Una certa burgesia perduda

En un article anterior (Levante, 9-02-12), vaig parlar de la vinguda a València de Josep Ma de Sagarra, contada per ell, per actuar com a mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat del 1931. En la narració de l’acte, amb el seu to desenfadat, Sagarra va fer referència també al discurs de l’alcalde: “La cosa més bona de la festa va ésser l’alcalde de València, que és apotecari, i es diu doctor Trigo, i hom afirma que ha inventat una magnèsia de primera. Aquest doctor Trigo, de setanta anys i una còrpora aquàtica, fa pensar en la morsa polar i en els senadors venecians de la bona època. Va fer un discurs sobre el progrés material, un discurs laic impressionant, en un valencià tendríssim, ple de floretes zorrillesques i caramels d’envelat”.

Més enllà de la descripció física burleta pròpia de Sagarra (que també era una mica foca, ves per on), en llegir el fragment em vaig interessar per aquell primer alcalde de la República a València, farmacèutic investigador, laic, partidari del progrés, que havia inventat “una magnèsia de primera” i que parlava un “valencià tendríssim”. Hi ha alguns aspectes de la seua biografia que mereixen ser coneguts i recordats.

Agustí Trigo i Mezquita (1863-1952) era d’extracció popular, fill d’un venedor del Mercat Central de València. Va estudiar la carrera de farmàcia a Barcelona i això el va influir en la seua dedicació científica i empresarial i en la seua estimació per la terra i per la llengua. A continuació, es va doctorar (a Madrid: fins a la segona meitat del segle XX, només estava autoritzada a impartir el títol de doctor la “Universidad Central” i en absolut les “Universidades de Distrito”. Ni el mateix Napoleó es va atrevir a tant, a França).

L’any 1905 va ingressar a l’Acadèmia Valenciana de Medicina, amb un discurs sobre procediments de síntesi de substàncies orgàniques, i el Dr. Vicent Peset Cervera li va fer el discurs de recepció. A València, va muntar uns laboratoris moderns i va sintetitzar, produir i comercialitzar “la magnesia efervescente (…) aromatizada con limones de Valencia”, amb un logotip ben barroc: unes llauradores valencianes, la ciutat i el Micalet al fons i l’escut quadribarrat dels apotecaris, llorejat i coronat:

Més tard, va passar dels sobrets amb pólvores solubles a les ampolletes amb líquid, i va inventar el TriNaranjus, la Narangina i l’Orangina, aquestes dues conservant en la imatge la matriu i la vinculació valenciana:

 

Avui, aquests productes, en mans d’empreses multinacionals, encara circulen arreu del món.

Però aquell investigador i emprenedor industrial valencià també va ser un home amb compromís polític. Militant al partit iniciat per Blasco Ibáñez, el Partit de la Unió Republicana Autonomista (PURA), va ser elegit alcalde l’abril de 1931 i de seguida va posar en marxa la comissió redactora d’un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de la Regió Valenciana, va introduir l’ús del català a l’administració municipal i va demanar l’extensió a València de l’aplicació del Decret de Bilingüísme del Ministeri d’Instrucció Pública. L’avantprojecte d’Estatut va ser aprovat l’11 de juliol però, en no rebre les adhesions suficients de Castelló i Alacant, va ser un dels factors que va provocar la dimissió del Dr. Trigo com a alcalde, a finals d’octubre d’aquell any, després d’una celebració especialment patriòtica del 9 d’octubre.

Desconec la trajectòria concreta posterior del Dr. Trigo, durant la guerra i la postguerra, però, amb les dades aportades, vull passar a fer una consideració d’índole més general. Hi hagué un sector de la burgesia, a València, laic, republicà, il·lustrat i encara d’expressió valenciana, el qual fou socialment liquidat per la dictadura franquista, en alguns casos de forma brutal (assassinats de Joan Peset Aleixandre, Eliseu Gómez Serrano, etc.). La burgesia dominant i pro-feixista no podia tolerar que hi hagueren sectors cultes, democràtics, no confessionals, republicans i catalanoparlants dintre de la seua classe. Els odiaven a mort. Per això, d’aleshores ençà, aquest sector social ha desaparegut de la ciutat de València. I es troba a faltar.

València, 15 de febrer de 2012

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *