Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

LLOTJA DE VALÈNCIA-07. QUELCOM PUT.

L’associació de veïns la Boatella de Velluters criticà ahir la restauració realitzada per l’Ajuntament en la Llotja, a més d’anunciar una denúncia per aquest treball davant la Unesco. Fonts de l’entitat asseguraren que en algunes zones de la façana s’ha utilitzat l’escarpre i, fins i tot una serra radial? a l’hora d’executar la neteja aprovada pel Consistori.

La primera fase d’aquest treball, coordinat per un equip de la Universitat Politècnica,  està pràticament acabada. La passada setmana començaren les tasques prèvies per a la restauració de la torre i d’altres estances interiors del monument, catalogat com a Patrimoni de la Humanitat. L’associació veïnal i comercial ha denunciat també la col·locació de casetes d’obra al carrer de Cordellats.
CENTRE UNESCO DEL PATRIMONI MUNDIAL
COMITÉ INTERGUVERNAMENTAL DE PROTECCIÓ
DEL PATRIMONI MUNDIAL CULTURAL I NATURAL

7, Place de Fontenoy
75352 Paris 07 SP
France

(…) Som davant del monument gòtic civil més important de tot Europa, l’apoteosi de la corrua de llotges mercantils que baixa des de Perpinyà fins a València que produeix el model paradigmàtic per decantació de les experiències i solucions anteriors… 

fa uns mesos ja barrinava que quelcom no anava bé amb aquestes intervencions…..( llegiu-ho i deseu el vostre parer, podeu fer un passeig virtual per l’entorn amb l’enllaç que us he posat a disposició…..

Juan Sanchis, en nom i representació de l’Associació de veïns i comerciants " La Boatella", davant l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura, Centre del Patrimoni Mundial, presenta la següent
DENÚNCIA
Contra Na Rita Barberà i Nolla, Alcaldessa de València; En Francesc Camps i Ortiz, Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana; En Manuel Muñoz i Ibànyez, Director General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana; Na Maria José Alcón i Miquel, Regidora de cultura de l’Ajuntament de València i En Manuel-Jesús Ramírez i Blanco, contractat per a la neteja de la Llotja de València, declarada Patrimoni de la Humanitat en 1996.
PER:Incompliment de les Directrius per a l’aplicació de la Convenció de París per a la Protecció del Patrimoni Mundial, donat com a resultat de llurs accions i omissions, la degradació del Monument i l’entorn amb la pèrdua de les condicions d’autenticitat i integritat (Paràgraf 24 i 44 de les Directrius); pèrdua del valor universal excepcional (Art. 1 i 2 de la Convenció) i de les característiques que determinaren la seua declaració. Amb el perill de que hom s’aplique el procediment relatiu a l’exclusió eventual del Bé del Llistat (Paràgrafs 46 a 54) o bé s’inscriga en la Llistat del Patrimoni Mundial en Perill (Parágrafs 86 a 93).
FETS:Totes i cadascuna de les Línies Directrius per a l’aplicació del Conveni de París que hom detalla tot seguit, són incomplides per les autoritats valencianes, a NOU (9) anys de la Declaració de la Llotja i a SET anys de l’última revisió de les Línies Directrius aprovades pel Comité de Patrimoni Mundial en la seua 22 Reunió de 1998, sent-n’hi d’obligat acompliment des de la presentació del propi expedient.

1.- Zona Tampó: ?… hi haurà preveure-s’hi al voltant del bé una zona tampó que haurà d’ésser objecte de tota mena de mesures de protecció que calguen, com a una zona d’embolcall del b, l’ús del qual, siga restringit a fi de reforçar llur protecció (….) hi haurà contindre detalls sobre l’extensió, les característiques i la utilització autoritzada de dita zona tampó, així com un mapa on s’indiquen llurs límits exactes.?
No hi existeix la dita zona tampó que la UNESCO estableix en 500 m. de radi, al voltant del bé, ni mesures de protecció. El comerç està desapareixent entre solars abandonats i locals d’oci i esbarjo que impossibiliten el manteniment i salvaguarda de l’ambient residencial i comercial d’aquesta zona protegida. Ambient comercial que motivà la declaració com a Patrimoni de la Humanitat.
2.- Protecció Jurídica: ? …. gaudir d’una protecció jurídica i/o contractual adequades i de mecanismes de gestió, a fi i efecte, de garantir la conservació dels béns (…) l’ existència d’una legislació en matèria de protecció a nivell nacional, provincial i municipal (…). Hom demana, igualment, garanties d’una aplicació eficaç d’aqueixes  lleies, així com d’aqueixos mecanismes de gestió.?
La ilegalitat de les Administracions Valencianes és, a més a més, evident: S’hi incompleix la llei de Patrimoni Cultural Valencià, segueix sense redactar-se el Pla Especial de Protecció (Art. 34.2 i 34.4), sens regular les activitats que afecten l’ entorn (Art. 39.1) i s’autoritzen intervencions que pertorben la contemplació del bé (Art. 39.3.b). S’hi incompleix la Llei Reguladora d’Activitats Urbanístiques, Registre de Solars, … . fins i tot s’incompleixen les Ordenances Locals tant d’activitats, urbanístiques com  de trànsit, 14 mil vehicles segueixen passant-hi diariàment front al Monument, autobusos i cotxes aparquen davant els muros de la Llotja, …
3.- Autenticitat: ? …respondre al criteri d’autenticitat en allò relatiu al …. seu entorn (…) el seu entorn que caldrà protegir-se imperativament (….) tractament adient a llur entorn immediat (….) la part històrica, netament delimitada, preval sobre l’entorn contemporani?
El perill no sols el tenim en quant a l’abandonament i  pèrdua del valor universal excepcional de l’entorn comercial de la Llotja dels Mercaders, que és precisament el comerç. Àdhuc més, les modificacions de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià, no sols modifiquen la protecció dels Béns declarats d’Interés Cultural com ara són els Centres Històrics, per a intervenir amb lucratius projectes urbanístics; sinó que a més introdueixen el concepte ?d’ús social dels monuments? amb el què volen intervenir en els mateixos per a ?donar vida? amb l’autorització d’activitats d’oci. Conselleria i Ajuntament són capaços d’autoritzar hamburgueseries als nostres monuments, doncs, i discoteques a les esglésies si amb açò beneficien el lucre de llurs amics i coneguts. Tal i com ja autoritzaren Ximo Lara, arquitecte adscrit a la Conselleria de Cultura, amb grans beneficis en lloguer i venda de llurs locals al carrer d’en Pere Compte com a bars i restaurants.
La realitat és que els criteris d’autenticitat i ambient comercial desapareixen a l’entorn de la Llotja del Comerç, en benefici de les activitats d’oci que degraden l’ambient monumental i indueixen a perdre el seu significat.
4.- Obres de restauració: ?… informar sobre els seus propòsits d’iniciar o autoritzar, en una zona protegida de la Convenció, considerables obres de restauració o de noves edificacions que pogueren modificar el valor del bé com a part del patrimoni mundial. En tal cas, la notificació s’haurà  d’efectuar el més aviat possible (per exemple, abans de la redacció dels documents bàsics per a projectes específics) i abans de que es prenguen decisions difícilment reversibles, a fi i efecte de que el Comité puga participar-hi en la cerca de solucions adients per a garantir la plena conservació del valor que poseeix el siti en qualitat de patrimoni mundial.?
Aquesta Associació denuncià ja la destrucció de les llosanes medievals del carrer Escalons de la Llotja, actual carrer d’En Pere Compte i llur substitució per noves, de trinca, en les obres d’urbanització de l’entorn de la Llotja sense que hom s’informara a la Secretaria del Comité de Patrimoni Mundial.. L’arquitecte municipal fou amonestat pel Jutjat i el cas continua obert.
Actualmente denunciem l’arquitecte Manuel-Jesús Ramírez per les obres que s’estan portant a cap de neteja i futura ?restauració?. Aquest Senyor està enganyant l’ opinió publica amb propostes falses que incumpleix: respectar la pàtina històrica del Monument, utilització de làser, envers la història i els criteris d’autenticitat, …… etc., etc.
La realitat és que ha destruït la pàtina històrica amb la pèrdua de volum de les ornamentacions, escuts, gàrgoles i dibuixos que a través de lustres conformaven una proporció excepcional i única (prevista ja en el seu projecte d’edificació original), ha utilitzat radial, malls i escarpres davant l’astorament del veïnat que contemplava com , a base de martellades embotien i falsejaven amb nous morters els junts dels carreus, ha deixat gran part dels morters que inadequadament s’aplicaren en anteriors intervencions; amb total menyspreu cap als veïns i comerciants ha col·locat les casetes d’obra al carrer de Cordellats, tot  anul·lant el carrer que està recuperant el comerç amb l’obertura de noves botigues i contra els veïns que han de suportar aquestos anys la brutícia i fems a les portes de llurs vivendes i comerços, beneficiant el tràsit en la Plaça del Mercat i els bars i restaurants en el carrer Pere Compte; volen tancar al públic l’escala de caragol per comptes d’adoptar les mesures necessàries per a evitar actes vandàlics, etc. etc. etc. Més greu, si cap encara, és pretendre passar a la posteritat no com a netejador sinó amb enèrgiques intervencions com al canvi del paviment de marbre en planta primera; intervenció perillosa havent en comprte els antecedents del carrer dels escalons, intervenció innecessària quan era més urgent i primordial les obres de sanejament,  i abans que res el Pla de Protecció de l’entorn, així com la recuperació dels espais amb voltes, el vall i d’altres elements patrimonials en referència a la Llotja (primitiva) de l’Oli.
Per tot això posem en antecedents el Centre de Patrimoni Mundial i demanem un peritatge d’ICOMOS sobre les obres per a evitar mals majors. Així com alhora denunciem que aquest senyor està utilitzant el nom de la UNESCO en benefici personal per a aconseguir els contractes de l’Ajuntament i aparençar que hi ha un reconociment de l’Organisme de Nacions Unides, quan res no té a veure; també denunciem què és General Constructor S.A. (agent urbanitzador en les finques de la Plaça del doctor Collado amb el carrer d’en Pere Compte) qui l’hi ha facilitat o li  facilitarà un estudi professional a l’entorn de la Llotja. Tot açò amb independència de les denúcies que hom realitzaran a partir dels informes sobre les obres escomeses a l’ interior del Monument i davant de les comissions deontològiques de depuració professional.
5.- Informes periòdics: ?… presentar cada ses anys al Comité del Patrimoni Mundial, un informe periòdic sobre l’aplicació de la Convenció ….on hi conste: Adopció d’ una política general, situació dels servicis de protecció, conservació i revalorització; estudis i investigacions científiques i tècnique , mesures per a la identificació, protecció, conservació, revalorització i rehabilitació, formació, educació, informació i reforç de sensibilització, propostes d’activitats, ….
La qüestió no és que no s’hi haja enviat l’informe, ans que, hom no es puga remetre perquè no s’hi acompleix cap de les mesures que hom requereix. La Llotja de València està completament abandonada.
Davant les denúncies de fa 6 anys, l’Ajuntament tan sols ha contractat Manuel-Jesús Ramírez que compleix fidelment amb les exigències de la seua client Rita Barberà, sien o no ètiques, per a aparençar i embaucar l’opinió publica. La realitat és evident: ni política general, ni servicis de protecció, ni mesures, ni estudis; tan sols falses propostes; inadequades, quan no destructives, intervencions i tractar de negar la realitat amb tendenciosos informes..
6.- Amenaça de Perill: ?El Comité pot incloure-la en el Llistat del Patrimoni Mundial en Perill si la situación del bé correspon almenys un dels criteris esmentats en els casos que s’exposen a continuació: alteració greu de l’espai urbà, pèrdua significativa de l’autenticitat històrica, greu adulteració del seu significat cultural, modificació de la condició jurídica del bé, que pot disminuir el grau de protecció, carència d’una política de conservació, peerills causats per plans urbanístics, …?
En la Lloja no sols s’acompleix un, sinó diversos criteris: manca d’una política de conservació, existeix una alteració de l’espai urbà amb pèrdua significativa de la seua autenticitat històrica i una greu adulteració del seu significat cultural. Endemés les modificacions de la Llei de Patrimoni comporta la modificació jurídica minvant-hi el grau de protecció (ús social dels monuments) i els perills de nous plans urbanístics.
Per a Francesc Camps, President de la Generalitat Valenciana, no existeix la Llotja de València com a bé declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Avantçant-se als esdeveniments ha eliminat la Llotja dels bens declarats, citant exclusivament el Palmerar i el Misteri d´Elx i l’Art Rupestre de la Mediterrània en la Llei 7/2004 de 19 d’Octubre (2° paràgraf del Preàmbul).

