Un dels llibres que més em va impactar sobre el tema fou el Premi Joan Fuster de 1994. Signat per Enric Marín i J.M. Tresserras. Recorde que, en el lliurament del premi els autors van fer acte de jurament d’implemetar en tots els seus treballs el conjunt de la societat que s’expressa en català. L’idioma com a terreny virtual i real.
Avui he sentit i escoltat el vídeo de Gifreu i Tresserras amb molta atenció sobre l’espai de comunicació propi. No he acabat d’entendre allò dels 7’5 milions. Si eren els parlats funcionals actuals o si són els habitants del Principat. Em decante per la segona possibilitat.
Molts dels punts i eixos del discurs eren els mateixos de la petita "querelle" mantinguda la setmana passada sobre els continguts territorials de Vilaweb per Enric Gil i seguits -i reblats (amb mala folla)- per mi mateix. Sortosament començaren a donar fruit dies després. Ja es nota un augment de notícies d’arreu (Eivissa, Menorca, etc…).
L’actuació en Vilaweb – val a dir que malgrat queVicent em va llegir esbiaixadament i de gairó- reaccionà positivament però després algú de la redacció reacionà, atiat especialment per l’amic en Pere Meroño per posar-s’hi a reconduir els temes.
Si mirem els portals de l’espai comunicacional propi observem que Vilaweb és l’avantguarda, i els altres "nostres", són encara a les beceroles. I que "casquem", per sistema, aquells que són més sensibles i propers. Aquest episodi és semblant a un esdedevingut fa un parell de setmanes amb un obra que demà tancarem.
Tirant mà de la creativitat i l’art de la negociació: A la foto veiem fa un parell de setmanes una casa que està en procés de finalització. En eixe moment tothom estava enfadat i escridassant-se uns als altres. Era el moment de "busca del culpable". I no de les solucions. Eixe era el punt d’esmerç d’energies inútil amb que topetem moltes vegades.
En el cas de la casa jo vaig fer de reconductor de la situació i estava -afortunadament- desvetlat i tranquil. Tots els poblemes raïen en que el paviment estava desnivellat 4 cm de punta a punta de la casa. Amb la qual cosa llindars, llindes, portam d’alumini, etc. en assentar-los estaven desquadrats i no acabaven "d’encaixar" com pertocava i aplomats. Amb un teodolit de làser descobrirem que amb la forma en L (amb més de 40 metres), de cap a cap, hi havia una errada. El paviment de formigó polit no era pla. Un sol element hi havia provocat la falla en cadena de moltes partides ja col·locades. Finalment s’ha solventat. Finalment sembla que farem una unifamiliar per a fruir. Per a que els seus habitadors la puguen gaudir.
Doncs en el nostre espai comunicacional, igualment, tal i com augura Tresserras, tenim molts factors en contra però l’obertura dels nostres plantejaments fa que tinguem molt de camí per a recórrer en el futur.
CULTURA DE MASSES I POSTMODERNITAT. Ha estat un llibre revisat i revisitat, per mi, constantment en més d’una dècada, subratllat, anotat, etc. Per a extraure "actituds i comportaments" en la meua tasca professional. Pot resultar estrany, però és així.
Fa més de quinze mesos vaig desar-hi el següent article, passat com tots els meus sense pena ni glòria, escrit nerviosament, amb una sintasi lamentable i una morfologia tal com raja. Que després, molt després vaig esmenat així puc. El que interessa sempre és el contingut. I el contingut llavors, era un rot amarg. Sols parlaven de la Ràdio 4. Ara, ja són totes les instal·lacions: Ràdio i TVE-Cat. Ara ja és tota una perbocada amarga. Evident és contradictori amb el plantejametn de Tresserras. No tenim una classe dirigint amb el país i llur societat, el nosaltres, al cap. Jo tanmateix continue tossut a que hi haja. M’equivoque, segur, però sóc conscient. No digues mai jamai.
PS: Tornem a ser-hi, avui dilluns 9-7-07. Amb INFO-TV. Un dels mals que tenim, ací baix, és la manca de consolidació dels projectes, sempre tan precaris. Aquest cas em fa vindre una volta i una altra més el cas de DIARIO DE VALENCIA.
L’article, adés esmentat, el trobareu si cliqueu allà on posa Vull llegir la resta…
He tingut un petit somni. Ens faria molt de bé, així ho crec. Serviria per al que serveixen els mitjans de comunicació. Crear competència. Intentar elevar el nivell de continguts i d’audiències. Fugint del xaronisme. Crec que es pot fer bona ràdiodifusió, divertida, sense caure en cert mal gust.
UNA IDEA MEDIÀTICA.
Hom diu que Ràdio 4 tanca. Hom diu que per problemes econòmics. Guaitant la història de la radiodifusió a la nostra societat, el que les restriccions "polítiques" ens hi ha imposat, crec que caldria demanar-nos si és possible engegar un projecte -empresarial- de ràdio, que cedira els dials que avui té la dita cadena. Hi haurà empresariat que volguera fer-ho?
Fa uns 20 anys sí que hi havia un grup barceloní intentant-ho. Quan engegaven les 5 llicències de tv que anaren a parar a grups mediàtics influents. Avui que tot allò s’ha esbandit, per la proliferació de medis. En restaran algú ?. M’agradaria que no fóra d’eixe tarannà barceloní, que tot ho "pixapina". Que fóra més transversal i que poguerem recuperar "allò" que és bo per a qualsevol societat del segle actual: la lliure concurrència. Això contribuiria a reforçar l’espai comunicatiu de la nostra cultura. L’estat aquest (l’espanyol), que tan gran mal ens ha causat, pot esmenar, una miqueta, aital situació. Simplement retornar-nos un poc d’allò que és nostre.
Pense en empresaris com el mallorquí Escarré, els Planeta i els Tarradellas a Barna i Gurb, i els Roig, entre d’altres, a València. Igual somnie truites, també podria ser. Crear una empresa-fussió d’empresaris que poguera reconvertir-se en una Tv (normal), més endavant. Pense, també, en La Caixa, Bancaixa, la CAM i Sa NOSTRA.
¿Com projectar, sinó, l’EURAM?, millor i més ràpid, a la nostra manera. Això, també, és societat civil.
