Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

LA INFLUÈNCIA JAPONESA EN L?ARQUITECTURA DE VIAPLANA I PIÑON.(1)

En aquest treball es pretén manifestar i demostrar l’ existència, episòdica, de la influència exercida per l?arquitectura i cultura japonesa en l?arquitectura desenrotllada a la zona d?implantació de la cultura arquitectònica catalana.

Bo i que en un principi, aquesta és ben minsa o inexistent, a primera vista, doncs aquesta darrera pateix d?una síndrome d?eurocentrisme o occidentalisme pregon, aprofundint-ne, hem pogut desvetlar que no és ?totalment- així. Descobrint-ne que un dels duets més destacats, per la seua novetat de concepció del disseny, que es separa de la resta d?autors del panorama arquitectònic nostrat estava plenament immers en aquestes coordenades. Fruit de la ?oeraresa? que presenten les seues elaboracions els consideràvem com uns out-siders. Realment el que ens passava és resultat del profund desconeixement que patim els occidentals de les arrels i concepcions al defora de la cultura judeocristiana.

Misèries occidentals ?a banda- que ens cal esporgar-ne el més aviat posible en pro d?un concepció més global, inacabada, real i humil de la cultura.

Aquest duet conformat per un senyor d?Onda (La Plana Baixa) i un altre de Barcelona, constitueixen una alenada d?aire renovador que s?insereix en la darrera fornada d?arquitectes que apestosament anomenen els Mass-Mèdia, arquitectes internacionals.

L?excel·lència i oportunitat d?aquest treball rau en un esforç de retroalimentació ?feed-back- d?un costat, a conèixer la concepció originària del món japonès de la mà del Shintoïsme i les posteriors aportacions del Budisme, en concret de l?aportació de la secta Zen i de l?altre, un major coneixement de les influències entre nosaltres i en concret de l?arquitectura tan personal desenvolupada per Piñón i Viaplana.

Si bé he intentat d?esbrinar d?altres personatges a la zona balear i a la valenciana influenciats pel pensament oriental no ha estat possible i en tot cas és menys interessant que els autors aportats ací. És a Barcelona, com a nucli més en contacte amb les concepcions més allunyades que des dels anys ?30 comença a interesar-se en tals concepcions.

En nuclis reduïts avantguardistes, no cal dir-ho! Minories selectes. Lligades a concepcions diferents, que intenten trobar eixides diferents a les conegudes tradicionalment. Per això  s?hi transcriu un text d?Alexandre Cirici i Pellicer, esteta, professor, historiador de l?art i guanyador del premi Josep Pla de 1972.

 D?àmplia difusió, entre cercles d?intel·lectuals resistents, en una època en que la nostra gent i llur cultura estava perseguida i escarnida severament ?sense els subterfugis actuals, vull dir-ne -,  per la dictadura espanyola que hi dóna testimoni del què parle:

El Zen

Davant la divisió interior provocada entre el desig de canviar el món i la inclinació a compensar la impossiblitat de fer-ho mitjançant les utopies dels països somniats, apareixia una tercera perspectiva. La de l?exotisme, que tendia a situar el món ideal en algun lloc veritable.

Un dels moments d?aquest exotisme, que fou essencialment orientalisme, aparegué llegint, el Llibre de la jungla de Kipling, la història d?un santó a qui els lladres havien robat la catifa i que posava expressament una altra catifa nova a la porta, per a quan els lladres tornarien. Hi veia el model d?una manera de viure tal com creia que hauria d?ésser.

SEGUEIX……

 

Però la lectura decisiva per a la valoració de l?Orient pel damunt de la tradició europea va ésser la del Llibre del Te, d?Okakura Kazuzo, publicat com a fulletó, il.lustrat amb xilografies japoneses, al ?oeD?ací y d?Allà?, cap als meus catorze anys. Aquesta lectura va despertar una determinada zona de conciencia, com si fos un descobriment de mi mateix. La doctrina principal que s?hi translluïa era la del Zen, en la qual vaig trobar l?expressió eloqüent d?una sèrie de fets de la meva sensibilitat arraconats fins llavors per la pressió cultural europea.