SOL·LICITEM:La immediata intervenció del Centre de Patrimoni Mundial, que a través de la seua Secretaria, demanem a l’Organisme Consultiu competent (ICOMOS), que formule comentaris sobre aquesta denúcia i que la Mesa del Comité adopte les mesures oportunes. Amb tot i amb això per a evitar el procediment d’exclusió per la pèrdua dels valors que motivaren la declaració de la Llotja de la Seda, Llotja dels Mercaders com a patrimoni de la Humanitat.

València a 16 de gener de 2005

Signat: Juan Sanchis com a President

ADj: Es remeten còpies en castellà, francés i anglés (adjuntant-hi dossier de premsa) a un total de 1437 adreces de correu electrònic de representants i comités internacionals d’ICOMOS, UICN i ICCROM, amb l’objectiu de que tinguen constància de la situació de degradació de l’únic Monument declarat Patrimoni de la Humanitat a la Comunitat Valenciana.

En successius e-mails es remeten fotografies de la intervenció de neteja de la Llotja.
Els comentaris són informatius. Disculpen el to irònic i fins i tot un pèl sarcàstic en aquestos comentaris. La situació que s’acosta no és per a menys.

FOTO 1.- Carrer de Cordellats. Amb les tanques i casetes de les obres. El Passatge de la Immundíia, projectat per Manuel Ramírez, utilitzat com a urinari públic, no sols ha generat innombrables pèrdues a les botigues del carrer, sinó que ha portat a l’exhasperació els residents. Davant les reiterades queixes d’aquesta Associació, el ?manolito? de Barberà ha contestat que, en aquestos moments, que ja té els contractes de l’Ajuntament, en absolut l’importen els veïns i quatre "botiguetes". Això sí, en tot moment ha facilitat el trànsit i l’oci que degraden l’ambient monumental.

FOTO 2.- Manteniment de la ?pàtina històrica?, làser i mètodes no abrasius. La utilització de la radial (en aquest cas per a eliminar elements ?impropis?), escarpre i mall, ha estat la tònica general i tortura per als veïns que haavien de suportar, endemés, el compressor que situaren al carrer de la Llotja sens mesures d’ insonorització.
Al fondo, edifici abandonat i en ruïna,  ?l’agent urbanitzador? del qual, ha demanat Ramírez que l’oferesca un local a l’entorn de la Llotja. Descononeixem si el pagament serà amb minutes professionals de projectes amb augment d’ edificabilitat, plantes i sobreelevats; o bé, serà adquirit per l’Ajuntament, amb grans beneficis per a l’empresa, i utilitzat per a vendr einsignies i camises de la Llotja.
Desconeixem, també, si s’ha reunit Lladro-General Constructor S.A., Barrachina i el circ hostaler de l’entorn monumental per a proposar un Projecte d’oci amb un restaurant de ?luxe? a les Sitges de la Llotja (espais voltats, no recuperats). Tantost, en Camps ja ha introduït l’Oci com a Bé d’Enorme Interés Cultural en la Llei 7/2004 de Modificació de la Llei de Patrimoni 4/98, eliminant-hi la Llotja com a Bé declarat per la UNESCO, en el Preàmbul de dita Llei (no sia que els italians de París l’hi creen problemes). El que sí coneixem és que una, molt ?influent, apreciada i coneguda militant socialista?, aceptà l’oferiment de formar part de la societat d’un conegut restaurant tot junt a la Llotja. Estos xics i xiques ja preveuen el canvi de la Generalitat a les properes eleccions i no se’ls escapa cap ni una.

FOTO 3.- Nova policromia de la Llotja. Els escolars que podan visitar la Llotja entre cadires i taules de restaurants i bars, podran realitzar exercicis de càlcul i plàstica comptabilitzant la quantitat i  diversitat de morters i colors després de la ?neteja? del Monument.

Associació de veïns i comerciants ?LA BOATELLA? Apartat de Correus 602 46080 València.
TEL. 00.34.96.391.61.19 N.I.F. G 96595590 laboatella@ono.com

Publicat dins de General | Deixa un comentari

UNA MAGNÍFICA NOTÍCIA: TANQUEN TV3.

A València a vint-i-dos de març de dos-mil set.

Fa un munt d’anys en Joan Lerma i Blasco, president de la Generalitat Valenciana, poc abans de perrdre les eleccions va fer el decret d’Homologació de títols amb els de Les Illes Balears i el Principat. I va perdre les eleccions poc després. Aquell pobre home investit, de retruc, President del Govern més important per als valencians era ( i és) un jacobí de pedra picada. Aquell que va vendre’s (tancar-lo, malgrat l’informe Kawashaki, per res) Sagunt per un abraç entre un tal Gonzàlez i Sandro Pertini va estroncar tots els anhels que posseïem llavors un bon feix de valencians. Tot era el seu cant del cigne. Un al·legat per a arrapar uns pocs vots del nacionalisme. Un fer-li l’ullet a Eliseu Climent i als nacionalistes de la Unitat del Poble Valencià….però allà va quedar. Això, de rebot, va provocar la més gran emigració de docents cap a la resta de la nostra nació. Avui les Illes i el Principat gaudeixen dels cervells més emprenedors valencians.

Ara amb el tancament de les emissions de TV3 per part de l’actual Molt Honorable President Camps i Ortiz…. (…)

Tornen a repetir la mateixa operació. En aquest cas per arrapar vots al quasi difunts d’Unió Valenciana (sector españolista) i els de l’antivalenciana Coalisión antiValensiana.

Supose que tenen amagades enquestes que no els hi són favorables. També hi ha uns altres moviments in extremis, com ara, la concessió per a la fundació de la Universitat Catòlica de València Sant VICENT MÀRTIR. (No Ferrer, com algú ha dit) i d’altres moviments foscos acuitats…

Tantost, podem alegrar-nos. Amb eixa premura i folla cursa a enlloc, que palesa i delata el sentit mancat de democràcia i continuitat d’un poble; com també, els putapènics telenotícies nou (9) que són un míting continu…..etc.

Puc assegurar que les properes eleccions a ajuntaments i autonòmiques són l’eixida de la Generalitat d’Avall del Partit Popular. L’últim que apague el llum, sembla la consigna.

Amén.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

NA JORDANA, DE PLE

Hem visitat la falla de Na Jordana. Us recomane entrar-hi. Posa a parir tota la patulella. Dels Tomate, Salses, Cors, etc. És una mena de Això-Toca a lo bèstia. A caldo contra tot l’imaginari nacionalista que ens ve des de les cadenes españoles. Amb una rastrera d’orinals amb caca inclosa. El Manu amb l’escut del real madrís, la Selección Española, etc. Superrecomanable. No vos en penedireu.

Més falles de la vora recomables: carrer de la Corona-Beneficència davant de la Beneficència. Amb presentació amb vídeo sobre un pit. Una performància digna del millor MoMA.

Passeu-vos per darrere a la placeta de Ripalda-Beneficència. Falla combativa i de factura cubista i actual.

Aquest dies, sí hi ha molta gent forastera, però feia anys que no sentia tant de català als carrers. Serà que ha caigut cap de setmana. Sí, castellà omnipresent: ¿I què?. Vegeu el vídeo d’ací baix. (..)

Un petit tast..

N’hi ha més a Youtube. No debades hi ha hagut crítiques a Na Jordana, dient que el monument no tenia punch. Massa diners. Hi han introduït una pantalla que va fent rodar els vídeos. Una falla feta des del i per al veïnat. Sense grans constructors al darrere. Gent fallera de tota la vida. La imatge de Sara Montiel: impagable. Lagarta, lagarta….Michel Jackson fotent-li mà a un xiquet, etc. L’alcaldessa que n’ix retratada, i malparada, etc.

València mostra la drecera…….allò que deia Fuster: en el moments difícils l’humor sempre ens ha salvat.  <youtube.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

CHAPEAU, ENRIC

L’article de n’Enric Morera i Català.

Dues addendes:

1. Si nosaltres no fem la nostra política, ELLOS faran la seua en contra nostra.

2. Si nosaltres no fem la nostra economia, ELLOS, faran la seua en contra de la nostra.

LA UNITAT DE MERCAT: EL MÓN.

Ací baix, l’article sucós, afegiu-ne, de comentaris:

Un dia abans del cap d’any de 2005, el govern valencià presidit per Francisco Camps va atorgar les freqüències de la Televisió Digital Terrestre (TDT) als sectors de la dreta mediàtica espanyola més carca. Ara vol culminar l’operació de control mediàtic i tancar la recepció via TDT de les emissions de TV3 i Canal 33. Està clar que el PP no és amic de la pluralitat televisiva i informativa. El PP té una clar disseny per a acaparar mas media addictes al règim que ja va començar Zaplana amb el grup Tabarca. I ho estan aconseguint. Ho poden aconseguir.

Sorprén que en el món de la globalitat, la televisió sense fronteres, satèl·lits, i el youTube siga tan difícil obtenir la recepció dels canals de TV3 al País Valencià. No és cosa només del PP, el PSOE també té la seua responsabilitat. Ja l’any 90, el ministre socialista Barrionuevo -sí, aquell que després seria condemnat pels GAL- va intentar clausurar els repetidors instal.lats per ACPV per subscripció popular. Jo vaig dur una proposta de resolució al Parlament Europeu en el moment que s’estava aprovant la directiva sobre televisió sense fronteres. Tot això ho conte a un llibre que prompte voreu per les llibreries i que edita Bromera. Vaja que els preocupa, a tots dos, PSOE i PP, que es puga articular un espai de cooperació, intercanvi i comunicació entre els que habitem este espai de l’arc mediterrani europeu. Bé tornem a la qüestió. El PP vol tancar la recepció de TV3 al PV i per això ha enviat un requeriment a ACPV, titular dels 3 repetidors. No suporten ni TV3, ni la nostra llengua, ni el BLOC -per això no baixen del burro amb la barrera- i volen acabar amb tot. Ara bé, segons ha afirmat Eliseu Climent en roda de premsa, hi ha un pacte verbal, -no escrit- entre el Ministeri d’Indústria competent en la matèria -aleshores dirigit per Montilla- i ACPV per a afavorir la instal.lació de la Sexta sobre el senyal de TV3 al País Valencià -s’havia de televisar el mundial de futbol- i a canvi que TV3 emetera en les freqüències de TDT del Ministeri. Vaja que el Montilla està darrere d’una operació que priva el valencians de rebre TV3 en analògic -per cert, algú ens ha consultat a tots els que vam pagar bons?- i ara, si analitzem els fets, es renta les mans en aquell pacte verbal. Vaja que Montilla ens ha situat la Sexta i ens ha furtat la TV3. FETS i NO PARAULES. I ara tots a la desesperada, a protestar. Algú ha pecat d’ingenu i altres han prioritzar la instal·lació de la cadena guai del PSOE. I una vegada més passant per damunt dels interessos dels televidents valencians. Ací sabem qui és el PP, però amb el talante dels del PSOE no hi ha prou. Que actue qui té el poder a Catalunya i al Govern Central. Els qui tenen la clau del govern d’allà dalt i només fan que crits abrandats però estèrils i els que ja els va bé visualitzar com a únics responsables als del PP. Un PP que ací al nostre País pot mantenir la majoria absoluta per la mínima, per pocs centenars de vots. Mireu què va passar a Galícia.

