Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

LA LLIÇÓ DE L?ÒPERA DE SYDNEY

Dedicat a Roser Giner.

A febrer de 1966, Jørn Utzon deixà de ser l’arquitecte de l’Òpera de Sydney que havia guanyat en concurs internacional nou anys abans per a ser substituït per un grup d’arquitectes locals després d’una sèrie de fosques incidències i discussions que provocaren  la seua no molt explícita dimissió. El motiu aparent fou el descontentament de les autoritats davant el fet que es duien gastats 20 milions de dòlars en l’estructura i que, encara,calia gastar-ne uns 40 més, quan el pressupost inicial n’era de set i mig per a tota l’obra. La importància del projecte, la ressonància internacional que el seu insòlit disseny provocà, i sobretot, les circumstàncies i incidents que conduïren a l’eixida de l’escena d’Utzon té un gran interès des del punt de vista professional i justifiquen que expliquem amb cert detall què s’esdevingué i posem llum a les raons que hi hagué. La relació dels fets ha estat publicada, ça i lla, en revistes anglofones i mig explicades per Ove Arup, encarregat del projecte estructural.Tot començà de l manera més innocent en 1945, quan Sir Eugene Goosens, llavors Director de la Simfònica de Sydney, cregué que l’orquestra hi hauria de tindre una casa permanent i convencé Joseph Cahill, primer ministre del govern laborista. Aquest prengué la idea amb entusiasme perquè ajudava als propòsits d’enaltir la imatge d’Austràlia davant del món i de demostrar que el govern dels treballadors s’interessava també per la cosa cultural. S’establí un Comitè de l’Òpera, s’elegí un lloc per a la construcció en una estreta llenca de terra que s’endinsava a la badia de Sydney, i en 1956, s’obri un concurs internacional per a triar l’edifici amb premi de 12 mil dòlars. I ací és on començaren a gestar-se els problemes……

Si voleu continuar llegint pitgeu en el “vull llegir la resta…” crec que mereix la pena i ens dóna moltes pistes sobre algunes intervencions actuals en marxa.

