Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

L?ARQUISCULTURA DE CALATRAVA: UNA VISIÓ POLÈMICA. (i II)

Quan vaig finalitzar el recorregut em plantegí anar a veure’l al seu estudi de Zuric. Amb la sorpresa de descobrir que era valencià, de la meua ciutat. Ell no hi era, havia fet un viatge a París. L’ambient era agradable. Vaig publicar al següent any l’article. Passaren un parell d’anys i se’n feu famós ací. Barcelona, Sevilla, etc. Muntà un mini-estudi a València i l’hi vaig portar l’article amb la meua adreça. Sorprenentment, un dia, em telefona la seua secretària dient-me que em volia conèixer.

Trobades amb Santiago: Vam fer un parell de trobades i m’oferí treballar per a ell. I li vaig contestar -respectuosament- que possiblement la meua arquitectura seria molt més insignificant, però seria meua i si treballava per a ell, sempre faria un altra que em seria aliena.

Ens trobaren una vegada més en el sopar dels Premis Octubre i ja mai no s’hem tornat a relacionar.

Ara, curiosament canviaria algunes coses de l’article, sobretot, perquè conec millor l’arquitectura de GAUDÍ  i menys la que ha fet CALATRAVA els darrers anys………però continue professant la mateixa devoció per l’obra d’aquests dos genis que el primer dia. Fins i tot l’he sentit dir, a Santiago, que es considera ,d’alguna manera, continuador o que s’inspira en Gaudí.  

Agaudinisme i tradició

La contínua localització de Calatrava com a ?seguidor? de l?obra d?Antoni Gaudí és un factor a l?obra d?aquell que cal matisar, si més no. L?ànsia a enquadrar-lo, a penjar-li una etiqueta tot seguit al seu descobriment, per part dels crítics i arquitetes de renom internacional, que sense una anàlisi profunda de la seua obra ha dut aquesta focalització. Les raons que ens fan divergir d?aquesta són:

A)      El mateix Calatrava ha declinat, alguna vegada, aquesta possibilitat.

B)      Estructuralment Gaudí és un arquitecte empíric, més a prop de les tècniques dels constructors de catedrals que d?ençà, malgrat els seus bons coneixements matemàtics i que contemporàniament a ell tant la teoria de l?elasticitat com de la resistència de materials estaven a punt. Tan sols recordar que el 1919 ja pul·lulava per Barcelona Fèlix Cardellach i la seua ?Filosofia de les estructures?. A més de recordar que Gaudí ?calculava? mitjançant un enfilats amb bosses d?arena posats boca avall.

C)      Un altre punt de divergència és l?esperit d?industrialització, adés esmentat, que en el cas de Gaudí és inexistent, tret d eles voltes de maó en pla que uneixen els caps de les columnes que sostenen la plaça del Parc Güell, doncs està més prop d?una metodologia artesanal i d?un ?anar inventant? sobre la marxa. Algú podria preguntar-se que aquest tema fa un segle estava al bressol. S?enganya. Cal només enumerar el cas del Palau de Cristall de J. Paxton per a l?exposició de Londres de 1851, o dels contemporanis de Gaudí, com ara Doménech i Montaner, que precisament enguany fa un segle, construeix l?Hotel Internacional per a l?exposició de Barcelona en tan sols tres mesos basant-s?hi en un mòdul: una rajola.

D)      Gaudí ignora els nous materials i llurs usos estructurals, el ferro i el formigó armat, excepció feta del Parc Güell, està més abocat als tradicionals, fins al punt de qualificar-lo com a l?últim gran arquitecte en pedra, com veiem postura contraposada a Calatrava. Amb tot, Gaudí tendeix a treballar amb estructures a compressió, en Calatrava n?hi ha de tots els comportaments, a destacar-hi, les que ho fan a tracció, i això té una implicació formal directa. Comparem el viaducte del P. Güell per a passejar amb el corredor porticat de les oficines a Suhr i al projecte de l?estació Staldelhofen.

Al parc la columna inclinada i anterior és la que suporta, a compressió, l?accés superior de trànsit rodat i els caps de columna són lligats per corretges a flexió. Una mena de taló, exterior, eixampla, l?accés i treballa a compressió també. A Suhr, la corretja que lliga els caps és a tracció i la inclinació del suport és el cap exterior, ço és, contrària a la del Parc Güell. A l?estació la inclinació és la mateixa que la de Gaudí, però el taló està davant, servint de contrapunt al suport que aguanta la marquesina, de tant bon punt que si llevem el taló a l?obra gaudiniana, el passadís restaria intacte; si ho férem a l?obra calatraviana, bolcaria totalment. Val a destacar-hi aquest meravellós taló de Calatrava; es tracta d?un pilar articulat pels seus extrems, amb una certa esveltesa en relació amb la càrrega i la secció, la qual cosa provoca l?efecte anomenat de pandeig, que n?és aquell que es produeix en pressionar pels extrems, amb els dits, una barnilla fins a fer que es corbe. Com diria Goethe: el geni s?expressa en les limitacions. El pilaret adopta una forma de fus, per què?. Doncs perquè el pandeig augmenta, en una secció transversal, en allunyar-se dels extrems en un pilar articulat pels extrems, arribats al màxim de deformació al centre de la barra, per això ha d?anar guanyant en resistència mercés l?augment de secció.

Tanmateix cal ressenyar-hi punts de convergència: la unitat puix tots dos fugen d?espais residuals i invertebrats, tendint cap a la configuració de gran sala amb el consegüent afany en matèria estructural que això comporta.

Aquesta tendenciositat és més aviat una característica sociocultural de l?àmbit de pertinença que una confluència.

Tots dos són grans geòmetres; Gaudí, amb rajola, desenvolupa paraboloides i hiperboloides (reglats o no) que enllaça magistralment. Però gaudí és un arquitecte formalista, en el sentit de masses. A excepció de casos com a Santa Coloma. Calatrava ho és, de formalista, en el sentit lineal, açò és, l?estructura portant lineal conforma l?espai.

A ressaltar també el caràcter senzill de tots dos i amb un punt de rebel·lia cívica, que en Gaudí, republicà de joventut aigualeix per a caure en un misticisme solitari a l?ombra d?Eusebi Güell d?ençà la Restauració. Aquest esperit rebel es plasma en Calatrava des d?una actitud europeista i de resposta civil, com hem vist últimament.

Calatrava, a l?igual que els altres grans arquitectes, ha sabut extraure les lliçons del passat i combinar-les sàviament, tot actualitzant-les per a obrir una escletxa en l?espessa estupidesa del postmodern, reconciliant de bell nou organicitat i racionalitat en una obra que ens ofereix un camí segur de la disciplina arquitectònica.

 

 Fins ací l’article de 1988.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.