Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

“QUERELLE” RESTAURADORA A LA LLOMBARDIA..

EL DEBAT MILANÈS

La llarga premissa anterior té una doble finalitat, d’un costat posa els contorns d’una interpretació que no accepta les esquematitzacions sobre les quals sí que és clara la historiografia de la restauració italiana fins recentment, en particular la idea de que la cultura de la restauració analògica siga simplement el fruit d’un impuls de tipus projectual i creatiu que prevarica de l’exigència de naturalesa històrica, de l’altre costat ens ajuda a aclarir la permanència de la cultura milanesa, professional i interna en l’escola d’Arquitectura del Politècnic de Milà, de les seues maneres llegades en la restauració analògica que no és el resultat d’una postura inculta, sinó de la continuació d’una tradició arrelada i fonamentada (en bona mesura exemplificable en la figura d’en Lucca Beltrami que en deixa petjada ampla en qui s’adiu amb el filologisme) i en cadascú dels casos d’una connexió d’aquesta tradició amb les noves tendències crítiques derivades del neoidealisme crocià.

 

(segueix…una miqueta, és àrid….però ens serveix per a observar que podem plantejar debats d’alçada universal des d’ací)

PS: La foto és l’església de Sant Agustí. Una putapènica restauració durant els anys del franquisme. Zeitgeist d’aquella època. El gòtic català s’abunyola amb les agulles i campanar pseudogermànics de mitjans del segle XX. Tot lliga.

Camillo Boito hi havia desaparegut el 1914, en el 1883 hi havia formulades les tesis unànimement acollides en un congrés dels enginyers i arquitectes italians força representatiu, que seran punt de referència per a generacions d’arquitectes, confirmades a Atenes en 1931, reafirmades a Venècia en 1964, després d’un breu període de prevalença de la restauració neoidealista. Tanmateix l’examen de la praxis de la intervenció, sia professional com la tutelada institucionalment, en aquell primer trienni, demostra que mai els principis així acollits aparellaren altra cosa més que traïcions i postures interessades. El pensament de Boito es torna un lloc cultural qui es concedeix un reverent tribut moral per a després donar curs a tota mena de lliure expressió. No es tracta encara de la presència del dubte que turmenta la pràctica de la restauració filològica, més aviat d’una indiferència que mostra quan els criteris integratius foren arrelats i acollits, quasi com un fet del tot natural. El personatge emblemàtic d’aquesta postura és Lucca Beltrami(1845-1933), l’activitat restauradora del qual s’inicià quasi en coincidència amb l’enunciació de Boito, en 1884; figura de llarga i gran preeminència fins els anys que precediren la 1ª guerra mundial, i per tant fins la mort de Boito, deixa Milà en 1924, per a establir-se a Roma, on té grans encàrrecs fins els primers trentes, i doncs, en coincidència amb l’enunciació de la Carta d’Atenes.

Beltrami teoritzà massa poc i els seus escrits són més prompte dedicats als problemes de l’organització de la tutela o a la il·lustració de restauracions pròpies o d’altri: d’elles encara s’hi dedueix una complerta i coherent teoria de la restauració que afronta els problemes més debatuts de la disciplina. Ell té un posicionament original en l’àmbit de la restauració analògica que recupera part del missatge de Viollet-Le-Duc, en part, conseqüència de l’aprenatatge a París, a l’ajuntament, immediatament després de concloure els estudis a Itàlia, però sobretot per un posicionament mental fortament racional. En la base de la seua obra, hi ha la crítica esbrinadora d’una recerca rigorosa de les dades de la història, siga en el sentit de la individualització dels ambients culturals en què l’origen del monument s’hi col.loca, sia del fet que li són propis, fins als més petits detalls. Aquesta base cognoscitiva és sempre acompanyada d’un estudi atent de les intencions projectuals de l’autor, de la manera com ell ha respost a les exigències pràctiques requerides en la seua obra, del “concepte arquitectònic”  que ell ha realitzat. La fase cognoscitiva no comporta com a necessària conseqüència a la repristinació de la forma originària, que hi resta de tota manera com a un objectiu possible, però més aviat a acollir cada transformació que no hi havia llegit  l’organicitat conjunta de l’estructura. Una organicitat que s’assembla  a la racionalitat demanada per Viollet-Le-Duc no s’hi mesura més aviat respecte a un esquema abstracte o a una lògica intrínseca, sinó en confrontació a les dades històriques. És molt fort en Beltrami el sentit de la conseqüència històrica, d’una idea de la història com a resultat del passat, d’una continuïtat estratificada que ha de respondre a una lògica conjunta. La successió dels fets, llur presència a la materialitat dels documents, tenen sentit, si responen al concepte de progrés, a un creixement del conèixer, de la complexitat de l’experiència. En els pocs escrits en què Beltrami afronta el problema de la restauració en sentit teòric, en particular en 1901, (2) el seu blanc principal són les tesis ruskinianes amb la disfressa que d’elles tenien a França amb els escrits d’Anatole France. Ell reivindica el paper positiu de  la restauració, la seua funció de reduir els danys del temps, en particular refuta la idea de que el deteriorament provocat pel transcórrer del temps pot ésser en qualsevol manera una aportació dels valors sobre la matèria, un acumular-se’n de significats. La restauració esdevé el mitjà primer per a la conservació del conjunt arquitectònic, i de llurs valors. 

Entre eixos i aquells privilegiats, com a testimonien desenes d’escrits, molt explícits, són aquells del reconeixement  de la cultura de la nació, fins a l’afirmació de que l’art, la seua coneixença, la seua divulgació, la restauració en quant útil per a aconseguir aquest objectiu, en són el mitjà més potent de socialització, de reconeixement de la identitat cultural nacional, unitària. El procés de ressorgiment, que hi havia trobat el seu primer acompliment político-institucional però no n’havia realment implicades totes les consciències, és el veritable objectiu que respon en cada acte professional, d’estudi, d’activitat política de Beltrami. Però també en aquest cas és bo de recordar que és el sentit de la història, com a moment de la diferenciació dels pobles, de les cultures , de la creació de la singularitat nacional, la seua idea central, amb rellevants i coherents coseqüències també sobre el pla de les concessions exterior, ja que front al dilema del nacionalisme i de l’internacionalisme que el conduïa a la ideologia liberal, elabora una idea de solidaridat internacionalista sobre la base material, de defensa de la nacionalitat sobre allò cultural. Aquesta visió nega la validesa de la idea corrent de la restauració filològica, a l’indicar la multiplicitat de les referències disciplinars en les confrontacions de les quals es “mesura” el relleu històric del document que hi havia sostret la restauració a l’estretor d’una visió purament arquitectònica, perquè en realitat les referències a l’analogia, en la interpretació de Beltrami, que n’és model per a molts, és encara més ampla, també si, certament el testimoni de la història de tan vasta acceptació té dret de permanència quan és constituïda amb arquitectura, orgànicament amb l’objecte, el lloc, l’ambient sobre el qual s’hi incloïa en el cas de que es tracta d’una aportació successiva al moment originari. És un capteniment que exalta la projectualitat que -tinquem-ho ben present- no pot ésser idènticament valorada en l’àmbit de la modernitat arquitectònica, doncs el restaurador opera alhora amb les maneres de l’historicisme arquitectònic, amb formes que ell creu, que garantisquen de reproduir el document en la seua plena veritat, ans el contrari de revel.lar o potenciar el seu missatge : ell te fe en el caràcter verificador de la seua obra, no es priva de prevaricar o de conduir-lo a una sensibilitat actual del moment i llurs valors formals, la realitat actual de la història no està en una interpretació sinó en la seua objectiva presentació.

Beltrami mai no va afrontar una polèmica directament amb Boito, però, ultra no de no haver-lo citat jamai com a restaurador o enunciador dels principis de la restauració, ja n’és una dada rellevant, que ho fa indirectament implícita.


  1. Hola Josep, sóc Ricard Forés, el cap de llista d’Esquerra-Tortosa. Sé que has entrat alguna vegada al meu bloc hi has posat algun comentari. Agrair-t’ho. Avui per casualitat he vist el teu i he entrat. Et felicito. Sembla molt interessant. Tot i que no tindré temps per mirar-me’l tot, a veure si de tant en tant hi puc entrar.

    Salut!

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.