Ací hi ha una doble responsabilitat. Els únics que no en tenim cap som els que vam pagar i ens hem trobat amb este pastís. Ara és encara més evident la necessitat de canvi al nostre País, també per aconseguir un marc de comunicació per a la nostra llengua. Un marc comunicatiu basat en acords de govern estables, impulsats per la Generalitat Valenciana, no la de Camps, evidentment. Canviarem i millorarem Canal 9, Ràdio 9 i Punt 2, i emmarcarem per al futur i sense possibilitat d’alteracions, les recíproques recepcions de TV3-Canal 33 i el 3/24 ací, al nostre País, a tot el País -ara no arriba a moltes zones- i de Canal 9 i Punt2 allà. Com és possible que les nostres televisions no es sintonitzen al Principat?. Algú creu que els valencians hem de ser inferiors en matèria d’intercanvis televisius. Algú em pot dir que la qualitat de Canal 9 és pèssima, sí i què? No arriba a Catalunya Antena 3, la 5, la 6…i els salsa rosa i el tomate i tota la porqueria que vulgau?…Ja n’hi ha prou! Els valencians no som un poble de segona, ni subordinat ni depenent de ningú. També volem que les nostres televisions arriben des de Maó fins a Perpinyà, ni que siga per incrementar els preu de la publicitat de la RTVV. Des del BLOC treballarem per fer-ho realitat. Per canviar, també en matèria televisiva, el BLOC compta.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

C. ST. FERRAN, 26. C. DEL TRENC, 25.

Hem finalitzat la rehabilitació d’aquest edifici després de tres anys de desvelaments. A vint metres de l’edifici EL SEGLE. Si entreu al web de l’estudi, veureu com estava de fet malbé quan vàrem arribar. La intervenció d’en Joan Aznar i Mollà, arquitecte tècnic, ha estat decisiva. No sé per a què està l’OCOOVAL. Oficina de coordinació d’obres de València, quan encara ens toca portar totes les conduccions aèries. Per comptes de subterrànies. Una vergonya. 

 

DEFINICIÓ DEL TREBALL.

COMPOSICIÓ DE L?EDIFICI.

La planta del solar té forma de L, fruit de l?agregació – agrupació de sengles solars. L?edifici es compon de quatre (4) plantes. La dita unificació, segurament, és el producte d?una intervenció antiga, com es detecta per la coincidència, més o menys, semblant d?ambdós fatxades. Amb motius florals transitoris, entre l?eclecticisme de finals del segle XIX i la inserció de motius ja clarament del Modernisme floral. Ben sabut és que tant l?eclecticisme com els historicismes no es detenen amb l?aparició del Modernisme, sinó que, combinant-se amb ell, informen encara una part apreciable dels primers anys del segle XX. Tal com ens ha definit J.J. Sweeney en la seua obra Antoni Gaudí, p 61: ?Eixa fugaç però difosa moda de la decoració l?ultima dècada del segle XIX i primers anys del segle XX que fou bàsicament un rebrot del Romanticisme naturalista?.

Per un altre costat l?existència prèvia de dos immobles es detecta, igualment, per la no concordança en altures dels forjats que van salvant-se els desnivells per mitjà d?escales de pocs escalons, inclús amb ?pujades i baixades? en trams curts d?espai. Per un altre costat hem pogut localitzar un estudi sobre la zona d?afecció del B.I.C. DEL MERCAT realitzada per Vicent Corell i Farinós per a la Generalitat en 1987 ?Projecte de normativa i disseny urbà de l?entorn de la Llotja, Sants Joans i Mercat Central.? Que avança uns criteris d?intervenció.

COMPOSICIÓ DE LES FATXADES.
 
JUSTIFICACIÓ COMPOSITIVA DE LA FATXADA:
Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA SAGRADA FAMÍLIA COM A SÍMPTOMA.

El següent article el vaig publicar farà ara setze anys. Primer ho vaig intentar a El Temps però ho van desestimar durant uns mesos, sense dir-me ni bèstia ni ase, tot seguit el vaig portar al diari Levante i el publicaren un parell de setmanes després i en el suplement d’arquitectura. Les fotos incloses en aquella plana sencera que em donaren duia dues fotos. Una amb la façana de la Passió i l’altra de la façana del Naixement. La primera tenia a mig bastir els arrancs de les agulles-campanars. A tomb d’això us donaré a conèixer dues dades gaudinianes poc conegudes:

1ª. Gaudí s’estigué unes temporades a València. Estudiava les voltes d’escala de caragol de la Llotja dels Mercaders. Se l’estudiava i dibuixava. I elles van inspirar i ,d’alguna manera, copiar per a fer les escales que pugen fins a dalt d’elles. Doncs podem concloure que, estructuralment, les torres en són hereues de la Llotja. També en aquestes estàncies va anar al Cabanyal i d’allà va Inspirar-se i “copiar” l’ús del trencadís que els mariners cabanyalers usaven per adornar modernistament les socalades i en alguns casos d’altres fragments dels panys de façana. Tot intentant evitar la remunta d’aigua per capil·laritat del subsol, per estar assentades properes a la platja.

2. Fa uns deu anys estiguérem a punt de rehabilitar l’Hotel Oltra situat a la plaça de l’Ajuntament de València. Durant unes tres setmanes vam entaular, amb l’amo, bona relació per a que ens explicara tots els ets i uts que hi havia. L’amo, el Sr. Oltra, era el nét d’una família del tèxtil de la ciutat que havia tingut molta amistat amb un proveïdor de Mataró. L’avi Oltra demanà un dissenyador o arquitecte que li pogués fer una botiga “d’eixe estil nou” i el mataroní l’envià un tal Antonio Gaudí. Em referesc a la botiga de l’esquerra, en entrar al Passatge Ripalda, des de plaça de l’Ajuntament. Que, a hores d’ara, és una mena de Kebaps. La decoració dels aparadors semblants a una cua de gall paó i vidres tallats a l’estil de Bohèmia, les parets folrades de fusta i l’escala de fusta que cargolava fins a l’altell eren disseny d’en Gaudí. El nét, ja entrat en anys, em digué que fins molt poc tenia “controlat” el rebut que li havia fet Gaudí a son iaio. Em digué que eren 30.- pessetes. No ho he pogut comprovar, però el nét asseverava que era així.

A banda de l’anecdotari em sembla important destacar d’una banda com Gaudí sabia pouar de l’arquitectura popular i reelaborar contemporàniament, bo i fent esdevenir en arquitectura universal.

Per una altra banda i arran del traçat del tren d’alta (?) velocitat que passa a prop del monument us deixe el comentari d’en Salvador Molins i Escudé que em sembla encertadíssim. Tot i que – a més- posa de relleu una solució urbanística possible que intenta solventar una part de la teranyina vial de la connurbació metropolitana que és la soga que ofega la ciutat.  Escolteu el tall http://www.catalunyaaccio.org/documentacio/radio/R20070125Estel.m3u a Ràdio Estel que us dese…..i si voleu llegiu el meu article, d’esparverant actualitat, al meu parer….indescriptiblement………deseu-hi comentaris per favor. (..)    

Publicat a Levante-EMV el diumenge de 29-juliol-1991. Dins del suplement TERRITORIO Y VIVIENDA.

Observar l’afer polèmic –i per tant, de curta volada- sobre la intervenció d’en Subirachs a la Sagrada Família amb 350 km pel mig, ens ajuda a pensar sobre la precarietat cultural en què ens movem. Si ja ho és a nivell internacional, en aquest cas veiem, àdhuc, un punt de discussió dessubstanciada. Tant a al premsa barcelonina com fins i tot el setmanari El Temps, hem observat que la qüestió es remenava entre noms propis. Atacs i defenses personals. Amb un incís: neos i posts (antiga gauche divine) a una banda; i neoposts i essencialistes (conservadors de les essències de sempre) per l’altra. I no s’ha intentat d’entrar a un debat amb continguts i criteris mínimament raonables a la qüestió. Però, ¿quina és la qüestió?, i ¿quins mínims?

 

La Sagrada Família és una construcció arquitectònica concebuda per un gran arquitecte, Gaudí, quye improvisava més que llurs contemporanis. I llavors ho feien a manta, sols cal revisar qualssevol dels projectes d’aleshores. Doncs, no podem creure en els esbossos, maquetes, etcètera que circulen per ací. Avui la Sagrada Família no passa d’ésser una magna escultura: no hi ha espai intern –passeu-nos el concepte zevià- on fita i icona pugna entre si. Per una altra banda –i al marge de Manifests dels seixantes, exabruptes d’en Bohigas, etcètera, contra qualssevulla intervenció-, l’escultura roman a mans privades dipostes a continuar afegint-hi trossos (com si fos una catedral). Totes dues realitats anacròniques. De fet, l’arquitectura, en el 95 %, ha estat construir sobre el construït, sent l’arquitectura de nova planta un tret novell d’aquest segle.

 

Caldria demanar-ne doncs: ¿I si no s’hi intervé, quant trigaria a malbaratar-s’hi, esventrada com està i sense un ús efectiu, amb un índex de pol·lució semblant i una tècnica constructiva això sí, de l’època de les catedrals a esdevenir ruïna?

 

La conclusió a aquest punt seria la d’esmolar aquells voravius per tal d’intervenir-hi, i ràpid, dotant-la d’un ús real que manté vius els edificis usdefruitar-los la societat. Es tracta d’acabar una peça arquitectònica que no ultrapassa l’estat d’escultura; on la diferència fonamental d’ambdues rau en què, en haver espai intern, en la primera pot acollir activitats. Per tant, allà on Altaió diu ¿perquè Surbirachs?, val a dir, ¿perquè un escultor?, és a dir:

 

¿cal una intervenció global o moltes puntuals, per encertades que siguen?

 

 

Lligat intrínsecament a l’anterior apartat, doncs, no tothom pensa i projecta amb la mateixa racionalitat, aquest ens mena a escatir quina mena intervenció n’és d’escaient. Entre els extrems del mimetisme (aquesta és, en el fons, l’opció dels amos del temple, en triar Subirachs) i el contrast (tot distingint el nou de l’antic) a més dels punts intermedis d’interval haurem d’esbrinar-ho.

 

De Gaudí, n’hi ha un i és mort, per tant, l’opció més o menys mimètica és descartada i obsoleta a risc d’embunyolar la Sagrada Família.

 

Però l’obra hi resta, i és força important en el decurs arquitectònic mundial. Tantost, ens resta la contrastant i el seu grau que ens obre diverses possibilitats:

 

Actuacions amb molta sensibilitat on s’hi conjuminaria l’habilitat a fer emergir les característiques preexistents i sumir l’obra nova a l’existent com fa, per exemple, l’arquitecte portiguès Siza Vieira; o, actuacions  amb valor autònoma que entrarien a rivalitzar amb l’existent però acordades pel domini tècnic, que fóra l’opció valenta, com per exemple Calatrava i Valls que els crítics intenten posar en relació amb el reusenc i tan sols evidencien ignorància de l’un i l’altre). I per darrera proposar un concurs internacional d’idees, que sovint donen pocs fruits en aquesta mena d’operacions. De fet, amb una intervenció lleu en els elements, però forta en el concepte, n’hi hauria prou: algunes plataformes forjades, però obertes, que mantingueren el concepte de sala única i una coberta laminar de superfícies reglades de poca gruixa (menys de 10 centímetres de formigó) poden donar molta marxa a l’edifici. Fóra tot un homenatge a Gaudí que construí les escoles de vora el temple d’hiperboloides invertits, que tant i tant admirà Le Corbusier, i que s’ha fet comuna al llarg del segle. Finalment, hi ha d’altres línies discursives que aprofundeixen en d’altres punts de vista, com ara, l’urbà, topològic, semiòtic, etc. Sent el tema de que no reste la polèmica com a foc d’encenalls, sinó com a punt de represa del debat constructiu, que sols es justifica mitjançant l’acció molt pensada. Pensat (molt) i fet. Com diem a València. No com fem, realment.

 

Josep Blesa i Morante, arquitecte.

 

 Publicat a Levante-EMV el diumenge de 29-juliol-1991. Dins del suplement TERRITORIO Y VIVIENDA.  

 

PS: A més a més, Antoni Gaudí i Cornet recollí del segle XV allò que ens posaria en el segle XXI, veieu si voleu el següent enllaç

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Reconstruccions: i 2, la recreació arquitectònica

El segon lliurament d’un tema d’en

Josep Maria Sancho i Carreres
Arquitecte-Urbanista, especialitzat en patrimoni arquitectònic

"… des del moment que els únics rastres de la seua vida estan ara en les meues mans, no es pot ni pensar que el deixe morir d’oblit.
Ni a ell ni a cap d’aquells a qui dec una espurna d’identitat, a saber, els meus cognoms, les meues llengües, les meues creences, les meues ràbies, els meus desencaminaments, la meua tinta, ma sang, el meu exili. Sóc el fill de tots i cadascú dels meus avantpassats i és destí meu ésser, a canvi, el seu progenitor tardà."
Amin Maalouf, fragment de la novel·la autobiogràfica ‘Origines’, traduït de l’edició castellana ‘Orígenes’, Alianza Editorial 2004

Hi ha frases, recusos i metàfores que són coincidents amb molts dels apunts que hi he anat deixant-hi anar. Malgrat que siguen meus originàriament. Al capdavall, em sembla, que comencem a decantar i tindre un estat d’opinió pública prou estesa pel que s’està esdevenint en aquesta part de territori europeu. 

Si vos fa goig llegir-ne la segona part, ací us la dese…….emplace especialment, de nou, saforencs i vallencs, a més dels valentians, car, en aquesta segona vegada ja irromp, amb força, a la ciutat puta i plana, des d’on es "gesten" les barbaritats de lesa Matrimoneïtat.

Definesc aquest concepte -nou- com el maridatge entre el patrimoni heretat i la societat contemporània que el gestiona i augmenta.

L’escriptor, amb aquest paràgraf dedicat al seu avi i a la resta d’avantpassats dels quals ha tingut notícia, ens mostra el compromís i la clarividència en la "reconquesta -pacient, abnegada, aferrissada, fidel- en contra de la mort i de l’oblit" dels seus orígens (esment amb el qual obríem el lliurament anterior "Reconstruccions: 1, la distorsió identitària", Terra Crítica, Levante-EMV 17-09-2006). Per una part, s’obliga a recuperar tots els rastres i, d’altra, ho fa des de la consciència de les limitacions i responsabilitats en la reconstrucció de la seua ‘pàtria familiar’, fins el punt de presentar-se alhora ‘fill’ i ‘progenitor tardà’ dels personatges que rescata i recrea amb la seua ploma.

Doncs bé, això també val per a l’empenta de la societat i la tasca de l’arquitecte en la restauració arquitectònica: filla, alhora, de la minuciositat investigadora i de la interpretació pròpia, però rigorosa, del nostre temps. Inclusiu val per a les autoqualificades ‘reconstruccions’, atès que la responsabilitat i la intel·ligència ?en forma d’encert, tot un do- no haurien de trobar recer en la comoditat i el prestigi de les venerables pedres, ni menys encara en les aparences de l’historicisme populista que tot ho emmascara. Més encara quan l’arquitecte té a les mans un material sensible i identitari que no li pertany en exclusiva. Potser no puga verificar l’herència del passat, però ha de procurar l’autenticitat i coherència de la seua recreadora intervenció.

Aquesta introducció ve a compte de les polítiques patrimonials d’aparador on les reconstruccions arquitectòniques ofereixen els rèdits més segurs. D’exemple paradigmàtic, l’orquestrada restitució del ‘claustre alt del Palau de l’Abat del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna, temple espiritual, polític, històric i cultural,…’, així rebatejat pel president Camps en l’exhibició de trofeus portats de Torrelodones escenificada en el Palau de la Generalitat. Es tracta realment de les deu arcadetes de la galeria interior, a tres cares, de la planta noble del casalot gòtic. Per fi es veuran els fruits d’una croada recuperadora que, si es podia, s’havia de lliurar (sense l’acord polític, era legalment impensable) i que un portaveu qualificà ‘d’una tasca patriòtica del poble valencià’ (?). A risc de semblar antipatriotes, hauríem de relativitzar-ne la vàlua respecte de les escales i galeries de tants palaus gòtics o respecte de referents tipològics més rotunds, a quatre cares, del model de casa romana. També ens hem de reservar la capacitat d’objectar a qui de conseller no va nuar en 1998 un oferiment de la propietat per vint-i-cinc milions de pessetes i cinc anys després el va tancar, ja de president, per un milió d’euros i altres despeses al nostre càrrec. En tot cas, quan la bufa passe, si la reintegració anastilòsica (pedra a pedra) encaixa correctament i no se’ls hi va la mà reconstructora, serà interessant gaudir-ne.

D’haver-se inclinat per una simple i econòmica rèplica, el president no podria presentar-nos-la com a prova material del seu equívoc discurs: ‘poc a poc estem reeditant la nostra història’. A l’igual que Maalouf, hauria d’haver dit ‘recreant’ i no utilitzar de fetitxe simbòlic l’autenticitat material mentre la política patrimonial rellisca pel tobogan de les aparences. A la vista està la modificació legal acabada d’imposar: superada la temptació de fer obligatòries les reconstruccions, s’anima a fer-les sempre que hi haja ‘alguna’ subsistència original, tot induint al mimetisme, sense cap prevenció respecte dels falsejaments historicistes.

A l’aparador mediàtic comencen a multiplicar-se indicadors del perill que açò suposa i la Valldigna n’és mostra i senyal. Així per exemple, la reconstruïda volta estrellada de l’aula capitular es manifesta esplèndidament i demostra un domini per la geometria i per la recomposició del trencaclosques, però resta privada de la seua funció estructural, suspesa d’un artifici de formigó armat ocult sota la coberta, de tot punt qüestionable com a model restaurador. Ara li toca el torn a la del castell de Montesa quan hi ha certes incògnites, cas de la desapareguda fenestració, que semblen insuperables. De la reconstrucció de les voltes de l’interior del presbiteri hom diria que és supèrflua, com també la recobertura del refectori, recentment consolidat, on l’auxili de l’arqueologia ha vingut després del projecte. Respecte de la Font dels Peixos, cal advertir que llueix plantada a la replaça del Monestir, en un lloc on, atesa l’arqueologia, es pot assegurar que no va estar-hi mai, com tampoc el camí que s’ha dit ‘recuperar’. Per cert, al Jardí de Vivers on s’hi trobava, i en contraposició al classicisme de la portalada eclesial de 1697 que conforma l’escenari, s’ha deixat caure una nova pica de la qual emergeix una despitralada mare corbant-se a vora mar per tal de banyar el seu temorós xiquet, escultura modernista en bronze, concebuda en 1910! Obligatòriament impàvid, sant Isidre observa des del seu nínxol els desficaciats efectes d’una separació marital (?) entre gent menys culta que qui el va encolomar en 1952 i qui s’oposà en 1970 al primer intent de trasllat.

Encara que siga per proximitat física, resulta obligatori esmentar el súmmum d’aquesta febre: la precipitada i lineal reedificació del pati renaixentista de l’Ambaixador Vic. Com que mereixeria tot un article, apuntarem que s’ha renunciat a l’objectualització museística en favor d’una impossible integritat arquitectònica, amb un resultat mistificador vers l’antic col·legi de Sant Pius V i vers la pròpia obra, per la ubicació, la disposició i el mimetisme, en un joc d’aparences que oculta, ací també, l’artifici metàl·lic de la reconstrucció. Ja posats, millor seria aplegar prompte al paroxisme, omplint-ho de quadres i expositors, com a contenidor museístic més càlid que no l’espai gèlid que ara s’hi pot experimentar. A veure si al menys podem exclamar, com digué de Sagunt el reputat arquitecte Antoni Gómez-Moreno, mestre rigorós de la restauració contemporània: València, relaxa?t i frueix!

Sembla evident que, ho diguen o no les lleis, hauria de procurar-se l’autenticitat i la coherència en les recreacions arquitectòniques del passat, tot i que siga per simple apel·lació professional. Però hi manca un contrast sociocultural de les actuacions patrimonials i, ara per ara, no s’observen resistències a aquesta febre reconstructora endolcida pel bàlsam de l’antigor, com no siga les dels carreus ‘torts’ que fan burleta del remuntatge en ‘l’únic’ claustre del cenobi vallenc. No sembla importar massa, són pedres!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA ENSEÑANZA EN CATALUNYA A DEBATE. LA HORA DE LA LENGUA.

 UN ARTICLE DE TONI MOLLÀ A:
Hemen zaude:   La enseñanza en Catalunya a debate. La hora de la lengua.  
2007-02-16 / 12:47

La enseñanza en Catalunya a debate. La hora de la lengua

ikasgelan.gif

Hay debates muy socorridos que sirven para un roto y para un descosido. Los hay, incluso, que se usan como cortinas de humo sobre otras preocupaciones más profundas pero más impertinentes. El caso de la tercera hora de castellano en el sistema escolar catalán es de estos últimos.

Según algunos, dicha hora garantizará el bilingüismo perfecto de los ciudadanos. Según otros, esta modesta horita de clase desequilibra el potencial «normalizador» de la escuela. Ni unos ni otros se plantean la mayor: si la escuela es todavía la locomotora de la normalización lingüística. Y, finalmente, de qué hablamos cuando hablamos de escuela y de normalización lingüística en pleno siglo XXI. Wallace Lambert investigó hace muchos años «las influencias sociales que afectan el comportamiento de bilingües y las repercusiones sociales que resultan de su comportamiento». De sus estudios, plenamente actuales, se deduce claramente que las motivaciones para el aprendizaje y el uso de los idiomas son extraescolares. Esta obviedad parecen olvidarla nuestros políticos y también nuestros intelectuales. Pero, en efecto, cuando el medio social confirma y refuerza la lengua escolar, su adquisición se percibe de forma positiva y sus efectos pedagógicos se aceleran notablemente. El mismo Lambert lo llamó «medio aditivo». Y al revés. Cuando los usos públicos del idioma contradicen las políticas lingüísticas escolares, éstas sólo sirven para perder el tiempo, las energías de los profesionales y los recursos empleados. Es la «política del matalasser: fer i desfer». El caso de Irlanda es el paradigma de referencia. Euskadi apuesta, en casi todo, por la vía irlandesa: alto valor «simbólico» para la lengua «oprimida» en la enseñanza, pero uso «funcional» de la lengua «opresora» en todos los ámbitos determinantes: en la economía, en la política, en el audiovisual.

Las motivaciones escolares están subordinadas a los individuos. Las extraescolares, al medio social en toda su complejidad: son ambientales. Y dependen de factores con una relación sólo tangencial con la enseñanza. El modelo urbanístico suburbano o la crisis del espacio público son, por ejemplo, elementos de desvertebración de la comunidad lingüística. En este contexto, la enseñanza no puede alterar un proceso multifactorial como la desintegración de una lengua tradicional entre unas redes sociales para las cuales no ha creado los anclajes adecuados. Me refiero, claro está, a sociedades urbanas y postindustriales con sus complejas redes de comunicación entre chips, cables y satélites geoestacionarios. O a ciudades como Barcelona, con dinámicas abiertas y globales donde los factores alóctonos cuentan cada día un poco más. La influencia escolar sobre este modelo social es limitada, poco más que simbólica. El cambio lingüístico se explica por factores de orden socio-económico que difícilmente puede combatir un esforzado enseñante con su puntero como única arma. El proceso de ruralización del idioma, por ejemplo, se explica por cambios de hondo calado que no debemos colgar del deber de un maestro.

La escuela del siglo XXI no es ya aquel «escudo de la República» del que hablaba Manuel Azaña. Ni tiene las capacidades que le atribuía Alexandre Galí. Los cambios estructurales de los últimos años la han dejado en gran medida fuera de juego en cuanto a su potencial socializador. Y no sólo en los aspectos lingüísticos. El saber -lingüístico y no lingüístico- que se exige para manejarse por el mundo complejo que habitamos tiene poco que ver con los currículums oficiales. Ni con la misma institución escolar, una «estación fantasma» por donde ya no pasa el tren, según la metáfora de Ulrick Beck. No nos engañemos con discursos de buena voluntad. La escuela es hoy una institución subsidiaria respecto de otras mucho más determinantes como el mercado y las corporaciones empresariales. Es la «escuela zombie» de la que habla Francesc J. Hernàndez. Las condiciones que posibilitaron la escuela como garante de la cohesión social ya no existen. Dejemos pues de utilizar la vieja institución escolar como antídoto exclusivo de todos los males que aquejan a la sociedad contemporánea. Dejemos también de recargar a sus profesionales con exigencias tan variopintas como el estudio de la Constitución, la historia sagrada o el uso del condón. Las «nuevas materias» refuerzan el error del diagnóstico de la clase política. No se trata solamente de «repensar la escuela», sino de romper la falsa dicotomía entre la escuela y su entorno.

