L’OBRA D’ART ÉS LA VIDA MATEIXA DEL SEU PROTAGONISTA. I això no afecta la seua propietat. Tu m’has donat moltíssim i jo crec que també moltíssim a tu. I no per això tu em pertanys ni jo a tu. La cultura i l’art -com la vida- és corregir i augmentar. Qui eres tu, avui, no s’explica sense entendre que un servidor ha impregnat tots els teus porus durant set anys i la teua ment. Ni sóc explicable sense la inversa.

Existeix la paraula. No estem inventant res de nou. El món i la humanitat, amb ella, avança d’aquesta manera. Vaig prendre un poema i el vaig refer i sentir diferent. Amb afegitons i clucades d’ull. Estrafer dirien els entesos. No sols imitar, sinó sentir, i viure-ho profundament. Transmet allò que jo sent en un moment donat i prou. Per a mi és ben diferent, per a la seua autora no. Sorgeix de la meua ànima. De la meua connexió espiritual i íntima amb una altra persona. L’autora del primer així m’ho ha fet saber. L’he ocultat i amagat entre els esborranys per voluntat d’ella. No vull fer mal ni que es senta malament. Tampoc no he pretés ser original. Des del viatge a Japó tot això de l’originalitat que ens imposen en l’escola d’arquitectura caigué en picat. Una de les meues especialitats ha estat descobrir -i estudiar- com s’ho feien entre els mestres de l’arquitectura i d’on havien mamat i com s’ho havien remesclat. Sense anar més lluny: Frank Lloyd Wright es basava en postals japoneses de paisatges i les tècniques apreses al despatx de Louis Sullivan. Le Corbusier és multifill de Viollet-le-Duc, Perret, Matisse, etc. Guallart és una escopinada de Le Corbusier en la seua manera d’encarar les novetats tecnològiques. Joan Fuster de la rèplica teòrica a Unamuno, Maeztu i companyia; i sintàcticament d’Azorín. Res no naix del zero absolut. Walter Benjamin m’acompanya des de fa molt de temps. De vegades, ça i lla, ens trobem algun àngel. M’escama D’Ors i les seues collonades al respecte.
Sí. Sóc partidari d’obrir noves combinacions i camins. La metodologia de barrejar, de manera diferent, allò que ja existeix. El trencadís de Gaudí era producte dels viatges a València (El Cabanyal) i certes zones d’arquitectura popular del Maresme. Tots sentim, s’enamorem i estimem i ho expressem de la manera més convenient que podem. Manllevem estructures i decoració, però mai l’experiència que ens obliga, des de l’interior vital, a fer-ho. Heus ací on radica la seua originalitat. En la vida viscuda, que n’és intransferible. En el cas a cas. En una cultura minoritària, com aquesta, el que sempre caldria defensar és la reprografia sistemàtica per a tindre major pes quantitatiu dins del context mundial. Fins i tot d’altres cultures per a fugir de l’endogàmia. El qualitatiu ve a posteriori. Qui no llegeix en els portals d’internet o en una biblioteca llibres i percep que s’estant repetint més que un all-i-oli ?

Els japonesos diuen que a força de reproduir vas traïnt el concepte original que està subsumit en la nit dels temps. Si una persona llegeix continuament Ferrater, Martí i Pol, Estellés, Gil de Biedma, Neruda, Hernández, Casassas, etc. és impossible que aquella atracció no faça manllevar estructures d’aquelles en els teus propis. Provatures que en diuen. Seran diferents. Segurament molts les faran pitjors però, amb el temps, algú les farà millors i diferents  i s’hi haurà evolucionat. Per als qui copíem i plagíem cada exemple és una aplicació diferent. Fins assolir el domini d’aquella tècnica. El que sents i com ho expresses no té còpia. Allò és únic. A qui no se li eriçona la pell ho té pelut en aquest cas. A qui no li tremola la veu també. Qui no se li accelera la veu davant del ser estimat és que està mort en vida.

De vegades detecte que em copien. Sóc el primer que alçà fins a 1’10 m les baranes dels balcons d’una manera minimalista, sense tocar paret, en rehabilitacions. Sóc el primer que les motlures les faig obscures perquè quan es copiaren les de tons clars a París, en el XIX, encara no hi havia societat industrial i no s’embrutaven com ara. Algú creu que em sent traït o menystingut perquè algú fa el mateix que jo en contra de la tradició dels edificis rehabilitats?

(+)

POEMA ESTRAFET, ESTRAFET, ESTRAFET, TOTS S’ENAMOREM, SENTIM, ACOBLEM LES  ÀNIMES EN UN NIU D’AMOR, ESTIMEM I S’EMBADALIM D’ALTRE…… MIREM PELS SEUS ULLS, SENTIM LLUNY DE PARAULES PERQUÈ NO ES POT EXPLICAR, CARDEM I AJUDEM A QUI ESTIMEM.

Qualsevol amb sensibilitat -i en un moment comprenhensiu– s’ho prendria com a present i homenatge.