   Les bases del concurs no eren prou clares ni precises, com passa sovint. El programa tenia importants llacunes, que mai no foren corregides i completades en elaborar el programa definitiu pels dos organismes governamentals encarregats a fer-ho. Després de quatre dies de discussions i havent seleccionat deu finalistes d’entre les 223 propostes, féu acte de presència  Eero Saarinen que desestimant els triats, retornà a remoure aquells descartats i n’extragué un del munt i tot exclamant: “Així cal que siga l’Òpera”. Els seu prestigi i capacitat de convenciment encomanà els restants membres arquitectes del jurat: Sir Lesli Martin i el professor Ingham Ashworth, que al seu torn convenceren el doctor Cobden Parkes. La proposta premiada no era més enllà d’un croquis de funcionament, amb perspectives fetes a mà alçada, empàticament dibuixades, mostrant-hi un grup de veles blanques desplegades al vent de la badia. L’obra era d’en  Jørn Utzon, un arquitecte danès de 37 anys que fins llavors havia assolit una modesta, però sòlida, reputació amb projectes d’habitatges col·lectius al seu país. La publicació del projecte commocionà aquell món de l’arquitectura que travessava una crisi aleshores, a més de crítiques dels altres participants que l’acusaven d’eixir-se’n de les bases programàtiques del concurs. La premsa l’elogià, om és costum, sens cap ni una sola paraula de crítica enraonada. El Times de Londres el qualificà com a “la gran obra del segle”. L’única veu, autoritzada, dissonant  fou la de Pierluigi Nervi. Òbviament, que ningú, va prendre en consideració. Front la novetat d’un arquitecte alt, ros, ben plantat –d’estrella hollywoodenca- i tracte assequible, que arribà a ser anomenat com  a “The Víking”. Fou contractada una empresa de “Quantity Surveyosr” que estimà el pressupost inical de 7’5 milions de dòlars, tot indicant que era el projecte més econòmic dels presentats. Ja tenim pintat el quadre de “Les tres gràcies……. i el que faça falta” tan car (en el doble sentit del mot) cinc dècades després a les antípodes australianes. Amb tan sols eixe preu Sydney, podia expolsar-se les lleganyes envers Camberra, etc.  Tot era optimisme. Un decret posava en marxa una loteria per a sufragar el costos. A canvi hi hauria una gran sala d’òpera de 3500 espectadors, una menor de 1200 i una sala de música de cambra per a 300, així com sales d’assaigs, restaurant, i un teatre experimental, endemés, d’una maquinària de darrera generació. L’alegria durà ben poc. En les primeres reunions un historiador informà que Benelong Point, l’àrea on s’ubicaria l’òpera, no era ben bé ferm, doncs era un terreny artificial mitjançant el terraplenat amb runes durant el segle anterior. Endemés de que la implantació  sobrepassava el terrreny visible per a endinsar-se a la mar de la badia. I acabà sentenciant que el cost final dels fonaments es multiplicarien considerablement. Els membres tenien uns sondejos geològics que deien que no era així i hi havia crestes de rocam. Malauradament, el rocam aquell fou, realment, un antic col·lector submarí de drenatge que calgué desviar abans d’iniciar-se les obres dels fonaments; amb un sobrepreu, ni imaginable, però necessari. A més de que els fonaments no podien assentar sobre aquelles roques sinó a molta més profunditat. Altrament, i com hem destacat en d’altres ocasions, s’enfrontaven amb la qüestió de la grandària relativa, ço és, l’escala: jamai ningú abans havia construït un edifici de la forma, amb aquella grandària i dimensions. Una escultura monumental de les gegantines proporcions com d’aquesta. I ningú, -incloent-hi Utzon- sabia ni remotament com construir aquell edifici, o àdhuc si era construïble. Açò pot semblar estrany pels neòfits en la matèria, però passa sovint entre els que ens trobem immersos en ella. I actualment s’ha n’anat generalitzant la pràctica. Produint una dissociació plàstica d’un costat i l’estructural d’un altre. Una de les característiques més actuals i cridaneres de l’home del segle XX i del XXI, que malgrat estar immersos en una societat de tecnologia avançada –electrònica, cibernètica, de comunicació immediata, etc.- col·ligada a una frenètica especialització, és la supèrbia insaciable, embolicada d’una enciclopèdica ignorància. La comunicació immediata entre diversos punts del món és instantània, aquesta rapidesa no ens hi serveix gens si no hi ha res a dir-nos-hi; o si el que ens diem és inintel·ligible per l’altra part. Una riuada d’informació indiscriminada i contradictòria és pitjor que la manca d’ella. Cada volta sabem menys de més coses i es fa més difícil adquirir-hi allò que encara es diu “cultura general bàsica”. L’especialista tancat al seu cau de recerca, no té ni temps, ni tremp, de revisar allò que es publica sobre el seu tema particular, ni molt menys, del què se’n fa en d’altres camps. Però una bona legió d’humans no són ni tan sols especialistes de la seua professió i llur desconeixement del que passa en el món, és gairebé, total. Sotmesos com estem a saber una informació dosificada conscientment amb comptagotes -i a ignorar-ne molta d’altra- que volen uns pocs, servida a través de tots els mèdia audiovisuals a l’abast. Aquesta ignorància no impedeix, ans, ens impel·leix  a tindre una equivocada sensació de domini sobre els productes de la tècnica, posat que són adquiribles amb –sols-, diners, i adobat d’una fe cega en la bruixeria de la ciència que ens hi resoldrà tots els problemes. Revivim un món màgic, en el què la bruixeria ha estat substituïda per una mística i misteriosa ciència sobre la que no tenim el menor control. Arribats ací, no és d’estranyar que l’home mitjà d’avui, orni de supèrbia, crega que tot és possible i que sempre hi ha algú capaç  de fer realitat els seus enfollits ensomnis, per suposat, sense aportar-hi res ell mateix.Els arquitectes no se n’escampem d’aquest clima surrealista en què qualsevol gest, idea pot produir un ressò a escala planetària, malgrat que efímer. Els cinc minuts de glòria que deia en Philip Johnson. Per a què descendir a tan prosaica tasca com és saber si una estructura pot o no ser calculada i construïda?. Faena de subalterns, mantinguem els genis embolcallats amb cotó-en-pèl ! Tornant a Sydney: fou aquest surrealisme que obnubilà el jurat de l’òpera, els creadors de les bases, la premsa i la professió d’arquitecte en conjunt. Que per a espolsar-s’hi la responsabilitat acusà del mateix Utzon. Que en resultà la víctima. Quan, aquest, en presentar-se al concurs tenia per únic objectiu guanyar-lo. Res a objectar. La grapa dels dibuixos fou suficient -esquer psicològic- per a que el jurat mossegara l’ham. Endemés de que funcionalment les plantes eren correctíssimes i originals. L’aspecte exterior del conjunt impactava. Per tant, segons els cànons habituals el projecte era magnífic. Un avantprojecte ambiciós. Un embolcall escultural d’escala inusitada al voltant d’un edifici de programa, funcionament i instal·lacions megacomplexos que feia que fos un dels menys propicis per a intentar tal experiment de confluència en un conjunt coherent, de requisits de forma externa amb unes exigències interiors de funcionament enormes. Allò no era arquitectura de paper, no. I Utzon, encertadament, trià un prestigiós enginyer londinenec anomenat Ove Arup en la singladura de la construcció de l’edifici. Sense massa temps de meditació i d’ideació, ni plànols d’execució, les obres tirarien endavant, en contra del seu criteri, doncs, els laboristes en el govern de New South Wales, volien repetir la victòria electoral, i això, obligava a iniciar les obres davant e l’opinió pública. Açò fou en març de 1959. Els fonaments i el gran basament, una extensa i pesant plataforma que conté tots els serveis i sales menors, incloent-hi les grades de les dues grans sales, es completaren sense dificultats, posat que l’estructura en “caixa” era més o menys convencional, malgrat que hi havia vans (buits) d’uns 50 m. a salvar. Mentrestant els enginyers d’Aup Over cercaven la manera de construir grans formes flotants que havien d’aixecar-se sobre aquells fonaments. Jenckins, l’enginyer teòric de la factoria d’Ove Arup esmerçà tres anys i la resta de col·laboradors 375.000 hores de càlculs i 2000 hores de computadora en unt total de set llarguíssims anys, tot tractant de resoldre un problema que no tenia solució. Aquest extraordinari exercici matemàtic sols serví per a confirmar allò que una persona mitjanament avesada al tema podia haver detectat en revisar els plànols i que Arup sí viu, però no tingué el suficient coratge per a imposar el seu criteri. Que les dites cloves a mode de veles no podien ésser construïdes com a làmines corbes pels motius següents: 1. No tenien una forma geomètrica definible de mode suficientment simple com per a incorporar-les als ordinadors (computadors) existents aleshores.2. Que, donada llur enorme escala, la curvatura de la superfície era insuficient.3. Que la forma de l’arc ogival de la secció transversal, en no coincidir amb la corba de pressions, produiria moments inadmissibles en les làmines.4. Que el recolzament puntual de les voltes en ventall i l’asimetria longitudinal de l’estructura no garantien l’estabilitat del conjunt.   Jenkins, sense parar esment en aquestes consideracions i fascinat per la dificultat del problema matemàtic i convençut de que la missió de l’enginyer és trobar solució construïble a qualsevol cosa que se li acudesca a l’arquitecte, per absurda que fóra, s’encabotà a trobar una forma geomètrica que es pareguera a les formes  lliures que tan elegantment havia dibuixat Utzon. Jenkins trobà una superfície de translació que es movia per una generatriu parabòlica segons una complicada llei, al llarg d’una el·lipse. El sistema de coordenades polars que ho definia tampoc era, nogensmenys, senzill. Malgrat la creença –estesa- de que les computadores tot ho poden calcular, era fàcilment sospitar que la determinació dels esforços en una superfície d’aquesta tipologia de superfície sotmesa al vent en qualsevol direcció era difícilment calculable i depassava el desenvolupament tecnològic d’aquestes llavors. També es descobrí que les vores o límits de les membranes no tenien recolzament suficient per a absorbir les resultants que equilibrarien el conjunt de l’estructura. Jenkins, llavors, acotà el cap i retornaren a les idees inicials d’Ove Arup que foren descartades inicialment per ser massa pragmàtiques i realistes. Car Arup hi havia proposat construir unes voltes amb nervadures d’acer, recobertes amb lloses de formigó a mode d’un sandvitx. Aquella proposta fou rebutjada en pro de la sacrosanta idea de la sinceritat estructural. Principi defensat per gents que a penes són capaces d’explicar el comportament estructural d’una simple biga bi-recolzada en molts casos. Heus ací un dels dogmes i misteris de l’arquitectura contemporània.  La solució adoptada consistia a construir les “veles”, no d’un sola vegada com a cloves senceres, sinó com a malla nervadures de formigó ancorades en la base i xarxades per bigues secundàries folrant el conjunt amb plaques de ferrociment prefabricades i recobertes d’un mosaic ceràmic semblant al color de la porcellana Ming que es fabricava a Suècia. La insistència d’Utzon a mantindre la forma preconcebuda feia, tanmateix, que totes les dovelles i nervadures foren diferents i de diferent curvatura. Amb aquesta via de construcció calgué dinamitar i enderrocar part de la subestructura -ja formigonada – amb la subsegüent alarma entre els habitants a causa de les detonacions, per a poder redissenyar –eixamplant- el recolzament de les “veles” majors. Per a donar-nos-en una idea de la complexitat de la intervenció: calia construir 2500 dovelles diferents que variaven, en pes, de set a dotze Tn., amb llurs motles, prèviament. 4000 peces de mosaic que pesaven 3 Tn. cadascuna. A les acaballes de 1961, ja acabat el disseny, Utzon canvià per fi d’idea i decidí alterar la forma de la oberta adaptant-hi totes les superfícies que encaixaren en una única esfera i mateixa de radi constant. Solució viable car possibilitava fer motles únics, bo i colant el formigó dins d’ells, creant-hi la producció seriada i en massa. Solució tardana, doncs, tocà tornar a calcular de nou tot i augmentar les explosions per a continuar adaptant noves àrees dels recolzaments. L’oposició atiada per la premsa aprofità per a carregar contra les obres. El pressupost inicial i total de 7’5 m. havia ascendit a 30 m. I escampant que els 7’5 m. sols era el pressupost de fabricació de les “veles” a hores d’ara. Una altra disfunció consistia  en que mentre Utzon fabricava els plànols a Dinamarca, Arup els calculava a Londres, amb la circumstància de que arribaven, moltes vegades, pocs dies abans d’ésser indispensables a l’obra. 18 mesos després ja tenien els dissenys i càlculs definitius complets. Un bosc d’enormes grues mai vistes, començaren a alçar les cobertes. Ove Arup ho relata així: Quan una unitat que pesa 10 tones s’alça enlaire a 30 metres i cal suportar-la temporalment sobre un arc ajustable d’acer de la bastida i en la nervadura contigua, que s’acaba de completar i encara no està afermada i amarrada a la resta de les cloves, poden esdevenir-s’hi tota mena de complicacions. L’arc cedeix, la nervadura es mou, el pretesat preliminar causa moviments augmentats per la variació de temperatura- i tothora hem de saber què succeeix. L’estructura en conjunt actua com un mecanisme amb juntes lliscants i cargols ajustables, donant lloc a molts de maldecaps. Aleshores el desànim envaí l’estat espiritual de la societat, els obrers deixaren d’acomboiar l’obra, i hi hagueren nombroses vagues i aturades. La sàtira irrompé en la premsa, bo i motejant l’obra, amb un interminable nombre d’acudits com ara: “La balena petrificada”, “El camell de formigó” o “La gepa de Bennelong Point”, etc. La manca d’autorresponsabilitat d’Utzon desencadenà el trencament afectiu entre Arup i ell. Utzon decideix, finalment, traslladar-se a Austràlia amb la família a finals de 1962, però ho feu via EUA, i trigà 4 mesos a arribar-hi, ja que se’ls va prendre de vacances, mentrimentres Arup lluitava per no perdre el control de les obres en un període certament conflictiu i complex, prenent decisions – de detall- que un enginyer no és acostumat a fer. Sense plànols, car, Utzon li va prometre que els hi tindria i no va ser així. Deteriorada la relació entre arquitecte i enginyer, aquest deixà el treball en mans d’Utzon completament. En 1964, el pressupost ja atansava 37’5 m. i l’afer de l’ôpera es convertí en la gran excusa i plataforma per a l’oposició que guanyà les eleccions en 1965. El nou ministre d’Obres Públiques començà a convocar reunions amb Utzon, ja no tan amistoses com les mantingudes amb el predecessor. Bo i exiguint-li la presentació dels plànols que hi mancaven, retenint-li honoraris fins el lliurament d’aquests. La tibantor entre ells provocà que a finals d’any el mateix Utzon provocàs un incident –o l’excusa- que fou el detonant de  la seua