Los muros de la escuela, como las fronteras lingüísticas, han desaparecido. El debate exige una mayor complejidad en el análisis que un quítame allá una hora de más o de menos. La escuela es hoy un simple nudo en una red interdependiente que se teje y reinventa cada día desde todas y cada una de las esferas sociales. La fortaleza de esta red radica en sus relaciones. En las políticas culturales, pero también en las industriales, las urbanísticas o las audiovisuales. Las lenguas, como las demás instituciones e imaginarios sociales, ya no dependen de la escuela, sino del «arrelament al medi» del que nos hablaba hasta hace poco la añorada Marta Mata. Al medio, no a las versiones endulzadas de una cierta concepción nostálgica de nuestra sociedad, de una cierta pedagogía y, finalmente, de un país que ya no existe.

Toni Mollá
Periodista y autor del Manual de sociolingüística

 
Publicat dins de General | Deixa un comentari

HEM FET 10 ANYS.

Avui 26 de febrer de 2007, ESTUDI D’ARQUITECTURA JOSEP BLESA,SL  acompleix una dècada d’existència. Vull dir que és una fita "administrativa". La realitat és que l’estudi és obert des de fa setze anys. Vaig presentar el projecte final de carrera el dia de sant Jordi de l’any 1991. A l’endemà vaig creure que ja estava en disposició de posar-lo a l’abast de tothom.  Què errats anàvem ! Vam començar-lo amb un company i amic de la Pobla de Vallbona. De primer el vam dir ESTUDI DAU; per allò de Disseny, Arquitectura i Urbanisme. Quan vam intentar de legalitzar-lo ens vam adonar de que el mot estava agafat. Realment vaig pensar que no duraria ni sis mesos obert. Igual que quan vam muntar l’empresa. Debut i despedida. Supose que la il·lusió per donar alguna cosa més, una intenció, a allò, el que envolta les persones, ens esperonava amb més força, era el revulsiu que feia continuar i continuar. Encara em sorprenc d’haver aguantat, malgrat arrancar en plena crisi edilícia de principis dels noranta, quan moltes de les empreses moren abans dels cinc anys i no arriben a quallar. També em dol d’haver treballat, poc o gens per a l’administració. Bàsicament som del sector privat. I en aquest, gairebé sempre, hi ha mal temps per a la poiesarquitectura. Malgrat de voler donar, tothora, llebre per gat (merla per garsa). I, tanmateix, algunes vegades ho hem aconseguit.

Avui també hem tret el rètol "en construcció" del website, malgrat que encara ens resten coses a incorporar-hi. (segueix una miqueta….l’enllaç és sobre el nom de l’estudi)  

m’agradaria que deixésseu algun comentari després de veure el web, alguna crítica, algun concepte, alguna suggerència, ……és evident que no és una faena fantàstica de les que ixen en les revistes. Fem allò que és diu arquitectura de batalla, o que hem manllevat i recuperat el concepte d’architettura povera. Quan ens encarreguen qualsevol cosa, per petita que siga; ni que siga la caseta de gos, ens creiem que ens han encarregat el Miquelet i la Seu.

La majoria de les fotos són preses tot just acabant de fer l’obra. Són fetes per nosaltres i adoleixen d’amateurisme i deriva constructiva. No és el que podríem anomenar "arquitectòniques". Manca visió espacial. Vist en conjunt. No hi ha allò de foto artística, sols la realitat, la crua realitat. No intentem d’enganyar ningú, i això ens fa estar més tranquils. Quan hi ha tanta foto photoshopitzada i manipulada. A l’igual que qualsevol treball, el nostre intenta anar a la recerca d’una humil honestedat, sobretot del benestar de l’usuari, no volem – ni sabem- ensenyar a ningú com ha de viure.

Gràcies de bestreta. Disculpeu-me el meliquisme. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

FEIXISME A MESTALLA

Vos copie l’article darrer de l’amic Toni Mollà. Imprescindible. Comenteu-ho. Però alerta no cal dir disbarats. No fem com l’españolada. Actuem d’ofici si cal. Fets i paraules.

Absteniu-vos de posar-nos a la seua alçada. Vies judicials. La llei. Ni que siga la d’ELLOS. La ciutat de València és massa important, estratègicament, per recular ni tan sols un mil·límetre.

Enhorabona Toni i la resta de comentaristes. L’he copiat tot, fins i tot amb les errades, producte del seu mal de panxa i amb els comentaris al seu bloc de referència. No cal dir que en Mollà és culer. Però, per damunt de tot, una gran persona; amb pensament propi i independent. Cosmopolita de debò, és a dir, glocal. Co-autor exvalencià de "Catalunya vista des de baix"

Vinga xics……..( segueix una mica)

23 de febrer del 2007 (uns 25 anys després)

 

23 de febrer del 2007  
Feixisme a Mestalla

Encara estic impactat per l?espectacle que vaig viure diumenge passat a Mestalla. Era el mateix esperit del 1977, amb els mateixos crits xenòfovs i profundament feixistes. La mateixa pesta blava, el mateix caldo de cultiu d?un moviment profundament antidemocràtic que impugna la convivència del país i impossibilita cap mena de racionalitat. A València no passa el temps, sinó que torna, se?ns menja i ens devora com una maledicció. Ja en sabem les conseqüències: la guerra fratricida, Miquel Grau, Guillem Agulló, la persecució de mestres i de polítics d?esquerra i un llarg i tristíssim etcètera.

No val a posar el cap sota l?ala. Aquell espectacle de Mestalla faria posar la pell de gallina a qualsevol estadi d?Europa. I encara sort que el Barça va perdre, perquè si no només Déu sap què podia haver passar allà. El que li van fer i dir a Oleguer era perquè els fiscals actuaren d?ofici, perquè els periodistes ho denunciarem amb totes les nostres forces, perquè els polítics democràtics s?alçaren de la cadira, perquè demanàrem explicacions a la directiva del València.

No he pensat en altre en tota la setmana. No entenc com la professió periodística ho ha passat per alt. No entenc que silenciem uns fets tan i tan grossos. Ens ens acostumat a la barbàrie, a l?insult, a la mala educació i a la dictadura del més bèstia de la rodalia ? És normal que una bona part de la graderia d?ui estadi insulte sense parar un jugador i, a estones i a rogles, un equip i un país ?

És això el que més em preocupa: que s?haja assumit com una cosa consubtancial a Mestalla i als seus espectadors. No hi estic d?acord. No vull pensar que hàgem de conviure per sempre més amb aquells comportaments sense fer-hi res. Doncs, no, no hi estic d?acord i això s?ha de denunciar. No eren una minoria els energúmens que cridaven i no és una anècdota el que va passar a Mestalla. Era un comportament indigne, feixista, que em fa passar vergonya com a habitant d?aquesta terra i em fa sentir por i inseguretat com a ciutadà.

Dir-li ?negre? o burlar-se de qualsevol altra característica biològica d?un jugador, ara per ara, i gràcies a Déu, és ?políticament incorrecte?. I així ha de ser, sense perdó, a Mestalla, al Bernabéu o a Riazor, per descomptat. Però a Mestalla, a València, insultar Oleguer perquè és català, perquè opina sobre el poder judicial o ajuda econòmicament el moviment Escola Valenciana està ben vist. I la gent que hi va, tant si aplaudeix com si calla i consent, i li trau importància al tema, està ajudant a engendrar o a mantindre viu el rovell d?un comportament anticatalà que es menja la nostra convivència i impossibilita la democràcia.

Algú hauria d?actuar d?ofici, algú ho hauria de denunciar i tots hauríem d?actuar abans que no siga massa tard.

O jo sóc només un exagerat ?

Comentaris:

Ferran 02/24/07  18:20

Subscric totalment el que comenteu. Per aquests motius és pel que no m’he sentit mai a gust a Mestalla. Més escara, crec que he perdut l’afició al futbol.

Quan alguna vegada he anat a Mestalla m’he preguntat com és possible que l’estupidesa de les persones haja arribat tan lluny, pel muntatge, per la ideologia que donen a entedre els seguidors, per la política que segueix el club,…

I quan em faig el compte que el mateix que passa a Mestalla passa també a la majoria dels camps de futbol, em convenç que sí, que l’espècie humana som estúpids.

Només un detall a manera d’exemple: quan Hiddink era entrenador del València es va negar a eixir al terreny de joc mentre no desapareguera una esvàstica de les graderies. Crec que aquesta hauria de ser la tònica cada diumenge i a Mestalla, sembla que ocorre cada quinze dies des de ja fa alguns anys.

Salut

Toni Mollà 02/23/07  22:25
Gràcies, Lluís. Per desgràcia, el teu llibre i el meu raonament són d’actualitat. Per desgràcia. Però em fa l’efecte que, com a mínim, haurem de repetir-nos fins a fer-nos pesats. Que ens escolten, si més no. L’espiral del silenci és el pitjor de tots els nostres enemics. A més, si callem, rebentarem.

Marina 02/23/07  14:06
Molt bé. Moltíssima raó.

Li has fet cas a Xoco, eh?

Me’n vaig a dinar..

Un besett

Lluís Gallent 02/23/07  11:21
Completamet d’acord. Adjunte el pròleg que volia adjuntar per a la reedició d’un llibre que vaig escriure l’any 1978 (finalista als Premis Octubre del 79,) i que tractava d’analizar el fenomen blavero-feixista, i perdó per la redundància.

EL BIENNI BLAU (1976-1977)

Així va començar?

L?any 1978 un grup de joves bocabadats amb la dimensió que la guerra blavera anava adquirint, decidiren observar a través de la premsa de València del moment com es va gestar l?anomenada ?Batalla de València?, una violenta ofensiva que va trencar la possibilitat d?articular una convivència social i cultural pacífica. 30 anys després, la seua influència encara no ha desaparegut. El blau, metafòricament parlant, impregna les parets d?aquest país que es denomina ?oficialment i estúpidament- Comunitat Valenciana-.

El treball basat en l?escrutini dels tres diaris que es publicaven a la ciutat de València ?Levante ( aleshores Prensa del Movimiento), Las Provincias (Mª Consuelo Reyna n?era sots-directora) i la desapareguda Hoja del Lunes- tots tres de marcada ideologia conservadora, si més no franquista. La metodologia de treball va ser artesanal i força rudimentària. Com que encara no existia Hemeroteca Municipal, haguérem d?utilitzar els serveis de l?Ateneu Mercantil. Les transcripcions es feren de manera manual i abastant des de la informació fins les pàgines d?opinió, sense oblidar-ne la secció de ?Cartes al Director?, especialment virulenta. El període que s?observa es centra en els dos anys més significatius, 1976 i 1977. En eixe període es varen celebrar les primeres eleccions democràtiques ?el 15J- que guanyà la UCD d?Adolfo Suárez. Ací, els grans munyidors foren Fernando Abril Martorell, Emilio Attard i Manuel Broseta. A més comptaren amb la col?laboració inestimable d?Alfonso Guerra, que presumptament militava en el costat contrari. Tot plegat esdevingué una operació que va esclafar tot vestigi d?intel?ligència i s?instaurà un clima insalubre, que ha tingut seqüeles insuperables. Almenys, 30 anys després, així pareix.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

CORREGIR I AUGMENTAR

 Fa un parell de setmanes el doctor Albert Ferrer i Orts m’envià un article publicat a Levante-EMV. Des de primera vam estar amoïnats pel desmuntatge de la volta barroca que cobria el presbiteri de la Seu. Sabíem que en descobrir lles voltes gòtiques mai no podríem tornar a veure al seu lloc la genial obra d’en Joan Péreç.  És veritablement dolorós que calga carregar-se una obra mestra per descobrir-ne una altra. ¿No hi havia manera de salvar-ne totes dues?. El desmuntatge es feu a tall de radial……tanmateix en descobrir-ne les pintures dessota (millor caldria dir-hi damunt) també restes enlluernat. Ací començà el Renaixement, de petjada italiana, a la Città piu bella e lasciva de tutta la Catalogna  que diria un seu clàssic coetani.

