Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

MANOLETE I EL TIO MIQUEL DE BONREPÒS.

S’acosta l’estrena de la pel·lícula sobre el torero Manuel Rodríguez Sánchez; àlias Manolete. Interpretada per l’actor Adrien Brody i la protoactriu Penélope Cruz.

M’ha sorprés que el mateix actor protagonista de El pianista, dirigida per R. Polanski hi haja accedit a encarnar el paper d’un personatge de les característiques d’aquest torero. Al què acuse –zolanianament– de crim de lesa humanitat. 

No sé ben bé si l’han enganyat o si no ha fet la tasca necessària de documentació pertinent per a un actor de la seua vàlua i preparació cultural. Cal recordar que és fill d’un professor d’història  i d’una fotògrafa culta de N.Y.

Per a més informació us recomane fer un volt xarxenc per la seua curta vida, però intensa preparació.

Personalment s’entrecreuen tres coneixences que vull relatar. I que òbviament en la bloquesfera hispana s’ha afanyat a amagar i  no ho han amostrat convenientment…...i que ho faran si molt convé per a crear expectació des d’un punt de vista crematístic.  

1. Confesse que he assitit dues vegades a corregudes de bous – com diem els valencians. Una a "Las Ventas" a Madrid i una altra a "La Maestranza" de Sevilla.M’agrada veure les coses a dintre de la seua salsa natural. Exòticàment.

A Sevilla torejaven un tal Manuel Benítez (el Cordovés), "el Litri" i un altre en Diego Puerta. Jo era una criatura de família española -immigrada- vinguda d’España a aquest país. I una part d’aquesta família li atreia aquesta celebració. Cal dir que a València no sovintejaven gens d’anar-hi, a la plaça de bous, vull dir. A Sevilla algú d’entre el públic, va fer una dissemblança i menystinença entre Benítez i li recriminà que era un "pallasso" i contraposà el "temple" d’un tal Manolete.

2. Ja estudiant d’arquitectura, la revista de crítica arquitectònica de A&V, molt subvencionada pels Ministerios féu un monogràfic d’un dels meus maître à penser  Mies van der Rohe. En dita revista hi cloïa un article un dels gurus d’aleshores de la crítica arquitectònica española: Juan Daniel Fullaondo que deia textualment, amb eixa habilitat española que tot acaben apropiant-se i immersionant-hi:

Post scriptum:  Escrito lo anterior, tuve una charla al respecto con Santiago Amón que, entre sus muchos saberes, posee también el d ela tauromaquia. Le interesó la asimilación Mies-Manolete, hablando de la verticalidad, el carácter del gran matador, el toreo corto, la quietud….(aunque, si uno se atiene a los biotipos, Mies también recuerda mucho a un picador). Y el laconismo. Kevin Roche hablaba de los famosos silencios, tan inquietantes, de Mies. Amón relata una situación paralela del diestro cordobés en su vuelta triunfal gira mejicana. escansando en su finca de Córdoba, acompañado del célebre banderillero Alfredo David, los días y las noches pasaban en silencio. Al cabo de un mes es esa situación, paseando por el campo, David, descompuesto, intentó establecer alguna conversación, diciendo algo así como "Maestro, qué bien estamos aquí, después de tantos viajes….." Manolete, sin mirarlo respondió: "Sí. Estamos muy bien, especialmente si estamos callados". Típica reacción miesiana, laconismo-cromlech, diríamos.

Com veieu, no perden oportunitat, ni que siga a deshora i fora de lloc. La tercera és la següent i que més m’indigna.

3. La meua família tenia relació d’amistat amb el tio Miquel de Bonrepòs (i Mirambell), un llogaret de l’Horta, a uns quatre Km. de València.

L’home, anys després – una nit- es destapà de l’acollonimenta que voltava la València d’aleshores i ens relatà que ell, republicà de l’exercit "rojo y separatista" havia estat pres pels nacionales. I deportat a la vila de Ronda, a Andalusia.

Allà, dia rere dia, anaven portant camions plens de detinguts republicans que el dit diestro ,Manolete, anava matant puntualment, amb espasa i capa. Bo i facturant-los cap a l’altre món.

El tio Miquel i un amic, la nit abans de la tómbola va tenir la sort d’escapolir-se’n d’una mort segura, travessant camps fins al seu poble: Bonrepòs i Mirambell. Perseguits per la Guàrdia Civil van aconseguir d’eludir-la.

Va ser un home bo i lliure de pensament. No era roig i, possiblement, tampoc separatista. Tanmateix, el primer que coneguí, de ma vida,  amb son nom en perfecte català i que sempre renuncià a que li’l traduïren.

  En record d’ell i dels altres…………….que no pogueren escapar-se’n. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

  1. El tal "maetro" Manolete se los fundia con el descabello. Una forma com un altra de fer pràctiques. Fill de puta.

    Un record per al assassinats.

Respon a Fe d'errades Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.