eixida de l’obra. Quan es dissenyaren les cobertes s’hi preveié els punts on penjar posteriorment els plafons de la sala, malgrat no conèixer les càrregues, car no estaven encara projectats. Quan Utzon, a la fi atacà el problema, produí un disseny en què no calia penjar-s’hi, doncs era autoportant i conjuminava les funcions d’estructura i acabat, alhora, però que era més pesant que un simple plafó. Utzon digué que sols hi havia una companyia capaç de fabricar-la i que se li donés el contracte a aquesta. El Govern volgué conèixer els plànols abans d’adjudicar el contracte, i Utzon es nega a ensenyar-los-en. Arup que havia fet un informe contrari als plafons també es negà a mostrar-li-ho al Govern, bo i al·legant-hi que era un afer entre ell i el seu client, Utzon, per a no perjudicar-lo. Finalment, Utzon lliurà l’informe d’Arup, amb una carta on manifestava el desacord amb el mateix. Això posava en mans del Govern un arma letal contra Utzon. Utzon que havia actuat de manera poc precautòria en aquest tram de les obres, descurant el donar-hi ordres contradictòries i per escrit, que li posava en safata el seu mateix cap davant d’una burocràcia hostil. La protecció de què gaudí en època laboralista, era la torna, que el feia totalment vulnerable front la nova administració. La gent de Sydney es va dividir en dos bàndols, el col·lectiu d’arquitectes també, es plantejà una batalla mediàtica carregada d’insults i desqualificacions personals. En el transcurs d’aquesta, a sobre, una de les nervadures va ensulsir amb gran escandalera pública. Utzon, tot seguit, presentà una carta en què reclamava els honoraris i que si no eren satisfets deixava l’obra. El que serví al Ministre de carta de dimissió formal. Abandonant el país, segons hom diu, amb nom falsificat.  La substitució d’Utzton per un grup d’arquitectes no millorà la situació, ans el contrari, aparegueren nous problemes i un expert en acústica opinà que el lloc era el pitjor dels possibles, pel pas de vaixells per la badia que feien sonar les sirenes filtrant-se les ones dins de les sals a través dels tancaments de vidre que encerclen els murs de les veles, fent totalment impossible l’audició de música al seu si. La capacitat final de la sala major fou de 1800 persones front les 2800 previstes en el segon programa, si hom deixava l’espai usual en aquesta mena d’espectacles, el que feia insuportable la viabilitat econòmica. L’única manera d’augmentar el nombre d’espectadors i adossar una petxina tornaveu i un orgue necessari per als concerts seria la supressió dels elevadors de l’escena. Com que aquests són imprescindibles per a moure els escenaris dels diversos actes, doncs tampoc hi havia espai sobrer als laterals; això significava que haurien de renunciar a fer servir el recinte per a celebrar òperes i malvendre la maquinària que havia costat 6 milions de dòlars. Aquesta fou la solució adoptada. Dedicada a 1200 espectadors de teatre i òpera lleugera, i l’espai que resta-hi lliure, dessota l’escenari, en suprimir la maquinària, a sala d’assaigs i gravacions simfòniques. Mentre segueixen les obres i el pressupost ascendint-hi fins a 60 m. La loteria engegada ,a fi i efecte, cobreix poc menys que un 30 % . Finalment el cost es situà al voltant de 200 milions de dòlars. Com ja es va indicar en l’article de les Cúpules del Panteó i de Sant Pere, l’errorperipatejaal voltant del menyspreu de la influència que té l’escala –o com hem anomenat grandària relativa- en qualsevol problema estructural. Un gat pot botar vàries vegades la seua alçada, mentre que un hipopòtam ni tan sols pot separar-se del terra.En la naturalesa existeixen infinitat d’exemples que ens donen les pistes de comprensió del fenomen i tanmateix a les escoles i estudis d’arquitectura continuem especulant amb dibuixos, maquetes de cartó, filferros i infografies,….i ara més encara amb vídeos penjats del You Tube o qualsevol altre magatzem d’ensomnis virtuals.   La lliçó de Sydney ens hi hauria de fer reflexionar i observar l’enorme diferència entre l’esveltesa i la feblesa de la concepció original de les cloves -o veles- de l’òpera de Sydney i llur feixuguesa i complexitat definitiva, hi hauria de fer-nos quiratar l’actitud de supèrbia front els reptes arquitectònics amb grans dosis d’humilitat i consciència dels límits humans i……, subsidiàriament, dels estructurals. En aquest context mundial adquirir aquesta consciència és verament difícil, davant de la confusió i manca de base i d’elements de judici per a poder decidir quina part de la informació subministrada és la correcta i quina és, deliberadament i irresponsable, l’errònia. No perquè una estructura puga ser calculada, és l’excusa per a que siga considerada correcta, ni lògica, ni econòmica ni tan sols raonable. La nostra missió, com a arquitectes, és produir hàbitats humanament bells, útils i econòmics. Llavors serem veritablement fills del nostre temps. Com ha passat des d’Atapuerca ençà.
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

  1. Moltíssimes gràcies Josep ! Quin millor despertar que començar llegint aquest post i a més dedicat. Començo a fer-ho i no he pogut esperar a enviar-te aquest comentari abans d’acabar.

    Bon diumenge Josep; hi tornaré ….
  2. Me’n vaig a pegar una ullada crítica a un àlbum de fotografies de l’Òpera de Sidney. Compt amb les pestanyes per retirar la runa que pugui produir una mirada nova a la formidable baluerna. T’informaré del resultat.

  3. Avui que es diumenge ha pogut dedicar tot el temps que calia a llegir-te, son enciclopèdics els teus posts i de tant en tant, com el de les cúpules i ara aquest, els enllaço a la meva filla que, ara que ha acabat els exàmens, potser tindrà temps de llegir.
    Tens raó en això que "cada cop sabem menys de mes coses"  Es impressionant la irresponsabilitat de molts creadors que no es prenen la molèstia de calcular prèviament si les seves parides son realitzables tècnicament i quan costarien, encara mes la doble irresponsabilitat dels polítics que utilitzen les patums aquestes que corren pel mon per posar-los com a cartell electoral. Una "petita desviació" de pressupost de 7,5 a 200 milions no te importància. Com saps molt bé, això (ni que sigui en menys quantia) és el pa de cada dia.
    Chapeau per la lliçò d’arquitectura i també per la Roser que n’ha estat l’esca.
    (Per cert, t’acaves de llevar o has empalmat la nit?)

  4. I que per altres figures del pa de cada dia o les cinòfiles de Tarzan lla veu de l’opera no significava més que dona malalta cridant al xaman de la tribu corresponent o el d’Indiana Jones on podria ser una infidelitat banal del carrer portada al refinament operístic d’una societat poderosa establerta que viu amb la fidelitat cega d’allò que creu que li otorga el poder.

  5. Seantada als primers banc de la classe, he assistit a una lliçó magistral d’arquitectura i consciència humana que mai hagués pogut somiar, i tot gràcies a aquest invent lliure, àcrata, sense lligams, que són els blocs.

    El títol és magnífic: La lliçó de Sydney …..  Quants han suspès l’assignatura desde aleshores ?
    No crec que ningú a Sydney pot donar aquesta lliçó com tú ho has fet. Després de la lliço, ben apresa, una pot entendre molt millor el món tècnic i humà de l’arquitectura.
    Ha estat un privilegi i el meu agraïment infinit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.