Notices from nowhere

Molt Honorable President de la Generalitat Francesc Camps, i Excel·lentíssima Alcaldessa de València Rita Barberà:

Els envie aquesta missiva davant de la preocupació que sent en aquests moments, en assabentar-me dels moviments que fa la nostra màxima autoritat conjuntament amb la senyora Aguirre.

Tots sabem dels molts esforços que s’hagueren d’esmerçar per a convertit la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de València juntament a d’altres entitats bancàries de menor rang en l’actual Bancaixa.

Tots sabem que, juntament amb La CAM, conforma l’entrellat bancari i de recolzament econòmic a l’empresariat del País Valencià.

Tots sabem de la precarització actual d’ambdues caixes. La dita situació no és una malaestrugança ni fruit de l’atzar. Joan Fuster ens desà escrit: els fracassos no s’improvisen. I jo hi afegiria: els èxits tampoc.

Els esforços de tanta gent benemèrita com foren els dels senyors Maldonado, Almela, Noguera, etc. vagen a ser llançats a l’aigüera ens dóna el nivell de desestructuració social i política en què ens trobem i patim. Ja no sols entre la població de nivells econòmics baixos i normals sinó, també, entre els més poderosos. Des de l’entrada als Consells o emmarcats en el seu radi d’influència de l’entitat, personatges tan poc rigorosos amb la societat valenciana, com ara, E. Attard, M. Broseta o J. Cataluña, aquesta, no ha alçat el cap.

Ha estat metòdicament instrumentalitzada políticament. Per això esmente personatges tant populars com socialistes, que són els que tenen un pes específic al nostre país en aquests serrells.

En la darrera etapa comandada pel Molt Poc Honorable sr. Zaplana (gràcies sr. Barceló!) s’ha arribat a la disbauixa més absoluta. Sota l’aparença d’operacions d’interès públic s’obligà, des de Palau, a embarcar-se a sengles entitats bancàries en operacions d’alt risc i molt poc de guany. Amb tot i amb això per a cobrir moviments polítics de gran embalum i molt poca transparència. Aquestes cortines de fum promogudes pel MPH Zaplana derivarien, vista la docilitat popular i de l’oposició, que confraternitzava amb la causa; malgrat que diguen des de la trona el contrari, cap a noves operacions de menor rang, enaltint petits empresaris abonats a la mateixa causa com ara Llanera, Astroc i algunes altres, creades ex professo, per a finançar, per la rebotiga, els propis partits polítics i els propis personatges indesitjables.

Farà un any van eixir les ‘radiografies‘ de Basilea II. Allà, ambdues caixes valencianes eren catalogades com unes entitats de major grau de risc per a operar amb elles. Vingué tot seguit l’estafa britànica perpetrada des de València que fou desvetlada per l’amic Victorià Jimènez. Amb l’obligatorietat ‘política’ d’haver de cobrir, en alguns casos més d’un 20 % de les accions i promocions de dites immobiliàries i constructores en fallida tècnica.

De Basilea II sols hi havia 10 entitats no ‘catalogades’ i ‘sanes’ d’entre les estatals. Nostres, que jo sàpiga: sols La Caixa i el Sabadell.
Curiosament dues entitats amb perfil polític molt clar i que NO els ha calgut, ni volgut, embarcar-se en aventures temeràries. Han fet de caixa i de banc. No és casualitat que els millors anys del València CF hagen estat ‘assessorats’ i treballats en La Caixa. I tampoc és casual que Paco Roig la primera gestió ‘futbolística‘  com a president de l’entitat fóra ‘trencar‘ amb La Caixa. En Jaume Ortí i en Pedro Cortés la recuperarien. La lliçó és ben clara: cada estament social ha de fer allò que sap fer i ha de fer.

És evident que l’actual MH Francesc Camps té un protagonisme d’aquells esdeveniments heretats purament marginal. Però no ha tallat, o sabut, la sagnia. La política és prou lletja, tant com per a ajudar a situar el sr. Rajoy en el lloc on està, per a després moure-li el tamboret sobre el que es troba dempeus amb la intenció de recolzar la seua rival a canvi de salvar Bancaixa mitjançant l’absorció -disfressada de fussió, és clar- de Bancaixa.

Com hem vist en els darrers mesos l’existència d’entitats holandeses, flamenques, etc. estan bastant apuntalades. La pròpia Caja Madrid també. Però és quan mirant i contextualitzant el mapa d’Europa, els competidors evidents de l’entramat empresarial valencià estan al mar del nord i el contrapés que portem des de fa més de 300 anys sobre la nostra esquena sense deixar-nos desenvolupar de manera lliure en tants camps de la nostra economia. Sempre havent de passar per una zona on no hi ha mar ni homes d’empresa. Sols comissionistes i polítics contraris al lliue comerç. El sr. Zapatero orquestra les fussions i absorcions de caixes i bancs estatals per a fer front a la crisi i el nostre peresident s’acull a l’operació sense cap escrúpol. Operació netament socialista i jacobina que secunden personatges sense la menor preparació per a salvar-se a sí mateixos.

D’alguna manera són els responsables de tal desestructuració industrial i empresarial dels valencians, i amb això de la social. O fou a l’inrevès ?.

De aquellos polvos del anticatalanismo, estos lodos de la miseria más subalterna y provinciana. 

Per tant, senyora Rita Barberà, com a persona que és temuda i respectada pel nostre actual Molt Honorable President, apel·le a la seua intervenció en pro del benestar i desenvolupament del habitants valencians. El nostre President Camps ha perdut l’Oremus.

Amb tot el respecte i consideració cap a tots dos s’acomiada de vostés

Josep Blesa