Ja sabeu què vol dir tot això.
I nosaltres, mentrestant, afectats d’una ingenuïtat absolutament patològica, de llibre de primer de Psicologia, ens dediquem a fer el cumbaià d’infinites maneres: anem a manifestacions, fem vies catalanes, somiem consultes, cobegem independències… Som, simplement, i amb tots els respectes, estúpids innocentets que creiem que tot està per fer i tot és possible i que la democràcia s’obrirà pas i ens salvarà de les injustícies de la Història i ens farà lliures. I no serà així.
No ho serà perquè som un equipet d’amateurs que està jugant contra un Madrid, a vessar de galàctics que, a més a més, té l’àrbitre (el Constitucional) i els jutges de línia (el Suprem i el TSJC) en nòmina i que, per acabar-ho d’adobar, està negociant amb el nostre entrenador. La política, no ho oblidem, és una cosa massa seriosa com per a poder-la confiar a la democràcia.
I no ho serà, també, perquè aquest partit o es guanya per golejada o es perd. I ens manca gent per assolir la golejada. Ens caldria una via catalana plena a vessar que anés de La Junquera a les Cases d’Alcanar i es creués amb una altra que anés de la Vall d’Aran fins a Lleida i Tortosa i amb una altra que sortís d’Almacelles i passés per Lleida, Cervera, Manresa, Vic i Girona i una altra que treavessés el Pirineu. I totes plenes a vessar i sense passar les angúnies que passem ara per veure si acabem d’omplir 70 trams del sud.
Aquesta seria l’única manera per desactivar la negociació que acabarà (com a màxim) amb un pactetetetet fiscaletetetet que ens mantindrà sota el jou espanyol i que allunyarà de Catalunya totes les inversions estatals a partir d’aquell moment.
El llibre d’en Vicent Partal esdevindrà, al final, profecia:” A un pam de la independència”. Així és com ens quedarem tots plegats: a un pam de la independència i amb un pam de nas.
I és que no hi ha un pam de net.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!