Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

LA SAGRADA FAMÍLIA COM A SÍMPTOMA.

El següent article el vaig publicar farà ara setze anys. Primer ho vaig intentar a El Temps però ho van desestimar durant uns mesos, sense dir-me ni bèstia ni ase, tot seguit el vaig portar al diari Levante i el publicaren un parell de setmanes després i en el suplement d’arquitectura. Les fotos incloses en aquella plana sencera que em donaren duia dues fotos. Una amb la façana de la Passió i l’altra de la façana del Naixement. La primera tenia a mig bastir els arrancs de les agulles-campanars. A tomb d’això us donaré a conèixer dues dades gaudinianes poc conegudes:

1ª. Gaudí s’estigué unes temporades a València. Estudiava les voltes d’escala de caragol de la Llotja dels Mercaders. Se l’estudiava i dibuixava. I elles van inspirar i ,d’alguna manera, copiar per a fer les escales que pugen fins a dalt d’elles. Doncs podem concloure que, estructuralment, les torres en són hereues de la Llotja. També en aquestes estàncies va anar al Cabanyal i d’allà va Inspirar-se i “copiar” l’ús del trencadís que els mariners cabanyalers usaven per adornar modernistament les socalades i en alguns casos d’altres fragments dels panys de façana. Tot intentant evitar la remunta d’aigua per capil·laritat del subsol, per estar assentades properes a la platja.

2. Fa uns deu anys estiguérem a punt de rehabilitar l’Hotel Oltra situat a la plaça de l’Ajuntament de València. Durant unes tres setmanes vam entaular, amb l’amo, bona relació per a que ens explicara tots els ets i uts que hi havia. L’amo, el Sr. Oltra, era el nét d’una família del tèxtil de la ciutat que havia tingut molta amistat amb un proveïdor de Mataró. L’avi Oltra demanà un dissenyador o arquitecte que li pogués fer una botiga “d’eixe estil nou” i el mataroní l’envià un tal Antonio Gaudí. Em referesc a la botiga de l’esquerra, en entrar al Passatge Ripalda, des de plaça de l’Ajuntament. Que, a hores d’ara, és una mena de Kebaps. La decoració dels aparadors semblants a una cua de gall paó i vidres tallats a l’estil de Bohèmia, les parets folrades de fusta i l’escala de fusta que cargolava fins a l’altell eren disseny d’en Gaudí. El nét, ja entrat en anys, em digué que fins molt poc tenia “controlat” el rebut que li havia fet Gaudí a son iaio. Em digué que eren 30.- pessetes. No ho he pogut comprovar, però el nét asseverava que era així.

A banda de l’anecdotari em sembla important destacar d’una banda com Gaudí sabia pouar de l’arquitectura popular i reelaborar contemporàniament, bo i fent esdevenir en arquitectura universal.

Per una altra banda i arran del traçat del tren d’alta (?) velocitat que passa a prop del monument us deixe el comentari d’en Salvador Molins i Escudé que em sembla encertadíssim. Tot i que – a més- posa de relleu una solució urbanística possible que intenta solventar una part de la teranyina vial de la connurbació metropolitana que és la soga que ofega la ciutat.  Escolteu el tall http://www.catalunyaaccio.org/documentacio/radio/R20070125Estel.m3u a Ràdio Estel que us dese…..i si voleu llegiu el meu article, d’esparverant actualitat, al meu parer….indescriptiblement………deseu-hi comentaris per favor. (..)    

Publicat a Levante-EMV el diumenge de 29-juliol-1991. Dins del suplement TERRITORIO Y VIVIENDA.

Observar l’afer polèmic –i per tant, de curta volada- sobre la intervenció d’en Subirachs a la Sagrada Família amb 350 km pel mig, ens ajuda a pensar sobre la precarietat cultural en què ens movem. Si ja ho és a nivell internacional, en aquest cas veiem, àdhuc, un punt de discussió dessubstanciada. Tant a al premsa barcelonina com fins i tot el setmanari El Temps, hem observat que la qüestió es remenava entre noms propis. Atacs i defenses personals. Amb un incís: neos i posts (antiga gauche divine) a una banda; i neoposts i essencialistes (conservadors de les essències de sempre) per l’altra. I no s’ha intentat d’entrar a un debat amb continguts i criteris mínimament raonables a la qüestió. Però, ¿quina és la qüestió?, i ¿quins mínims?

