Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

TATX JAPONÉS (2)

<p class="MsoNormal" style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt">

LA CIUTAT JAPONESA és un espai isomètric i isòtrop. Una graella. No existeix la plaça. Sols el carrer o el que siga: l’avinguda i la travessera.

Sempre és el mateix -i propi- procés de creació. El (seu) model clàssic, basat en la perfecció iterativa del tipus. Japó, perfeccionant, innova.

A nosaltres ens han ensenyat a treballar sobre el pla. El que implica, bàsicament, treballar sobre la component funció. A nosaltres que ens guia la innovació ens quedem estancats i encallats. Curiosa paradoxa !

Treballar a occident, en els ’80 era cabil·lar sobre l?interior, l?exterior venia donat de manera immediata i corol·lària. Ben significatiu és que, allà, les maquetes són transparents i ací les fem opaques. Allà "controlen" el marc de visió, ací és d’una totalitat esborronadora, ad infinitum. Algú d’entre nosaltres ja intuïa l’enganyifa de fa temps.

Allà la preocupació és per la bona constucció, ací per la forma com a únic leit-motiv.  

Le Corbusier, ja expressà, que tal com és l?interior, així és l?exterior. Que avui, ja, no ens serveix per a molt. En els vuitanta tot era subsumit dins d?allò que l?ensenyament anomenava disciplina, infosa per la Tendenzza italiana.

Tanmateix algunes pinzellades -occidentals- ens poden ajudar a eixir del sot mental interioritzat durant segles. I alhora ajudar-nos a entendre aquell món capdavanter en bastants aspectes. Ni que siga per no cometre els mateixos errors nipons. I sí adquirir aquells guanys considerables que porten d’avançada. Figues d’un altre paner és la  japan way life (Crazy’s World) que, malgrat que pacífics, no és recomanable ni de lluny.

Una ràfaga d’idees-fragment que hi haureu d’interconnectar vosaltres mateixos, al vostre lliure albir; ací baix si pitgeu al "vull llegir la resta….

<p class="MsoNormal" style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt">

– F. Lloyd Wright………..La perspectiva a partir d?estampes japoneses i dibuixos nipons. Concepte d’esclat i espai centrífug.

* La idea de no-espai.

* La idea d?ombra.

* Cal destruir-ho tot -menys la tradició ancestral- per a renàixer de bell nou a la contemporaneïtat actual.

– Architectural Association of London. (d?Alvin Boyarsky).

* Rebuig de l?herència de la tradició clàssica anglesa front a la creativitat de nou encuny. Amb aquella deriva pseudo intel·lectual del príncep de Gal·les, Carles d’Anglaterra sobre el Clàssic que tan de mal sembrà a l’illa. Boomerang, que actuà com a revulsiu creatiu.

– La percepció oriental (inclosa la sotasiàtica). Una nova visió contemporània, regenerada, poètica, comprensiva i expressiva.

– L?arquitectura japonesa és impossible d?entendre acollint-se a models occidentals tradicionals (proitalians) per a avaluar-la. Tòquio, Kioto, Osaka, Nara, Nagoya……, tenen una condició espacial completament nova, per a nosaltres, són un territori  en el que sempre et trobes endins.

El concepte de límit i frontera, tan nostre, allà és una redundància. Els esdeveniments es produeixen amb una freqüència impredictible, existeix la successió no jeràrquica de llums de neó, autopistes, ponts, trens, etc; flotants en diversos nivells.

Sempre sobreelevats, rares i poques vegades subterranis, per qüestions sísmiques.

Mentre el Japó va envers la cerca del buit ? que és contrària, totalment, al nostre instint occidental d?omplir el buit. La paüra al buit occidental (horror vacui) que atresorem: instint  irracional de completar les coses, d?omplir-les amb algun significat, etc.

Els japonesos tenen la dèria a triar el silenci, que evita els problemes d?ordre lingüístic, romanent l?objecte al seu lloc. Quiet.

– Le Corbusier farà el màxim atansament oriental en aquella frase que feia així:

"la primera prova concloent  d?existència és ocupar un lloc".

– Walter Benjamin ens ensenyà el canvi radical que la percepció cinemàtica ens hi havia produït en el seu ? L?obra d?art en l?era de la reproductibilitat mecànica?.

Els objectes ja no són únics ?són infinitament reproduïbles?l?observador ja no està subjecte d?un lloc ?la càmera és mòbil- el temps ja no era lineal ?la unió de seqüències esdevindrà al·leatòria i discontinua.

Avui en dia, els mèdia posteriors a McLuhan, l?electrònica i la revolució de les telecomunicacions, ens han creat la crisi en què ens troben per fer una lectura dels mateixos amb les eines ja caduques.

– Baudrillard ens diu: ? la realitat existeix únicament com a allò que pot ésser simulat ?   

En aquest context, l?aparició del vídeo, d?internet, etc. provoca la desmaterialització dels objectes, l?absència d?escala absoluta. Interior i exterior, com (ens) passava, ja no són contraris. La superfície ja no és un absolut.

Al Japó estan en procés de resoldre el problema d?assimilar, de nou, la nova percepció espacial. Com donar-li forma i substància.

——————————————————————————————————

La fragmentació pròpia del món com a alternativa de la forma pròpia d?un món fragmentat.

——————————————————————————————————-

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

  1. A casa meva hi ha un conflicte que de cada dia està més enconat: els que són del paleolític (recolectors) o pateixen la Síndrome de Diògenes, i jo.

    La gent es diverteix molt amb nosaltres (jo llenço coses clandestinament, sempre a contenidors allunyats de casa meva, perquè no tornin reaparèixer), però no fa riure, fa patir moltíssim. Aquest llibret de Beaudrillard que cites va ser fonamental per a una novel·la que vaig escriure.

    Sobre japonesos, aquest estiu he llegit un llibre d’Amélie Nothomb, crec que autobiogràfic. És d’Anagrama (col·lecció quinteto) en castellà: Estupor y temblores. Te’l recoman.

    L’HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.