Llegiu i gaudiu de l’article de l’amic Albert. (la foto mostra l’equip d’experts/es). Observeu la majoria d’expertes investigadores femenines. Als arxius Un possible retrat del Papa Borja i també un autoretrat del pintor San Leocadio. 

 

Amb aquest aforisme tan obvi i alhora tan estrany en determinats àmbits del coneixement i de la cultura contemporanis (molt particularment la valenciana), començava Gabriel García Frasquet a glossar les virtuts de l´obra que la institució que presideix -el CEIC Alfons el Vell de Gandia- presentava en societat el passat dia 15 de desembre en les esplèndides estances borjanes. Un col·lectiu de saforencs que, lluny de particularismes necessaris però en ocasions excessivament localitzats, ha apostat sense reserves per l´edició d´un llibre extraordinari del professor de la Universitat de Lleida Ximo Company.

La presència, a més dels esmentats, de l´italiana Adele Condorelli, Lluïsa Tolosa (coautora de l´apèndix documental de l´estudi) i Carmen Pérez com a testimonis indispensables del baptisme de foc de l´obra nounata, davant l´atenta mirada d´un selecte auditori, augurava un acte certament especial.

Els discursos dels membres de la taula presidencial -alguns d´ells francament càlids, plens de seny i farcits d´honestedat intel·lectual- donaren pas a l´adquisició d´exemplars pels allí congregats, als inevitables col-loquis entre els convidats (alguns d´ells ben il·lustres en la Safor) i a les preceptives dedicatòries del seu principal artífex. Tanmateix, Paolo da San Leocadio i els inicis de la pintura del Renaixement a Espanya (que així s´anomena el treball) és un llibre inusual en aquestes latituds i menys encara si tenim en compte -com hem dit adés- eixos estires i arronses que llasten la universalitat de la nostra cultura, en excés depenent dels interessos polítics del moment que, vinguen d´on vinguen, només la utilitzen per a les seues espúries finalitats.

La magna obra d´aquest valencià insigne -que té a gala exercir la seua professió sense renunciar al seu origen allà on va (circumstància no massa freqüent entre els nostres caps pensants) amb la naturalitat que el caracteritza i, també, de crear escola: al capdavall la major herència que qualsevol puga deixar a la seua terra, particularment d´algú del seu tarannà i decència intel·lectual- és una visió actualitzada (corregida i augmentada, seguint la sentència fusteriana) de la pintura renaixentista espanyola des del punt de vista d´un especialista que ha dedicat gairebé tota sa vida a la seua investigació, estudi i difusió. Si així ho deixarem, però, contaríem la veritat a mitges que no és el cas, perquè aquest catedràtic nascut a Potries atresora al seu si eixa innegable universalitat del seu quefer amb l´estima per tot allò que forma part de la seua quotidianitat (les seues arrels). Per això, en aquesta nova i documentadíssima lectura de la introducció del Renaixement a Espanya, Ximo -fidel al speculum temporis que el guia- presenta a l´infamat una i mil vegades Roderic de Borja com un finíssim mecenes de les arts que (de la mà d´un pintor genial com ho fou Paolo da San Leocadio) assoleix per mèrits propis el paper d´introductor dels estilemes conreats simultàniament en l´Itàlia diversa que conegué.

El redescobriment dels excelsos frescos de l´absis de la seu de València en la primavera del 2004 han vingut a servir a l´autor per a encunyar, amb escàs marge d´error (recordem que no hi ha veritats absolutes en aquest camp del coneixement), la creença segons la qual a València, i molt abans de la petjada dels Hernandos, concretament des de 1472, aquest artífex de Reggio nell´Emilia i, en menor mesura, Francesco Pagano introduïren al cap i casal l´ars nova, i amb ell un nou esperit, que anava a contribuir a obrir una altra etapa en la història d´Europa: l´Edat Moderna.

Ximo Company no solament posa en solfa aquestes pintures en relació al panorama que es dóna en els altres regnes peninsulars, sinó que, encara més, té la capacitat d´oferir suggerents hiptòtesis sobre la pintura posterior al mestratge de San Leocadio, especialment pel que fa a la figura de Joan de Joanes.

En suma, una obra bilingüe imprescindible i molt amena tant en el text (675 pàgines) com en les il·lustracions (458 fotografies) que l´abillen per a tot aquell que senta la necessitat d´aprehendre per a poder comprendre i, alhora, aprendre història de l´art sense perjudicis. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

NO ÉS PER FOTRE, PERÒ:

L’amic en Casucreu ens va dir això en un apunt. Jo vaig arriscar amb coneixement de causa i una certa racionalitat, fruit de l’experiència futbolística viscuda durant molts d’anys. I tanmateix amb fonament l’he encertada al ple.

De la mateixa manera vos dic: LA LLIBERTAT ens espera als volts de 2021. A tots i totes plegats. Sense aplegar-nos podem això mateix: plegar.

Això sí, sempre que, treballem de valent.

PS: Estimat Amadeu, et deixe l’apartat de comentaris per a que poses, únicament, per veure si el RESULTAT DEL PARTIT coincideix,  o no,  amb el que vaig avançar-hi divendres passat. Observeu fixament la data:

(Segueix una miqueta:)

NO ÉS PER FOTRE, PERÒ:
josepblesa | divendres, 16 de febrer de 2007 | 19:28h

VALÈNCIA CF: 2 <—–>FC BARCELONA: 1

A l’any que ve serà.

Com tothom sap la jugada de l’Eto’o no ha quedat tancada. I hi ha molt mal rotlllo dins del vestidor. A més en aquest cas  tothom sap que Laporta és un ximplet col·locat per papa Echevarría. Un teatret de guinyol això del Barça. Pam amunt pam avall com el València. Amb la diferència que si el gran equip català del sud perd contra els del nord el presi (els més tonto de tots els de Batiste Soler) els pot enviar a picar pedra a les pedreres de Rocafort. Amb això “l’honor” del club del sud pot quedar net tot i que no guanye res més en tot l’any.

Altrament ambdós entrenadors estan en el moment més crític de tota la seua existència dins de sengles clubs. A l’holandés, el Barça ja quasi ni l’interessa, malgrat anar penjat dels collonets d’en Xavi, per això van arrossegant el terra tot dos; i al madrileny-barraquer té un peu i mig fora de l’entitat. Ergo també li la sua.

PS: Amadeu jo també me’n sé uns quants, d’acudits, de catalans metopolitans. Com tothom sap Catalunya és tot allò que hi ha entre els túnels de Vallvidrera i la mar. Ja te’n desaré alguns i riurem de valent.

Cordialment.

  • Veus com t’ho deia?
    amadeu_casucreu | divendres, 16 de febrer de 2007 | 19:57h

    Ets un optimista compulsiu….

    Si no teniu res a fer

Publicat dins de General | Deixa un comentari

COL·LABORACIÓ.

M’envien un correu electrònic per a demanar-me col·laboració. Hi he entrat al web que  tenen mig embastat.  L’intitulen "LES TERRES DEL BON DIA". Ja m’han guanyat.  Sóc un xic fàcil i complaent.  La proposta és engrescadora. Intervindre en la localització uns rastres lítics de les pedreres de Godella que hi han de perllongar-se per Ciutat.
Molta de l’arquitectura bastida a València ve d’aquestes pedreres, com de les veïnes de Rocafort. Pere Balaguer se’n anà a l’Almadrava (La Marina) per a cercar la tosca amb que faria la Porta dels Serrans. La resta de picapedrers, més modestos de pretensions, van fornir-se de les esmentades i de les d’Alcubles, la pedra blava de Sagunt i poc més. De fet, la construcció de la Ciutat té un pòsit precari d’ús de pedra. Els en quedaven llunyanes i n’era costós el seu transport. Altrament l’ofici de mestres, obrers de vila, etc en obra de ceràmica cuita, com ara, maons, totxos, pitxolins, primes, etc. era esplèndid. M’hi posaré a la faena, és un envit força encoratjador. El mail té el següent tenor:

Estimat senyor : Som una associació cultural de València ciutat ; un dels projectes que a hores d’ara ens engresca , és la realització d’una sèrie audiovisual que titolaríem " La ciutat i la terra " . Com el canemàs de guió del capítol 0 que li adjuntem palesa , el seu objectiu és posar en relació trets del Cap i casal amb els seus voltants . Sabedors dels seus grans coneixements sobre el nostre patrimoni arquitectònic , preguem de la seva magnanimitat ens ajude a localitzar l’emplaçament idoni per la gravació d’una escena que tot seguit descrivim .

Hem pres uns plans a l’antiga pedrera de Godella d’una calcària amb una certa associació fossilífera , li adjuntem imatges , i necessitem localitzar a ciutat un lloc , preferentment emblemàtic i de fàcil accés , on fora observable la mateixa , o les seves traces , associació fossilífera . Amb gràcies anticipades i tot assegurant-li , som conscients de la possibilitat que no ens puga atendre com desitjaria , queda att.

L’escena a filmar és la següent, la incloc perquè dóna molta informació i interessant de la ciutat.

Copie i apegue.

És tan bona i profunda que em permet de mostrar-la a risc de que em renyen els autors. Prengueu un tast del bon "menjar blanc" -que diria en Jaume Fàbrega- que m’han enviat.

Gaudiu-ne. València és viva. Avui fa un any de la manifestació que ens conduEIX vers la LLIBERTAT. Work in process

Sèrie documental  :  la Ciutat i la Terra .

                                         Capítol 0   Uadi al labiad

Abreviatures : Loc. Locució ; pers. personatge/es ; patri. La Calba .

Bloc 1

Un dijous de matí . Pla mig del Tribunal de les Aigües , obrim camp fins enquadrar també la basílica . Zoom a cornisa amb coloms i agranada lateral . Si volen , algunes * tomas * de les revolades .

Pel darrere , Patri i un perso. dempeus i subjectant sengles bicis , en l’enquadre es veu la façana de la basílica .

Loc. pers. " Quina pesta de coloms , ho embruten tot . Què repunyetes troben a ciutat ? Mengen fem , niuen i s’aixopluguen a qualsevol paret …. "

Loc patri. " Je ! Em recordes a un rector de l’esglesia del Carme . En una fulla parroquial va dir que l’Esperit Sant no podia ser un colom ; segons ell era una tórtora . L’animal deia que uns bitxos tan promiscus — no veges , promiscus els coloms , l’home devia ser l’únic en no saber que s’aparellen de per vida — ; bo , el cas és que el tio afirmava que uns animals tan festejadors i marranos eren cosa del Dimoni . Es veu que estava fart de netejar el campanar . "

Loc. pers. "  M’ho crec , m’ho crec . El que no entenc és que guanyen vivint amb l’home . Els quatre remitjonets d’arròs que arrepleguen ? "

Loc. Patri.  " Algo influirà , però , el factor determinant és que lis hem reproduït el seu habitat natural i a més a més sense depredadors . En la Natura els coloms niuen als penya-segats . Demà s’acostarem a la serra Perentxisa i podràs vore una colònia de coloms roquers que és com es coneix al colom salvatge . "

Bloc 2

De primer pla de colom arraulit en un clot de la paret a pla gral. de la colònia . Els assustarem  per que inicien el vol ; * tomas varias * d’eixes revolades . Intercalats plans mitjos per l’esquena  de patri. i pers. que segueixen amb les bicis .

Loc. patri. " Hi els tens , els antecessors de totes les races domèstiques de coloms al seu habitat natural .  Si veus algun columbiforme dins d’una pineda quasi segur que no és un colom i sí un tudó , això que en castellà es diu * paloma torcaz * " .

Loc. pers. " Què és un columbiforme ? "

Loc Patri. " Un ocell semblant a un colom " . Continua referint-se i senyalant als roquers . " No tenen tantes puces i polls com els capitalins però la seva vida és més atzarosa ; de vegades lis dona un bon ensurt un falcó perdiguer o astor o qualsevol altra espècie de rapaç " .

Loc. pers. " Què és un astor  ? "

Loc. patri. " Un falcó perdiguer …" Continua parlant mentres tots dos pugen a les ""burres"" i inicien el pedaleig , " Una altra classe de pardal que també els molestarà a sovint és el * cabeza de chorlito * amb escopeta " .

