ciutadana i de rentar-li una mica la cara al partit (cosa que no hauria de ser difícil), en 4 o 5 anys es pot convertir novament en opció de govern (en coalició amb altre forces, és clar). Podemos, les CUP, el Procés Constituent, fins i tot, ICV-IU arreplegaran només els vots dels esquerrans que subscriuen tesis anticapitalistes i que exigeixen una participació política més directa, no delegada cada 4 anys, però quants n’hi haurà d’aquests? A quanta gent representaran les CUP i Podemos d’ací a 4 anys? A ben pocs. I seran aquests partits els que (com sempre li passa a l’esquerra) hauran de lluitar, cadascú amb el seu matís, per l’electorat d’esquerres més radical, a l’ombra d’un PSOE no tan fort com va ser, però relativament fort encara.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Salut!