Notices from nowhere

Fa poc més d’una setmana el Canal 33 va emetre un reportatge sobre la construcció del refugis antiaeris de les nostres ciutats més importants. Com és costum de la CCRTV, el tema es centrà a la ciutat de Barcelona. I com també és costum, l’heroi era un senyor principatí i enginyer: Ramon Parera. I com també és costum fou un incomprès: va anar, mitjançant els serveis d’intel·ligència britànics, cap a la capital londinenca després de la desfeta esdevinguda ací. Impressionà un col·lega i amic, també enginyer, anglés que provà a usar de la seua metodologia en vistes del conflicte que s’esdevenia per tal de protegir la població civil londinenca. La seua proposta fou desoïda, i les imatges ens mostren la realització d’una mena de casamates amb planxes ondulades que conformen un cau que després es aterrat. L’experiència allà fou desastrosa i ineficaç, com sabem.
 
El sistema d’en Parera era dinàmic, és a dir, podia augmentar la protecció conforme augmentava la potencia de les bombes. L’explicació, lector d’aquest apunt, és molt senzilla i complexa alhora: isca a l’escala del seu edifici i observe com està construïda i quina forma té.
 
Una societat nacional és molt més que una llengua. La Corporació Catalana de Ràdio i Tv és l’ens de l’anècdota i no de la Categoria. Per això No és un ens que li escaiga dir amb la boca oberta que és….. La teva, Catràdio " ..la nacional de Catalunya….. i tal

Hi havien molts pareres que feien el miracle -extrem aquest que els anglesos no podien improvisar- per cercar la protecció civil…………(segueix) 

Val a dir, de bon començament, que fórem la primera societat civil a ser escarnida i aterrida pels militars mitjançant el llançament de bombes des dels avions musssolinians. Foren bombardejades pel cap baix: Barcelona, València, Alacant, Tarragona, Alcoi, Terrassa i Sabadell, etc. Nuclis industrials. I no m’estranyaria gens que també Tortosa, que és per on tallen, sistemàticament i històrica, este país. Sabien què se’n feien.

En tots els llocs s’obrà de la mateixa manera: construcció apressada de refugis subterranis. Foradament del subsol i construcció simultània d’una membrana que aguantara i estintolara el terreny que tenia per damunt. El material maleable amb petit format: totxos i maons, atovons i rajols que diem a València. El material d’unió: guix i/o algeps, que s’adorm de manera quasi instàntania i potser argamassa de calç en algun moment.

La forma: catenàries que treballen sempre a compressió, i quan més millor. Mai a tracció perquè trenquen. Les resultants de forces sempre dins del nucli de la fulla de la membrana ceràmica. Són superfícies de doble corbatura. És com un collar de perles al que li peguem la volta, bidimensionalment parlant. Guaiteu i recordeu les voltes del mestre Gaudí que en els seus assaigs tenia les maquetes i els saquets de sorra penjats boca avall.

Però això, no era suficient: calia que hi haguera un contingent de personal que sabés com funcionava allò. Eixa tècnica està tan inserida en les nostres ments que som incapaços d’adonar-nos de la seua existència: són així i prou.

Aquesta tècnica és la que hem emprat des de fa molts segles. Des de "l’industrial" Pedralbes i Palau dels Reis de Mallorca, Poblet, Portal de Quart i Serrans, els milers de voltes de cloenda de les esglésies, i passant a les cúpules de mitja taronja. En el trànsit de l’excel·lència, hi han anat aprimat la gruixa de les membranes que arriba fins a 6 cm. tan sols, per a cloure espais de més de 14 m. d’amplària.

Aquest país, i la seua societat, és qui determina, per primera vegada en la història de la construcció que els nervis gòtics no són portants ni estructurals i són, sols, elements de decoració i reglades que ens marquen espacialment les voltes de cloenda. De fet, Francesc Baldomar a València, ja els elimina per primera vegada a Europa.

No és de sorprendre, doncs, que les historiografies veïnes les hàgem anomenat BÓVEDA  CATALANA, en el cas espanyol, VÔUTES ROUSSILLONÉES , en la francesa i VOLTA A LA CATALANA  en l’italià. Els hi són i eren estranyes.

Nosaltres, per contra, sabem distingir un gran ventall de variants: voltes d’escala, d’aljub, de maó en pla, bufada, de racó, etc. 

Amb això no vull dir que no es practicara en d’altres indrets europeus i d’orient pròxim. El que vull dir és que hi ha una tradició viva que perviu i es modernitza contínuament.
 
El llibre de tall de la pedra i montea del Compendio Mathemático de Vicent Tomàs Tosca i Mascó està dedicat- exclussivament- a ensenyar fer voltes en ple segle XVIII. Cas raríssim. Ja gairebé res es feia amb pedra.
EDIFICAR de Manuel Fornés i Gurrea: ídem en principis segle XIX.

Fèlix Cardellach, enginyer de Sant Gervasi, a finals del mateix segle torna-hi.

L’arquitecte cabanyaler Rafael GUASTAVINO, i passat per Barna fa vapors i les fàbriques de Castellar de n’Hug per a Asland, emigra a EUA i realitza un munt d’esglésies entre elles la catedral catòlica de NY. Saint John Divine (Harlem), on aplica el sistema. Patenta el mètode en formigó com a element ignífug i l’aplica per a construir el metropolità de Nova York.
 
Veieu el lligam  amb Parera?

Fèlix Candela, fill de gelaters de Crevillent, idea les membranes d’hiperboloides i paraboloides, d’escàs grossor, en formigó armat – a Mèxic- després de guerra en haver de fugir per republicà.

I permeteu-me:

Pregunta: ¿què són les estructures d’en Santiago Calatrava i Valls?

Resposta: La conjuminació de la pràctica darrera de Candela i Gaudí, que s’escola a través dels segles amb les aportacions novedoses de la segona meitat del segle passat, bàsicament fabrils i de vaixells.

Avui encara els nostres edificis els voltem de la manera més econòmica a les escales entre forjats, tot i que sabem fer-ho amb d’altres materials com, ara, acer i F.A. etc.

Per això, a Londres no varen poder resoldre el problema en aquell moment. I tradició hi havia, però estava oblidada.
Per contra, als anys ’50, hi naix tota una escola d’enginyers anglesos encapçalats per la Universitat de Cambridge que recupera brillantment tot aquest bagatge.

Vos deixe unes magnífiques voltes del soterrani de St. Martin -in-the-fields. No us perdeu prendre un te al restaurant instal·lat al soterrani i reformat en els darrers anys i sentiu una sessió del cor de la parròquia. Un luxe pel paladar i l’esperit.