La camara segueix el camí d’ascens de patri. i pers. que passen per davant de xalets de luxe . Acaba el bloc amb l’entrada de tots dos en una caseta de fusta , tot buscant el contrapunt a les vivendes anteriors .

Bloc 3

Dintre de la caseta ; un pla general al que es veu una llar , alguna menja fent-se hi ,  patri. i un o dos comensals asseguts més un altre que mira per la finestra ; pels estris i aparences ha de quedar palés que són un equip de filmació . El de la finestra gira el cap d’esquerra a dreta .

Panoràmica lateral d’esquerra a dreta des de la serra al Cap i Casal , i zoom cap a ell .

El pers. de la finestra va cap a taula .

Loc . pers. " Eu ! Que dos mons la serra i la capi . Res a veure ! "

Pla curt de Patri.

Loc. patri . " De res a vore , res de res de res !! A menys d’un quilòmetre d’aci hi ha una pedrera d’on s’han tret milions de metres cúbics per al port i per la llera del riu nou ; i justament  sobre això anirà la nostra sèrie ; seu i ho explique .

Ara la locució entra en off i mentres tant es veuen les imatges que després detalle .

Loc . patri. " Hi massa tendència en la nostra societat a oposar la ciutat i allò que l’envolta  . El que  compta és la sòlida i compacta urbs , un ens que , miraculosament , viu i creix autonomament ,  o tot lo més , mal o bé , relacionada mitjançant vies de comunicació amb altres entitats com ella . La resta del territori és una cosa que està condemnada o bé a aspirar a ser ciutat o bé a ser reserva natural. Un dels errors  més sagnant a causa d’eixe tarannà egocèntric de la societat capitalina valenciana és el tractament que ha rebut el vell Túria o la vella riera Túria , que d’ambdues denominacions  deuríem d’usar a despit de gramàtics masclistes . La Túria i el Túria han estat ensems pare i mare del Cap i casal valencià ; aquest però , una vegada allunyat — gastant-se hi molts diners — el perill de les revingudes , no ha estat capaç de donar-se el plaer de veure’l domat i treballant encara ; un ximple filet d’aigua , la capa freàtica , i uns pocs treballs forestals de manteniment i hi tindríem un adient bosc galeria on les alberedes tremolant al vent mostrarien el revés blanc de les seves fulles , la qual cosa  ens ajudaria a comprendre per que els sarraíns nomenaven el Túria , Uadi Al Labiad , el riu blanc . Però no , en compte d’atorgar-nos aquest senzill plaer , els valencians i les seves administracions s’hem gastat més duros en atibar la llera d’elements que sols tenen de fluvial el fet d’haver estat plantificats al llit d’un vell riu assassinat .  I , mira per on , encara continuem gastant duros i energies en un cim del desficaci , un parc  homenatge al riu .

Ben mirat , res d’anormal en un país on com símbol de les seves institucions es tria un arbre americà , el magnoli . Les oliveres , garrofers , lledoners , alzines , àlbers , xops , salzes , teixos , etc… són cosa de poble .

I … què farem ? Allò que podrem ; mostrar com sota la sofisticació d’una ciutat hi ha , tàcita o explicítament , els trossos , encara que en casos com a recreació , de la terra sobre la que s’assentà , es va expandir , i continua fent-ho . Anem a mostrar ;  pedaços de terra a ciutat .

Imatges del bloc 3

Contrapicat de la pedrera de Perentxisa ; agranats de les roques dels laterals del riu nou i dels dics del port .

Feina per Llorenç i Patrici . Sèrie de mapes evolutius des de la ciutat romana fins avui .

* tomas* de tràfec entrant i sortint amb enquadres on es vegen rètols de Madrid , Barcelona , etc…

Des del pont Manises-Paterna , això que siga covinent per reconstruir un tram ideal de rierol i bosc fluvial .

Vistes poliesportius , camps de futbol , rugbi , Gulliver , etc…

Magnòlia de la Glorieta i garrofera o altre arbre de gran mida a determinar .

Rocalla de Jardins de Monfort i Pont natural .

Pantera Rosa , cascada d’Otanell .

Contrapicat gratacels , panoràmica i zoom a alqueria feta d’adob .

Panoràmica des de Ciutat fallera a Alqueria del Moro .   

Bloc 4

La càmera segueix les passes dificultoses de patri. i un pers. per una passera al bell mig dels canyissars ; se sent la cridòria de la fauna i el trencar de les canyes . Quan els personatges surten a una zona sense vegetació lis barra el pas la bocana del barranc de Torrent a l’Albufera . Seuen en terra i inicien xerrada .

Loc. patri. " L’any 138 a.c. els primers habitadors  enviats per Roma al que avui és el solar de València es trobarien amb un paisatge no massa diferent a aquest ; sí més no , seria igual d’insalubre que aquestes marjals abans de l’eradicació del paludisme .I a més a més amb la mateixa escassesa de fusta i pedra per afrontar les necessitats constructives "

Loc. pers. " Se sap qui eren ? "

Loc. Patri. " Eren antics combatents ibèrics que després de la mort de Viriat reberen eixes terres . Si va ser com  castic o  recompensa  serà difícil esbrinar-ho "

Loc. pers. "  Si eren els perdedors i les terres eren tan dolentes seria com càstig " 

Loc. Patri. " Ves a saber si no es tractava de traïdors o de clausules d’algun tractat de pau , o el que fora . El ben cert és que el lloc triat tenia un certa lògica " A partir d’aquí en off i amb les imatges que després detalle .

Loc. patri ." La planura litoral central  valenciana estava flanquejada per tres importants centres ibers situats en tossals estratègics , Arse , ara Sagunt , Edeta ara Lliria , i , més descentrada  per mor de l’Albufera , Setabis ara Xàtiva . L’emplaçament nou es buscaria evitant l’àmbit d’influencia d’eixes ciutats , els pujols de  Puçol , Bètera , Godella , Paterna , Riba-Roja , Torrent , Picassent , etc… i buscant que els nous pobladors bonificaren els terrenys palustres amb  les tècniques de drenatge de marjals dels romans .  D’altra banda , la interpretació que es fa d’una escena que apareix en una ceràmica trobada en Edeta  en la que un guerrer amb armadura s’enfronta als habitants d’una zona marjalenca , fa plausible que al voltant de l’Albufera hi haguera població de cultura més endarrerida i que amb la nova colònia es vullgués millor controlar-los .

En qualsevol cas l’emplaçament exacte denota un bon coneixement del funcionament de  les terres inundables ; triaren una illa del Túria i ho feren molt bé , ja que en les revingudes  les zones més segures de la planura són aquestes illes i les pròpies voreres del riu , les motes  , més elevades que els voltants per l’acumulació de sediments .  "

Imatges bloc 4 . Castell de Sagunt , Sant Miquel de Lliria , castell de Xàtiva , plans generals . Monte Picaio  , panoràmica des de C. Sagunt de nord a sud fins metròpolis . Serra Perantxisa , panoràmica des de Rodanes a Metròpolis . Radar de Cullera , panoràmica des de serra de Tous a metròpolis . Horta de València , pla gral. de partidor amb varies sèquies . Ceràmica de Sant Miquel . Bocana B. de Torrent , panoràmica per mostrar el nivell inferior respecte del barranc a la dreta de la mota .

Bloc 5

Patri i un pers. , ambdós amb "" burra "" , pugen amb esforç la costereta entrant al pont de Serrans des de Santa Mònica , passen el pont i davallen sense pedalejar fins al carrer de les Roques .

Loc pers.  " Que el pont estiga més alt té res a vore amb alló de les motes que comentarem l’altre dia ? "

Loc. patri. " No exactament , la topografia original ha estat totalment alterada . La raó per la que tots els antics ponts , Sant Josep , Serrans , la Trinitat , del Real , i el del Mar estiguen sobreelevats era defensar-los de les riuades ; i encara així en ocasions els troncs arrossegats cegaven els ulls , cosa que obligava a despenjar homes amb cordes per alliberar-los . La topografia que sí que hi ha quedat fossilitzada bé físicament o bé en el nomenclàtor és la de l’antic braç fluvial del Túria que conformava l’illa . Anem a seguir-la " .

Patri  i pers. a l’entrada del carrer Roters , en l’enquadre surt la façana posterior de les t. de Serrans .

Loc Patri " Deixa’m fer una lectura " . Manipula el rellotge i se’l mira amb atenció .

Loc pers. " Què mires ?

Loc patri " L’altimetria ; 18 metres sobre el nivell del mar ."

Patri i pers.  s’internen per Roters .  La camera copsa com es detenen al cantó del c/Palomino i patri ensenya el llenç de muralla musulmana .

loc pers. " Això és un tros de la muralla àrab , no ? "

loc patri . " Jo m’estime més dir musulmana , mahometana , sarraïna …; la immensa majoria de la població d’allò que s’anomenà l’Àndalus  tenia poc d’àrab i africana , era iberoromana i goda convertida a l’Islam . Ètnicament eren tan semblants als conqueridors cristians que l’any 1344 el rei Pere el Cerimoniós ordenà que els moriscos dugueren un floquet , una metxa de cabells del cap nugat , la garseta , per  millor identificar-los ."

El  pers. acarona el mur i diu : loc. pers. " No és una tècnica constructiva massa sofisticada , poca pedra i molt de morter "

Pugen a les burres i segueixen per Roters .

Loc patri " Fa uns 800 anys hauríem travessat pel bell mig  la muralla islàmica i ara estaríem internant-nos en el tros d’horta que ocupava un triangle delimitat pel riu , el braç desaparegut , i el llenç fortificat . El nom llatí d’aquesta partida , les rotes , és dir , terres verges rompudes per posar-les en explotació , ha perdurat en el temps . Quan les cases ocuparen el lloc es conformà el raval de Roters , memòria del qual guarda el nom d’aquest carrer . "

En animació i sobre un plànol de ciutat vella es veu el recorregut des de Serrans fins al cantó de Roters/Pintor Fillol .

Els dos personatges circulen per Pintor Fillol .

Loc. patri. " Bo , ara resseguint el carrer de l’Arbre ja podem dir que seguim la trajectòria del meandre eliminat "

Loc pers. " Aquest tros no és el carrer de l’ Arbre , és Pintor Fillol ; tu et deus referir a la plaça de l’Arbre , allí davant "

Loc patri.   " Anem per parts . Un , lo de retolar els carrers amb un nom oficial no és cosa excessivament vella ; al cas de València ciutat s’obligà a partir de  1769 . Dos , el nom d’aquest  va ser primer de la Caldereria vella i desprès de l’Arbre , i açò últim com a mínim  fins a finals del segle XIX o principis del XX . Per aquells temps tota mena d’ajuntaments maldaven per trobar carrers per dedicar-los a glòries locals o universals , tant es val , i al procés s’endugueren per davant no poques denominacions populars  "

Mentres han arribat  a la plaça de l’Arbre .( Per descomptat quan han passat pel davant de Casa Nostra han mirat el cartell de la porta )

Loc. patri  . " El nom d’aquesta placeta és un bon exemple de l’evolució de la toponímia urbana valenciana . Als documents medievals la trobem com a plaça de l’Àlber , en segles posteriors i en la mesura que la societat es va castellanitzant i perdent consciència que àlber és una classe  determinada  d’arbre , la trobem documentada unes vegades com de l’Àlber i altres com de l’Arbre ; ja en el XIX s’ha perdut el  record de l’arbre en concret i ja tan sols es denomina com plaça de l’Arbre o de ** el Arbol ** . Bé , al menys hi ha una olivera en substitució del darrer àlber ; tal i com se les gastem per aquí amb la nostra  història podíem estar mirant un eucaliptus australià "

Continuen carrer avant fins la cantonada amb Teneries , Patri  senyala la torre que des de allí es veu . Continuent després fins al cantó amb Portal de Valldigna .Loc patri " Als temps dels musulmans , el meandre ja no funcionava com a llit fluvial i allà on el solc s’acostava al pany era el fossat o el vall de la muralla . Aquest portal es va obrir en època cristiana i segons diversos autors substituí o estava prop de la porta que els sarraïns nomenaven Bab al  Janasch , la porta de la Colobra "

Loc pers. " Per què es diu de Valldigna "

Loc. Patri . " Prop d’ella hi havia una casa de procura del monestir de la Valldigna . Per cert , a l’empara de la llibertat religiosa proclamada per la Primera república al 22 d’aquest carrer s’establí en 1888 la primera església protestant autoritzada . "

Pel darrere , els dos personatges pujant amb una mica d’esforç al Tossal .