 

La Sagrada Família és una construcció arquitectònica concebuda per un gran arquitecte, Gaudí, quye improvisava més que llurs contemporanis. I llavors ho feien a manta, sols cal revisar qualssevol dels projectes d’aleshores. Doncs, no podem creure en els esbossos, maquetes, etcètera que circulen per ací. Avui la Sagrada Família no passa d’ésser una magna escultura: no hi ha espai intern –passeu-nos el concepte zevià- on fita i icona pugna entre si. Per una altra banda –i al marge de Manifests dels seixantes, exabruptes d’en Bohigas, etcètera, contra qualssevulla intervenció-, l’escultura roman a mans privades dipostes a continuar afegint-hi trossos (com si fos una catedral). Totes dues realitats anacròniques. De fet, l’arquitectura, en el 95 %, ha estat construir sobre el construït, sent l’arquitectura de nova planta un tret novell d’aquest segle.

 

Caldria demanar-ne doncs: ¿I si no s’hi intervé, quant trigaria a malbaratar-s’hi, esventrada com està i sense un ús efectiu, amb un índex de pol·lució semblant i una tècnica constructiva això sí, de l’època de les catedrals a esdevenir ruïna?

 

La conclusió a aquest punt seria la d’esmolar aquells voravius per tal d’intervenir-hi, i ràpid, dotant-la d’un ús real que manté vius els edificis usdefruitar-los la societat. Es tracta d’acabar una peça arquitectònica que no ultrapassa l’estat d’escultura; on la diferència fonamental d’ambdues rau en què, en haver espai intern, en la primera pot acollir activitats. Per tant, allà on Altaió diu ¿perquè Surbirachs?, val a dir, ¿perquè un escultor?, és a dir:

 

¿cal una intervenció global o moltes puntuals, per encertades que siguen?

 

 

Lligat intrínsecament a l’anterior apartat, doncs, no tothom pensa i projecta amb la mateixa racionalitat, aquest ens mena a escatir quina mena intervenció n’és d’escaient. Entre els extrems del mimetisme (aquesta és, en el fons, l’opció dels amos del temple, en triar Subirachs) i el contrast (tot distingint el nou de l’antic) a més dels punts intermedis d’interval haurem d’esbrinar-ho.

 

De Gaudí, n’hi ha un i és mort, per tant, l’opció més o menys mimètica és descartada i obsoleta a risc d’embunyolar la Sagrada Família.

 

Però l’obra hi resta, i és força important en el decurs arquitectònic mundial. Tantost, ens resta la contrastant i el seu grau que ens obre diverses possibilitats:

 

Actuacions amb molta sensibilitat on s’hi conjuminaria l’habilitat a fer emergir les característiques preexistents i sumir l’obra nova a l’existent com fa, per exemple, l’arquitecte portiguès Siza Vieira; o, actuacions  amb valor autònoma que entrarien a rivalitzar amb l’existent però acordades pel domini tècnic, que fóra l’opció valenta, com per exemple Calatrava i Valls que els crítics intenten posar en relació amb el reusenc i tan sols evidencien ignorància de l’un i l’altre). I per darrera proposar un concurs internacional d’idees, que sovint donen pocs fruits en aquesta mena d’operacions. De fet, amb una intervenció lleu en els elements, però forta en el concepte, n’hi hauria prou: algunes plataformes forjades, però obertes, que mantingueren el concepte de sala única i una coberta laminar de superfícies reglades de poca gruixa (menys de 10 centímetres de formigó) poden donar molta marxa a l’edifici. Fóra tot un homenatge a Gaudí que construí les escoles de vora el temple d’hiperboloides invertits, que tant i tant admirà Le Corbusier, i que s’ha fet comuna al llarg del segle. Finalment, hi ha d’altres línies discursives que aprofundeixen en d’altres punts de vista, com ara, l’urbà, topològic, semiòtic, etc. Sent el tema de que no reste la polèmica com a foc d’encenalls, sinó com a punt de represa del debat constructiu, que sols es justifica mitjançant l’acció molt pensada. Pensat (molt) i fet. Com diem a València. No com fem, realment.

 

Josep Blesa i Morante, arquitecte.

 

 Publicat a Levante-EMV el diumenge de 29-juliol-1991. Dins del suplement TERRITORIO Y VIVIENDA.  

 

PS: A més a més, Antoni Gaudí i Cornet recollí del segle XV allò que ens posaria en el segle XXI, veieu si voleu el següent enllaç

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.