Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

La València que perviu i es projecta.

Avui commemoren en Las Provincias en Teodor Llorente i Olivares, el seu fundador-i-ideòleg, comptat i debatut, hi fan tota una ègloga i, al capdavall, una elegia d’una València que desapareix.
La València provinciana més sucursalera i sotmesa als dictats de Madrid-España.
L’altra, la que s’amaga sistemàticament, aquella que es relata en este petit fomat. Si el rebesavi d’en Dídac Bosch, fou el mestre d’obres d’El Casinet. El seu avi, Víctor Gozàlvez, l’arquitecte d’El Cabanyal per excel·lència, junt a l’altre arquitecte cabanyaler n’Àngel Romaní. Víctor Gozàlvez era un arquitecte de poble i per al poble. És, en Víctor, junt al seu company en Pesset Cervera els creadors de l’actual  biblioteca del C. territorial d’Arquitectes de València, aleshores, inexistent i buida del col·legi oficial d’arquitectes de la comunitat Valenciana, de què avui gaudim. Fou el meu mestre i amic Joan-josep Estellés i Ceba (Mestre d’arquitectura del COACV) qui m’ho explicà i enraonà -encara en els ’80- amb una certa temor, malgrat ésser militant del PCE i persona avançada al seu temps. I membre-arquitecte del Grup Parpalló.
Estellés em digué de Víctor Gozàlvez, que aquesta València subterrània, és la que ens amaguen contínuament i que Víctor fou, consegüentment, també, un independentista radical. Des d’abans de la dictadura de Primo de Rivera. Ell era la prova de que no tot l’independentisme popular procedeix dels seixanta ençà.
Alguns l’amaguen endins d’El Cabanyal, però és gent de forta convicció universal. Viuen des d’un petit lloc tot l món.

No tota l’arquitectura entesa com a ofici i sense genis, procedeix del “no són genis el que ens cal a hores d’ara’ del Josep A. Coderch de Sentmenat que ara redescobreixen procedent de les elits de l’alta burgesia valenciana o barcelonina. El contínuum del que procedeix la València que perviu i que té futur és aquella que lluita per a esdevenir una societat contemporània. La d’en Dídac. El seu nét.  Que, per cert, ara, los muy valenzianos ens diran que en valencià és Diego, Dídac és nom en català, Diego és en valencià popular, però sobretot és en idioma español.

Doncs, som la València que no volia Llorente, aquella que no precisa de col·laboracionistes, aquella que no intenta trair la gent normal i plana, aquesta València, hereua d’aquella, la que pot arribar a Brussel·les i l’ONU, si volem. Aquella que posa les bases del benestar social entés en sentit transversal i des de baix, i no sols d’una minoria acabdalada com a miratge únic d’una societat, en general, empobrida.

Sols cal que ens ho proposen sense ajudes exteriors, per si mateixos. Heus ací la diferència substancial. La social -i la nacional-, o, ¿són coses diferents?

Passeu al vídeo que vos he adjuntat, que és de l’altre costat de l’antiga desembocadura del Túria, a La Punta de França. A banda i banda d’ella, s’esdevé el mateix.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.