Al fons, a l'esquerra

1. Reconeixeran els països occidentals Crimea com a part de Rússia (i, per tant, el dret a l’autodeterminació dels pobles)?

Al meu parer, no. Crimea serà de facto, una part de Rússia, amb l’exèrcit rus i les lleis russes desplegades al seu territori. I la manera més clara de visualitzar això serà que si un europeu vol entrar a Crimea se li demanarà un visat rus (no un d’ucraïnès) i si no hi està d’acord, s’haurà de quedar fora. Ara bé, Occident es passarà les properes dècades sense reconèixer Crimea com a part de Rússia. Però això serà irrellevant perquè ni Crimea ni Rússia tindran cap necessitat pràctica d’aquest reconeixement. Els russos faran uns atles i els occidentals uns altres. D’aquí a uns anys, als atles occidentals, Crimea apareixerà amb un color diferent del rus i de l’ucrainès, com si fos terra de ningú. Exactament el mateix que passa al Sàhara Occidental des de fa 40 anys.

I, per suposat, com no hi ha cap urgència a fer aquest reconeixement, tampoc no hi ha cap urgència a usar l’argument de l’autodeterminació dels pobles com a justificació d’un reconeixement que no es farà.

2. Suposen cap problema les contradiccions occidentals, desvetllades per Putin, d’admetre uns referèndums o un status quo i no d’altres?

Al meu parer, no. La política és l’art de cercar arguments que mirin de justificar els interessos i les actuacions pròpies. Sovint, aquestes justificacions, com es fonamenten en fang, incorren en contradiccions majúscules amb altres arguments usats prèviament pels mateixos polítics. I què? A qui li importa? Així ha estat des de que el món és món i no ha passat res. Els governants, els polítics (les persones, en definitiva) tenim el suficient cinisme com per trobar noves justificacions que dissimulin aquestes contradiccions. No hi fa res si aquestes noves justificacions es fonamenten en un fang encara menys sòlid que el que va servir per no-sustentar les primeres. És igual. L’únic que importa és teixir una cortina de xerrameca, d’aplom, de suposada seguretat, de crits i d’interrupcions que ocultin la misèria de l’argumentari propi. L’Albert Rivera és l’exemple més paradigmàtic que conec d’això. I, si jutgem per la pujada del seu partit, no li va tan malament.

Per tant, jo penso que a la UE li costarà molt poc explicar a partir d’avui per què impedeix un referèndum i n’autoritza un altre. Dirà, simplement, que el cas A i el cas B són “diferents” (i, certament, ho seran, perquè no hi ha dos casos exactament iguals). I això si és que es veuen en la necessitat d’explicar-ho perquè, és clar, no crec que ningú es prengui la molèstia de contestar el discurs cínic del miserable Putin.

3. I, per tant, Catalunya hi té a guanyar o a perdre amb tot aquest enrenou?

La resposta a aquesta pregunta és el corol.lari de les anteriors: a la UE i als EEUU els interessa més que Catalunya formi part de l’estat espanyol o que es declari independent? En la meva opinió (ni que només sigui qüestions conservadores i d’estabilitat) la resposta és clara. Per tant, l’únic que ha de fer la UE i els EEUU és triar els arguments que beneeixin els seus interessos i anunciar-los ben alt, ben fort i amb prou seguretat i aplom. En particular poden dir: “un referèndum ha de ser convocat sota la legalitat vigent i, per aquest motiu, el referèndum d’Escòcia és legal i els de Crimea i Catalunya no ho són”. Que és un argument pobre? D’acord. Que és cínic? d’acord, que es fonamenta en fang? D’acord…. Però a qui li importa? Les raons per envair Irak (una cosa molt més greu que manifestar-se contraris a un referèndum) es fonamentaven en un fang encara més aigualit i avui, a Irak, no queda pedra sobre pedra.

4. En definitiva, què passarà amb Catalunya?

Catalunya podria canviar d’estatus si es complís UN dels tres requeriments següents:

(a) Tenim aliats poderosos que vetllen per nosaltres (exemple: volem deixar de ser espanyols per a ser francesos, com els ha passat als crimeans).
(b) Tenim una majoria aclaparadora (mínim del 70%) favorable a la independència (exemple: Kossove).
(c) L’estat espanyol té uns mínims principis democràtics (exemple: Quèbec; no poso l’exemple d’Escòcia perquè el govern britànic sabia molt bé que guanyaria el referèndum i potser el va autoritzar per aquest motiu i no pas per conviccions democràtiques).

Com tenim la desgràcia que en el nostre cas, cap dels tres requeriments no es compleix, cal esperar una negociació a la baixa amb l’estat espanyol en la que, amb sort, salvarem els mobles de la llengua (molt difícilment, salvarem el finançament). Jo seguiré lluitant. Tots ho farem. Però jo crec que també és bo saber on som i què podem esperar…. fins que es compleixi un dels tres requeriments (o sigui, el (b) ). I, per això, falten encara, pel cap baix 10 o 15 anys. I només si l’estat espanyol continua essent tant cec com ho ha estat fins ara. N’hi hauria prou per desactivar substancialment l’independentisme (com a fenomen majoritari) amb algun caramelet donat amb gràcia i alguna careta amable. Per exemple, un govern del PSOE que assumís el discurs de l’Iñaki Gabilondo i que muntés un pseudo-federalisme asimètric. Això tal vegada podria passar amb un govern encapçalat per un Eduardo Madina, amb necessitat dels diputats de CiU.

(Nota: Si algú té alguna esperança en el requeriment (a) li demano que recordi què va passar el 1714 o, simplement, que pensi què poc importants són per als governs les causes de la Justícia i de la Democràcia universals. Si aquestes causes fossin mínimament importants, els dirigents de Rússia, de Xina o d’EEUU no podrien sortir de casa. L’únic important són els interessos propis. Aquesta és la mesura de totes les coses. Res més i res menys).

5. I si tot és tan negre, quin sentit té seguir lluitant? Per què no et quedes a casa mirant la televisió?

Per fer soroll. Per denunciar la misèria moral de l’estat espanyol i de tots els ciutadans i estats que li donen suport. Per mantenir viu el caliu d’una flama que potser podrà cremar d’ací a uns anys, depenent, com dic, de la ceguesa i de la prepotència de l’estat espanyol.