Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

“Parade”. La Revolta de la Bellesa.

Divendres vint-i-vuit de gener 2011.
Auditori de Riba-Roja de Túria (Camp de Túria).

“Qui m’anava a dir a mi que estaria al pati de butaques aplaudint la teua filla” em va dir la Neus emocionada en encendre’s els llums de la sala. Sempre ha estat a l’inrevés, les xiquetes han aplaudit a la “mami Neus” en cadascuna de les funcions que ha fet i hem anat a veure. Només néixer hi havia tres activitats habituals: la lectura de nit, la cançoneta per dormir i el ball amb la mare. Tant fa que fóra Ella Fitzgerald com Juan Perro, Amparanoia com Eric Satie. La cadència de dos cossos junts -mare i filla- en silenci, comunicant només pel sentiment d’amor que els uneix és una de les sensacions més boniques que es poden experimentar quan es tenen fills i tot un bàlsam per a amansar-les. Han passat 16 anys d’aquells balls i, vés per on, ara és impossible fer que balle amb sa mare. Coses que té açò de criar… Tant fa, però, després de veure aquella nadona convertida en adolescent deixant-se la pell damunt d’un escenari. Una pell per adobar encara, amb poques nafres (poques però alguna important) però tota ella posada al servei de la dansa. I, com ella tot un nodrit grup de joves d’entre 16 i vint i un anys. L’estrena d’ahir no deixa de ser un exercici preciós d’un grup de professors “tarats” (perquè la sensibilitat o el anar més enllà del deure docent comença a ser una tara) que s’empenyen en tractar-los com a professionals i fer-los treballar com si ho foren, preparant-los per a xafar l’escenari i enfrontar-se al públic amb el rigor i la solemnitat que puguen tindre a qualsevol companyïa. A valorar la bona execució tècnica de la coreografia i, abans d’això, la capacitat dels diferents professors-òer saber posar damunt d’un mateix escenari ballarins i ballarines de diferents nivells i disciplines (cosa gens fàcil). Ens van fer somriure i riure, ens van fer volar en algún dels “pas de deux” i van fer que el temps s’esvaira en un tres i no res. Poc abans d’entrar a la classe d’escalfament els deia que havien d’oblidar tot el treball tècnic previ. A hores d’alçar el teló el treball està tot fet, i el que no s’ha fet ja no té remei. És l’hora d’oblidar-lo i pensar només en ballar i en anar a la recerca de la felicitat dins el quadrilàter de l’escenari, de gaudir d’eixe dur treball previ. I així ho van fer. Van ballar i van interpretar de valent. I gaudiren tant de la dansa que ens van fer creure que els fouettés, les pirouettes o qualsevol de les filigranes que ballaren, són exercicis d’allò més senzill i lleuger de fer. I la seua cerca de la felicitat i la joia ens la trasmeteren als asseguts al pati de butaques. Tant és així que hores deprés els donava les gràcies per fer-me feliç. Els vaig dir que devien parar atenció en allò més important: mentre el món es desfà en traïcions, punyalades per l’esquena, guerres, genocidis i altres odis més qüotidians, ells es deixaven la pell en fer feliç a la gent que acudia a veure’ls, que la materia amb la que treballen és la felicitat i això no és cap cosa banal. És la REVOLTA DE LA BELLESA. La seua, és la millor manera de “carregar-se” a tota la gent que menysprea la sensibilitat i la creació, a tots els qui creuen que ciències i lletres encara són mons separats, als convençuts que hi ha persones de primera i de segona categoria, als prepotents, als qui abusen de la seua minsa parcel·la de poder, als que miren per damunt del muscle, i així a tants i tantes… La xica avui està tot el dia dormisquejant, tot i ser silenciosa és ben esgotadora aquesta Revolta de la Bellesa. Arriba a esgotar-se, fins i tot, l’hèlix de DNA. Però vos assegure que la seua cara és d’una plenitud que fa enveja, igual com imagine la tindràn la resta de companys i companyes: Paloma, Lluís, Hugo, Adrià, Neus, Anna, Mònica, Esaül, Marta….. (i perdoneu que em quede sense noms).

Segueix en el “Vull llegir…més
 Dilluns tornaran a compaginar estudis o treball amb les classes al conservatori com si no res, de nou cinc hores de voler buscar l’equilibri just, la suspensió en l’aire, el gest exacte d’una mà… Abans, però, uns seràn reconeguts pels seus professors d’Institut, que a bon segur els o les felicitaran, d’altres seguiran sent criatures que s’escaquegen dels estudis per anar a “perdre el temps alçant la cama al Conservatori” i als quals cal assetjar fins al punt d’obrir-los expedient disciplinari, com és el cas de la meua filla. Però tant fa, ahir divendres Aitana va saber (perquè ho va viure a nivell quasi mitocondrial) quin és el camí de la recerca de la felicitat. Crec que ja és tota una revolucionaria de la bellesa i, amb un poc de sort, li importarà menys el fet que cap analfabeta emocional no li reconega el seu esforç. Com no crec en cap Déu no puc posar-li ciris a ningú. Sí puc, però, concentrar la meua energia per a que aquest grup revolucionari no deixe mai aquesta revolta. Hi ha d’ells que seran ballarins, pot ser alguna o algún més o menys conegut. D’altres ensenyaran dansa, d’altres no se’n dedicaran. Vés a saber. No passa res. Tots i totes han tastat la mel de la revolta. Tant de bo no l’abandonen mai.
Gràcies a tots i a totes pels minuts de felicitat que em donareu anit!!
                                                                                                        R.J.


  1. Sí, tots hem participat o hem tingut moments de felicitat per culpa de la revolta de la bellesa, com molt bé has descrit en el teu apunt.
    I aquests moments sempre queden dins la teva memòria i recordar-los la felicitat tornar a aparèixer i fa bé.
    Enhorabona i ves posant els mocadors i els pitets a la rentadora que no en tindràs per la propera revolta ….. 

  2. Oblidar el què sabem i lliurar-se en cada acte, oferir el millor que som i hem après, a la recerca de la creativitat, la revolta de la bellesa, -combé dius -el goig propi i d’altri, com qui escriu, fa un dinar, toca un instrument, condueix un tren o un infant a aprendre. Cada ofici té el seu benefici, si en som fidels i amics. La feina ben feta sempre sembla fàcil de fer. Aquest és el seu  valor Cada mà allí on l’has somniat, allí on l’has mogut cent de vegades i transmetre el moviment i el sentiment. Sí, gent preparada i que estimi allò que fa, aquest és el capital d’un país i de les persones. L’escrit preciós, sentit, proper, de pare, però també lúcid. Una abraçada i enhorabona!

Respon a valldalbaidi Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.