Els dos personatges asseguts en una terrassa de bar del Tossal parlen , en un moment determinat la locució entra en off i es veuran les imatges que després detalle .

Loc. pers. " Aleshores ,  la pujadeta que hem fet ens ha portat un altra volta al nucli més antic i més elevat de la ciutat ? "

Loc Patri . "  No , el Tossal o Trosalt , que així s’ha vingut denominant indistintament aquest indret , és la resta d’un primigeni dic  de contenció  per ofegar l’antic braç del riu i ensems facilitar l’eixida de l’urbs cap a ponent . Per sota d’ell circula la sèquia de Rovella , un riu artificial derivat del Túria a l’altura de la Petxina  que durant segles ha  regat nombrosos  horts urbans , ha donat força motriu a tot tipus de molins i ha  subministrat aigua a pellissers , teixidors , ferrers , etc .. Hi ha autor que considera que durant el segle XV era el canal més industrialitzat d’Europa . Encara més , mitjançant braços secundaris , les seves aigües netejaven les clavegueres , i el braç mare era el col·lector de totes elles . Sortint de la ciutat encara servia pel reg de l’horta de Russafa fins a la Punta .

Imatges : Restes de la sèquia de Rovella al museu del Tros Alt , rètols i aspectes dels carrers Corretgeria , Tapineria , Calderers , Teixidors , Cadirers , Assaonadors . En animació i sobre un plànol de ciutat vella es veu el recorregut des de cantó de Roters fins al Tros Alt .

Bloc 6

Des del cantó del Mercat amb Bosseria , la camera copsa l’avanç cap a ella dels dos personatges que ara porten les burres de la mà i baixen per Bosseria conversant ; locució en off .

Loc. pers. " Aleshores ara continuem anant pel braç perdut del Guadalaviar i extramurs de la ciutat sarraïna "

Loc patri. " I també  de la cristiana durant el lapse des de la conquesta de Jaume I , 1238 , fins  1370 , any en què s’acabà el nou recinte emmurallat que ja perdurà sense canvi fins a 1865 ."

Els dos personatges passen per davant de l’entrada del carrer ** Cajeros ** . Patri mira el rètol , desprès trau de la bossa un llibre que obre i dona al pers. que el llig . La camera ha mostrat clarament la portada del llibret : Valencia histórica y topográfica , D. Vicente Boix . 1862

Loc patri. " Don Vicent que poc de cas han fet "

Loc pers. " Per què dius això "

Loc patri " Pren i llig "

Loc pers. "  Capsers ** ( Cajeros ) ( Calle dels ) . Se entra por el Mercado i desemboca en la plazuela llamada de las Danzas . Se hace mención ya de ella en una providencia del Almotacen de 25 de Febrero de 1697 y otra de 17 de Diciembre de 1658 . Castellanizando esta denominación se pretende dar a esta calle el nombre de Cajeros , y con esto se pierde la verdadera significación que la palabra Capsers tiene en nuestra lengua valenciana . Los Capsers son los que se dedican a trabajar objetos de madera delgada llamada fulleta , formando antes gremio distinto de los Caixers ( Cajeros ) que dieron nombre a una plaza como se dirá , dedicados a cajas sólidas y obras de mayor resistencia . Los valencianos distinguimos entre caixes y capses ….** No seguisc llegint  més , tens raó , poc de cas li han fet " 

Fan via i paren davant de la Llotja . Patri mira el rellotge i llig l’altímetre .

Loc Patri  " 14 metres , 4 menys que en Serrans i estem més lluny del mar . L’evolució de la ciutat no ha esborrat el desnivell entre la primitiva illa i el braç que la cenyia . Qui ho sabia molt bé era el riu , una o dues vegades per segle , quan se li unflaven els nassos feia via pel Carme , botava el Tros Alt i usant dels seu antic camí , Bosseria , Mercat , plaça de l’Ajuntament i Barques , anava a ajuntar-se amb ell mateix en la Glorieta ."

Fotografies de la riuada del 53 . En off Loc pers. " Eixa situació ja no es pot donar en el futur ? "

Loc patri. " És molt improbable . Fins i tot , si , com opinen alguns , el llit nou resultara insuficient , és inversemblant  que les aigües que pogueren anar  per la llera vella sortiren de mare "

Pujats als esglaons del carrer lateral de la Llotja , patrici senyala amb la mà un inexistent horitzó .

La camera fa panoràmica des de Sant Joan  a Av. Maria Cristina .

Loc patri " Tanca els ulls i imagina una dilatada planura amb cases esparses . De l’altra banda del fossat de la muralla , diversos ramats de bous , ovelles , cabres , etc… , estan pasturant tranquil·lament . Són la reserva de carn de la ciutat i estan al lloc triat per eixe menester , la Boatella , etimològicament , el bovalar , el lloc on es guarden el bous .  Al temps de la conquesta  també hi havia un cementiri musulmà ; el rei En Jaume , l’expropià , perdona’m la llicència , i l’atorgà a la ciutat per que hi celebrarà mercat . D’ aleshores avui el lloc ha mantingut la seva funció , funció que en moltes ocasions ha compartit amb altres menys alimentàries , lloc d’execucions i turments , escenari de justes i tornejos , plaça de bous , etc…

La camara segueix al personatges fins al cantó amb el c/ del Trench , patri. senyala el rètol .

loc. patri, " La tradició oral diu que també pel temps de la conquesta  i per a facilitar la sortida dels vilatans al mercat , es trencà un tros de la muralla . No va ser així en realitat , dos segles després quan la muralla vella ja feia més nosa que profit ja que les noves estaven acabades , per obrir el carrer es va fer aquell trenc  aquí i amb el decurs del temps donà nom al carrer , nom que amb molt bon criteri es conserva . Anem ara  a passar per un altre , exemple de tot el contrari  encara que ens desvie un poc del nostre recorregut per l’antic braç . Ah ! Ho oblidava aquest carrer té el gran honor de ser el primer de la ciutat que es va enllosar i això en dates tan tardanes com l’any 1756 . "

Continuen passejada  fins cantó amb el carrer Manyans  . Mateix que en carrer Capsers , rètol ,  patri mostra llibre , etc…

loc patri " Pren , llig "

loc pers. " Manyans ** calle de . Modernamente se ha castellanizado esta denominacion , y se la dá el nombre de Cerrajeros . La nueva institucion de la estadistica , tan útil en sus aplicaciones …**  Què era això de ** institucion de estadistica ** ? "

loc patri . " No ho se , però de ben segur seria alguna cosa semblant a un departament ministerial de Madrid o d’aquí , tant es val "

loc pers. ** La nueva institucion de la estadistica , tan útil en sus aplicaciones , tiene el empeño de traducir al castellano , y aun de marcar la ortografia de muchos nombres , que fuera de nuestra lengua patria no pueden esplicarse con facilidad . Soy de opinion que la esperiencia hará ver la imposibilidad de verificar muchas de estas traducciones ; pues no todos los encargados de este ramo importantisimo conocen , como se debe , el origen de una porcion grande de nuestras voces valencianas aplicadas a las calles  . Es probable que estas innovaciones produzcan en su dia una risible confusion **

loc patri . " El no va més de traducció desafortunada és la del topònim Mutxamel . El mot es la pronúncia catalanitzada d’una paraula àrab que més o menys ve a significar  el mercat  . Traduir-la per ** Muchamiel ** és usar eixe criteri tan científic que afirma que , en ser negre , botifarra . "

En animació i sobre un plànol de ciutat vella es veu el recorregut des de Tros Alt  a C/ Manyans  .

Bloc 7

Des del cantó de Maria Cristina amb S. Vicent la camara mostra l’eixida dels personatges de Manyans i la incorporació a S. Vicent . En off parla patri .

loc patri . "  Si un repassa les guies urbanes de mitjans del XIX , queda estranyat per la quantitat de noms de carrer que reflecteixen desnivells topogràfics , Avallada del Campanar , de Burguerins , de la Monederia , Baixada del Palau , dels Teatins , dels Genovesos , de Sant Miquel , Davallada de Sant Francesch , del Tamborino , de Sant Jordi , de Sant Martí , de Sant Llorenç , i és que aquella toponímia reflectia el petit turó on s’assentà la ciutat romana. " 

Els personatges estan parats parlant al cantó de s. Vicent amb Mª Cristina . La camera sota estàtua de Vinatea . Des d’enfoque tot l’obert possible , tancant i zoom òptic als pers.

Loc pers. " Aleshores des de l’antic nucli on ara està la Seu , els carrers radials baixaven cap al riu en direcció nord , i cap al braç assecat , a ponent , al sud i a llevant . No ? "

Loc patri . " Cert . El lloc on som es deia d’antuvi la Vallada de Sant Francesc , el gual per on es travessava el fossat , el vall , de la muralla , després s’anomenaria la Davallada de Sant Francesc en al·lusió al seu desnivell , i fins a ben entrat el XIX encara popularment se’l coneixia com la Baixada de Sant Francesc "

La cam. copsa per l’esquena la partida cap a la p. del País .

Loc pers. " Per què de Sant Francesc ?

Loc. patri. " Durant segles gran part de la plaça i els seus voltants estaven ocupats per un convent franciscà i el seu hort . Una cosa molt normal en una ciutat que ben avançat el segle 18 encara tenia ocupada una sisena part de la seva superfície pels convents i els seus horts i edificis religiosos de tota mena . La plaça no assolí la superfície actual fins l’any 1921  "

Els pers.  tomben cap al c/ de la Barcelonina i després al c/ Moratin .

loc off  loc pers. " Tu et queixaves que per honorar personalitats en ocasions s’han malmés noms de carrer més tradicionals , però a més a més el tracte  que en ocasions es dona als dedicats a personatges ilustres sembla que buscara més que els oblidem que la pervivència de la seva memòria . Carrer  de Moratin !! Quin Moratin ? Leandro Fernandez  de Moratin el dramaturg castellà autor de ** El sí de las niñas **  , o bé son pare , Nicolas , també escriptor ; fins i tot el nom del carrer podria estar referint-se a un bonic llogaret asturià . Posats a estalviar en retolacions es gasten numeros i en pau . "

Loc patri . " Tu saps qui era Josep Joaquim Landerer i Climent ? "  . loc pers. " No " Loc  patri . " Era un eminent astrònom i geoleg valencià que visquè a cavall entre el XIX i el XX  i amb una certa reputació en Europa . Té un carrer dedicat amb la retolació ** calle Landerer ** ; durant anys he estat convençut que el tal nom feia referència a algun taller metalurgic . " loc pers . " Normal "

Estan parats  a la cantonada de Moratin amb Barques . Loc pers. " Estic molt errat si pense que el nom de carrer de les Barques es deu al fet que en altres temps aquí es varaven les embarcacions ja que per ací passava l’altre braç del riu ? " loc patri . " Més equivocat que encertat . Abans que de les Barques s’anomena del Vall cubert ; es dir el vall , el fossat de la muralla que seguia el traçat del meandre ja havia estat cobert i per tant poc de navegable podia tenir . " loc pers. " I ? " . loc patri " Has sentit dir que abans de la copa d’Amèrica la ciutat vivia d’esquenes al mar ? " loc pers.  " Sí " loc patri. " En la meva opinió és un més dels tòpics que durant generacions , i encara duraran , ha conformat l’opinió sobre si mateixa dels valencians del Cap i Casal . Aquesta ciutat ha tingut sempre  la justa i necessària relació amb la Mediterrània donada la seva situació geogràfica i les circumstancies històriques de cada època .

És obvi que la ciutat va estar fundada en un lloc que no la predestinava per  a ciutat portuària . A una distància de quasi una hora a peu del litoral , a la vora d’un riu que sols seria navegable per embarcacions menudes i no totes les èpoques de l’any . El propi litoral sense cap accident geogràfic semblant a Sagunt o Cullera que oferira un mínim de protecció contra males mars o possibles enemics . 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari