Notices from nowhere

Per a qui no estiga avesat: esta és, calcada, la mateixa operació del desmantellament dels Forns Alts de Sagunt. Amb Sandro Pertini i Felipe González com a protagonistes fa uns vint-i-set anys. El M.H. President de la Generalitat d’Avall era, llavors, en Joan Lerma, i ara, el de la Generalitat d’Amunt en José Montilla.

FETS I NO PARAULES, diu un “fenómeno”.

Puix com diu la Bíblia: “pels seus fets els coneixereu“.

Article del valencià Alfons López-Tena. Impecable!

Espanya ataca amb Nissan

Advertia Hayek que quan l’Estat controla la vida econòmica és
possible seguir una política de despietada discriminació contra les
minories nacionals mitjançant instruments de política econòmica, sense
infringir mai la lletra de protecció estatutària des seus drets.
Després d’anunciar Nissan-Renault la supressió de 1.680 llocs de
treball a les fàbriques de Catalunya, el 38% de la plantilla, per
reduir la producció un 43%, i mentre els treballadors es manifestaven a
Barcelona, el ministre espanyol d’Indústria es va reunir a París amb el
director de l’empresa, però no per tractar dels acomiadaments i de la
continuïtat de les fàbriques a Catalunya, sinó d’augmentar un 15% la
producció de les fàbriques a Valladolid i Palència. Fóra normal
l’actuació del ministre espanyol, encara que bruta, si Catalunya no
formés part del seu Estat i tingués un Estat propi i uns ministres que
defensessin els interessos dels treballadors catalans, com el ministre
espanyol defensa els interessos dels treballadors espanyols.

NO ÉS AIXÍ, I ELS TREBALLADORS CATALANS es troben en la pitjor
situació possible, no ja sense Estat que els protegeixi, sinó amb un
Estat depredador a la contra. El missatge espanyol a Nissan-Renault, i
a totes les empreses, és diàfan: si voleu tancar fàbriques i acomiadar
treballadors, feu-ho a Catalunya; no en direm res si a canvi amplieu i
creeu ocupació a Espanya, si destruïu teixit industrial i despatxeu
treballadors a Catalunya per nodrir d’indústria i ocupació Espanya.
Qualsevol reducció i acomiadament de treballadors que hagi de fer una
multinacional al món compta amb un país al mapa, Catalunya, que no
importa a l’Estat del qual forma part, que no ofereix cap resistència
al seu desmantellament, i és per tant el candidat propici.

JOSEP MARIA ÀLVAREZ, SECRETARI GENERAL d’UGT-Catalunya s’ha exclamat: “¡Somos tan españoles como el que más!“.
Però ja s’ha vist que, per a l’Estat, d’espanyols, com d’animals a la
granja d’Orwell, hi ha de dues menes: tots són iguals però uns són més
iguals que els altres. No falla mai: a l’hora de pagar els catalans són
espanyols, però a l’hora de rebre només són catalans, i els ministres
espanyols tenen avui el mateix propòsit que fa 50 anys, “ahogarlos económicamente“.

MÉS ANTIGA ENCARA ÉS LA SOBTADA sorpresa de Josep Maria Álvarez. Fa
150 anys s’exclamava el general Prim a les Corts espanyoles: “¿Ha podido creer que los catalanes tienen la condición del perro que lame la mano que le castiga? Si
tal ha creído, se equivoca; la condición de los catalanes es la del
tigre que despedaza al que le maltrata. ¿Hasta cuándo hemos de morder
el freno?, decían unos. ¿Hasta cuándo hemos de ser tratados como
esclavos?, decían otros. ¿Somos o no somos españoles?, decían todos.
Ministros de Isabel II: los catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son
nuestros colonos o son nuestros esclavos? Si no los queréis como
españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os
necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, sea en buena
hora, y sea por completo; sea Cataluña talada y destruida y sembrada de
sal como la ciudad maldita; porque así, y solo así, doblaréis
nuestra cerviz, porque así y solo así venceréis nuestra altivez; así, y
solamente así, domaréis nuestra fiereza“.

LA MATEIXA LLIÇÓ VAN APRENDRE a costa seva des de l’atònit Cambó, a
qui el rei oferí la presidència del govern a canvi d’abandonar
Catalunya, al fracassat Roca, quan la seva “altra manera de fer
Espanya” no obtingué ni un diputat a Espanya, i recentment el Rossell
que veu blocada la seva pretensió de presidir la CEOE perquè “un catalán no puede presidir a los empresarios españoles”
i La Caixa que no pot ni presentar una oferta de compra als accionistes
d’Endesa: abans alemanya, italiana o trencada que catalana. Tant és
que, com J.M. Àlvarez, facin protestes d’espanyolitat: l’Estat té molt
clar els darrers 300 anys qui són els espanyols veritables a protegir,
i qui són els que no. No és rellevant quina sigui la llengua o els
sentiments nacionals dels treballadors de Nissan; els toca patir perquè
viuen i treballen a Catalunya, com els toca benefici als de Valladolid
i Palència. La present crisi donarà als ministres espanyols noves
oportunitats per escanyar Catalunya i fer mal als interessos dels
catalans, de totes les classes socials. Ja ha començat un nou assalt,
treure les caixes d’estalvis de l’àmbit regulador de la Generalitat i
fusionar caixes entre autonomies, és a dir, que els espanyols es quedin
amb les caixes catalanes.

ELS COMPATRIOTES DE NISSAN NO OBTINDRAN res manifestant-se a
Barcelona, ni de la impotent Generalitat; tot allò que siguin problemes
a Catalunya i per a les seves institucions afavoreix l’estratègia de
l’Estat que els escanya. La protesta i la pressió l’han de fer on cou
als ministres espanyols, a Madrid. Allà és on han de mostrar als que
prenen les decisions, a Zapatero i a Sebastián, si són com deia el
general Prim “un tigre que despedaza al que le maltrata o un perro que lame la mano que le castiga“.
Mentrestant, l’usuari de la plaça de Sant Jaume, costat muntanya, fa
bona la dita de Chaudhuri: la manca de poder corromp, la manca absoluta
de poder corromp absolutament.

Vos en dese dues escultures d’Andreu Alfaro, que diu al respecte:

La primera intitulada “Bon dia Llibertat” i la segona “A Europa“