Notices from nowhere

Conforme van escolant-se els anys vas topant amb gent que et conta les mil i una històries. Pot ser que siguen unes petites, però d’altres són passes importants.

Unes oblidades, d’altres posades en solfa davant de l’altaveu. La manca d’un àudiovisual normal propi, i com pertocaria, fa que els blocs siguen l’antídot d’aquesta mancança. Per a que reste en l’imaginari col·lectiu escric açò. És allò que en traducció lliure del francès poden dir "el geni de la nació". Com que no som nacionalistes, jo diria, que és el "geni del factor humà dels qui hi vivim".

Potser alguns noms vos sonaran a alguns…..d’altres seran autèntics anònims, però les societats estem conformades amb tots eixos elements. Com si fóra el formigó. Calen les sorres degudament dosificades, les graves, el ciment, l’aigua, etc. Tot ben batut i remenat que és el que li dóna la compacitat pertinent.

Us pregue, que les vostres, que passeu a comentar-nos-les. I afegir-n’hi. Per a que puguem observar que "açò" no s’acaba. Ni molt menys. Silenci: estem fent memòria col·lectiva, si més no, petita. I riallerament autoconvençuda.

Sabíeu aquell que:

cliqueu al "Vull llegir la resta…."   

1. Jordi Ferrero. Fou l’únic ciutadà de l’estat que, durant el franquisme, li feren el DNI directament en català. Ell fou un exsacerdot que visqué a Alemanya i Suïssa. No recorde ben bé el favor – a vida o mort- que li feu a l’Ambaixador español a Suïssa i aquest en reconeixement li digué: "Pídeme lo que quieras y te lo concederé" . Jordi, murri com era, li va demanar tan sols, que li respectara el seu nom en català en el carnet d’identitat, al que l’Ambaixador accedí honorosament. Jordi fa un parell de dècades faltà a Xàbia, on s’havia retirat després de tornar. Ell era principatí però s’estigué i morí a la Marina com un autèntic i insubornable maulet. Encara guarde l’Edició luxosa de xil·lografies aquelles en  homenatge a Xàbia que intitularen "catalans i moros". Adobades amb versos en català i àrab.

2. Més de Xàbia: Vostes recordaran veure el sr. Aznar per TV, parlant amb Pedro Duque, que anava dins de la nau espacial i situada al darrere d’una bandera española immensa i el president español dient " me gusta mutxo, me gusta mutxo….." el que no saben és que el sr. Duque és casat amb una senyora de Xàbia i per això entén perfectament el català. En aquell viatge, la sra. Duque, li col·locà i convencé a portar una senyera nostrada que Pedro duia amagada en el viatge astronàutic allà dalt. El geni social d’ací també era allà dalt. D’amagatotis, és clar.

3. Marisol: com deuen saber vostés la "niña prodigio" del règim franquista es retirà a viure a Altea. Aparellada amb el gran ballador Antonio Esteve Gades. Natural d’Elda. La campanya del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (BEAN) que actuà coordinat, més o menys, amb en Xirinacs, al País Valencià, fou sufragada amb la venda d’un valuós anell que el Caudillo li havia regalat quan era xiqueta famosa encara. Aquesta sí que fou un bon boomerang !

4. Aquella mateixa campanya també fou sufragada, en part, pel pintor alcoià Antoni Miró, fill dels amos dels trailers-frigorífics Mirofred. El pintor, sembla, que li demanà al pare que li fera donació de la seua part d’herència. Així m’ho contaren i així ho conte. Supose que també era per a independitzar-se i muntar ja l’estudi pictòric.

Supose que tots podríem contar anècdotes, però si els flamencs ensenyen el Manneken-Pis……també podem fer de les petites i anònimes aventures el nostre imaginari col·lectiu que forma part de tots els imaginaris del món a la recerca de la llibertat. Tan local i tan universal com qualssevol altre. Com els diferencials (dx) de les funcions matemàtiques. Aitalment.

A manca de diaris gratuïts i "3 de mayos".

PS: La idea se m’acudí en llegir un apunt de l’Enric Borràs quan ens contà sobre els "encàrrecs clandestins" que l’encomanava en Joan Ballester i Canals. 

Bona nit tinguen senyores i senyors que jo me’n vaig a dormir; que l’un ull el tinc tancant-se i l’altre no el puc ni obrir. Au !