La doctrina del buit va seguir-me, i la preferencia per l?asimètric. Vaig sentir ben bé la idea que el  compta en un càntir no és el càntir mateix, sinó precisament el buit, el no-càntir, que ell provoca. També vaig veure, en un altre aspecte, la valoració del buit en una faula que des de llavors ha estat i és un dels puntals de la meva vida personal: la llegenda de Peiwoh i l?arpa.

Era la història de l?arpa magnífica que tothom intentava de tocar i de la qual cap arpista no havia no havia assolit arrencar més que sons inarticulats. Peiwoh va concórrer a l?intent  i va sortir-ne victoriòs, tocant llargament una meravellosa melodía. Quan van preguntar-li com ho havia fet, va dir que els altres havien intentat de cantar-se ells mateixos, forçar l?arpa a expresar quelcom que li era estranger. Ell s?havia presentat submís. Havia deixat que, entre les seves mans, l?arpa toqués allò que ella volia. Llavors, la vella fusta de l?instrument, que havia estat arbre al mig del bosc, cantà les tempestes i les pluges, els hiverns i les primaveres, tota la seva història d?arbre. Per això havia cantat tan emotivament. Va dir, ben clar, Peiwoh, que els altres  hi havien anat plens d?ells mateixos. Que ell, en canvi, s?havia buidat de si mateix davant de l?arpa.

L?aforisme que resumia aquesta filosofia era aquell que diu que només els càntirs que van buits a la font poden recollir-ne l?aigua.

La doctrina del buit del Zen era també la de l?asimètric. L?escola de la superioritat d?aquelles coses que no tenen la pretensió d?ésser senceres ?amb la qual cosa jo comprenia que eren limitades-, sinó que estan obertes ?il·luminades- i obeeixen així al principi de la vida.

De gran, he reflexionat molt sobre aquest tema i he vist que era la manifestació de la vida en la lluita contra l?entropia.

Kakuzo em feia adonar de les coses ridícules de la redundància. De com la retòrica europea posa un plat redó en una tassa redona, una Cena en un menjador, el retrat d?un cap d?empresa darrere el setial del cap d?empresa.

Em va fer veure l?absurd de decorar amb flors els gerros de flors, i tantes i tantes manques de delicadesa dels occidentals.

D?altra banda, la mateixa cerimònia del te m?aportava ensenyaments inoblidables, com el respecte a la pinassa que ha caigut sobre les lloses del camí i la necessitat d?entrar de quatre grapes a la casa del te per oblidar-hi tota la supèrbia, condició necessària a tota contemplació possible.

A catorze anys, el Zen havia conformat de cap a peus la meva visió del món i jo m?hi practicava cada vegada que mirava la natura. Sabia que era l?art de veure l?estrella polar a migdia i de contemplar a través de la terra les estrelles que hi són a sota.

M?hi excitava amb passió. Per això vaig sintonitzar amb una frase de Dostoievski que venia a dir que és veritat que dos i dos fan quatre, però que dos i dos fan cinc és molt més interessant.

Abans que fos inventat el Dau al set això ja n?era més o menys la filosofia.

El Zen preparar-me, així, per sintonitzar d?una manera cordial amb les primeres notícies del surrealisme, que van arribar a través de Josep-Vicenç Foix. Vaig interessar-me tot seguit per ell amb el mateix sentit experimental amb el qual havia cultivat el zenisme, per la tasca d?abolir la frontera entre realitat i irrealitat, vigília i somni, lògica i absurd.

No era una posició irracionalista. Era la voluntat d?abastar tots els aspectes d?allò que existeix, pensant que les imaginacions irreals de l?al·lucinació, del joc, de la fantasia, de les mitologies o del somni, són també fets arrelats en un conjunt de causes físiques o històriques, tan reals com les experimentables, encara que no les coneguem.

Passava quelcom de semblant amb un altre dels aspectes fonamentals del zenisme: el gust per l?atzar, que també el surrealisme reivindicava.

No deixa tampoc indiferent que una col·lecció, ?oeFOTOSCOP? dedicada, bàsicament, a la cultura catalana en els elements més destacats com són Gaudí, Tàpies, Miró, Modernisme, l?artesania, Eivissa (recordem l?elogi del GATCPAC), etc. A més de temes d?arquitectura finlandesa, índia, esquimal, el món de la joguina, etc. intercala ?oeArte del objeto japonés?, ?oeArquitectura Contemporánea japonesa? i ?oeKatsura- Daitokuji? tots tres elaborats per na Mª Lluïsa Borràs, un altra de les estetes més reeixides del moment, pertanyent al cercle d?en Cirici Pellicer i en contacte amb tot el món d?avantguarda d?aleshores i ben incardinada en potents editorials d?aleshores com puga ésser Salvat, Destino, Edicions 62, etc.

Per una altra banda cal dir que estem a les acaballes dels anys ?60 i principis dels ?70, amb tota l?onada d?influències i recerca exterior, més o menys, exòtica alentada per la guerra i rebuig del Viet-nam, la influència tibetana de la mà de The Beatles, etc. Coincident amb el periode de formació i titulació de l?escola d?arquitectura de Barcelona dels nostres protagonistes.  

Si bé el valencià, amb la seua tesi doctoral, és qui s?ha centrat més en el fenòmen de l?arquitectura catalana, bàsicament, al voltant del que es coïa al voltant de l?Escola de Barcelona. Mitjançant, també, amb l?edició i publicació de diversos treballs és l?exègeta del grup. Per contra és el barceloní qui, al meu parer, desenvolupa -entre silencis i referències poc tangibles-, la concepció oriental en general i zen en particular de les seues arquitectures.

Hi he extret un passatge de Nacionalisme i Modernitat en l?Arquitectura Catalana Contemporània,  d?Helio Piñón, on podem començar a albirar la incardinació de l?elaboració com a ferrament de coneixement i separant-se d?altres concepcions que desenvolupen d?altres arquitectes barcelonins. El considere premonitori i aclaridor del que s?esdevindrà després:

?oeNogensmenys, el panorama es pot considerar polaritzat per dues actituds extremes, en relació amb les quals es poden situar les que totalitzen l?espectre.

Per a una d?elles, el projecte constitueix una troballa en la qual l?encert queda garantit per un raonament exemplar, a la vegada que l?objecte adquireix un carácter singular,

 irrepetible, vinculat a la seva intrínseca condició d?esdeveniment artístic imprevist. L?acte de la invenció que hom assumeix des del projecte constitueix el suport d?una operació de naturalesa quasi-literària, el vessant poètic de la qual es privilegia, ben sovint, en relació amb d?altres components de l?obra. Aquesta conducta s?inscriu de ple, en canvi, en la convenció de les relacions professionals: els detalls de l?encàrrec estableixen les condicions de possibilitat de la forma i, alhora, constitueixen els estímuls sobre els quals aquesta obra s?haurà de produir. L?eficàcia directa de l?objecte arquitectònic, la seva capacitat per respondre als requisits bàsics ?d?ordre físic o simbòlic- que estableix el programa, és la sola condició que, des d?aquesta perspectiva, justifica la pràctica del projecte.

Allò específic de l?arquitectura seria, d?aquesta manera, el conjunt de principis capaços de traduir en formes les pressions del context; el bon sentit i l?experiència acumulada constitueixen el suport crític d?una conducta que identifica, sovint, rigor i virtuosisme, imaginació i enginy.

La forma adquireix status d?infraestructura d?una imatge que, ací, ateny un carácter substantiu; l?evocació, l?associació simbòlica, són fenòmens freqüentment convocats des d?una arquitectura que hom vol hereva de la que, en moments concrets del passat, establia pautes decisives d?interacció social. L?ús que, des d?aquesta posició, hom fa de la història és literal, concret; amb el trasvasament de formes no es persegueix res més sinó la descontextualització de signes, la valoració actual dels quals deu referir-se sempre llur simbolisme originari.

L?altra, en canvi, entén el projecte com a una activitat essencialment autoreflexiva, cognoscitiva i, per tant, en aquest sentit, autònoma.

El reconeixement d?un marc disciplinar específic, la constant interacció del qual amb el medi cultural i productiu assegura la presència virtual del context, permet de centrar el discurs en les relacions estrictament formals; els seus límits estableixen l?àmbit de possibilitat de la forma: les condicions ?oereals? -els aspectes infraestructurals de l?arquitectura com a sistema productiu- no incideixen en el projecte d?una manera directa, immediata, sinó a través de la demarcació de l?àmbit disciplinar que caracteritza cada situació històrico-cultural.

La forma, en tant que és un sistema de relacions abstractes entre elements de l?objecte, interior i específic d?aquest, constitueix la component substantiva d?aquesta arquitectura; l?ús eventual, en el projecte, de fragments d?arquitectures preexistents ?fins i tot en els casos en que per algún motiu han adquirit un valor simbòlic previ- es decideix segons llur capacitat per resoldre determinats requisits que planteja l?objecte en tant que estructura formal: per llur competència formal dintre un discurs la naturalesa del qual sempre els transcendeix. Allò que es podria definir com un ús ?oetècnic? de l?arquitectura de la història és la via per la qual es planteja la seva neutralització simbòlica. De tota manera, la tensió que es produeix entre l?ús abstracte d?arquitectures històriques i la valència simbòlica d?aquestes ?llur capacitat per generar processos autònoms de significació- caracteritza les conductes de projecte comentades, a les quals només la precipitació o la miopia acusaran d?historicistes.

Emmarcada en aquestes dues actituds ?que es podrien considerar exemplificades en l?obra de Clotet / Tusquets i de Piñón / Viaplana, respectivament-, encara que amb pressupòsits i propòsits ben diferents, la pràctica de l?arquitectura ?oeculta? més generalitzada a Catalunya es resol amb un manierisme difús que, malgrat la seva eventual habilitat ?i, en ocasions, audacia- no aconsegueix d?encobrir el carácter fonamental consumista de l?operació en què es recolza. L?ús indiscriminat d?estils apareguts en circumstàncies culturals i amb expectatives de producció diferents, és un fet avui prou generalitzat perquè pugui ser presentat com a tret diferencial d?un sector de l?arquitectura catalana actual. La internacionalització de poètiques i doctrines, prèviament reduides a clixés i consignes; llur irrupció en el ?oemercat?, garantint el plus simbòlic que distingeix l?arquitectura ?oede qualitat?, només amb el seguiment de les instruccions que ofereixen les revistes, són fenòmens la significació dels quals només apareix determinada ací pel fet d?haver arrelat en una pràctica que fa de l??exercici liberal de la professió? la base del servei ?i el control de l?eficàcia- social i cultural de l?arquitecte.

El caràcter i posat més hermètic, i tanmateix més hermenèutic d?en Viaplana, que rebutja, alhora, explicar l?arquitectura amb d?altres instruments que no siga la pròpia arquitectura per no incórrer en traïció a ella mateixa, fa que siga l?ideòleg del grup en l?aspecte d?influència oriental, i més concretament zenista, al nostre parer.

Per això mateix hem cregut oportú portar uns paràgrafs extrets d?una entrevista realitzada a Albert Viaplana en la revista Quaderns nº 175 a l?any 1987 per Marta Cervelló i reproduída en el llibre OBRA: VIAPLANA / PIÑÓN. Editat en 1996 pel C.O.A.C. i una altra realitzada al CROQUIS Nº 28, número monogràfic dedicat a la seua obra.

?oe?.L?arquitectura s?ha de limitar a assenyalar vagament en una direcció i desaparèixer??

 

?oe?però nosaltres ens limitem a assenyalar amb el dit unes vegades, i unes altres a concretar allò que al lloc  hi havia d?una manera determinant. No hem fet res més que descobrir el que ja estava allà.?

 

?oePodem aconseguir l?experiència espacial buscada si els recorreguts, els punts de vista de l?usuari i la situació dels pilars són els adequats. L?espai arquitectònic té també els seus forats negres, cal trobar-los o crear-los, per a poder construir allò d?altra manera impensable.?

 

?oe?.d?altra banda, jo no hi crec, en l?ordre a l?arquitectura, almenys, tal i com és comú a la majoria dels arquitectes. Per exemple, un conjunt de roques esteses per un pendís estan ordenades, sense necessitat de resseguir els avatars que els han donat forma i els ha situat al lloc que ara ocupen, hi veig, amb tota evidència, que hi ha un ordre.?

?oe?.m?agradaria viure en una nau industrial mitjana; quelcom semblant al pavelló de recepció del Heart Hall d?en Bernard Maybeck: un llit en un racó, una taula en un altre, un sofà al mig, una catifa, i molt d?espai buit.?

L?apartat següent sobre l?atzar, el joc i l?agressivitat del monjo-samurai hi són presents, el considere fonamental per tal d?arredonir del què parlem:

 

?oe??el joc, com et deia abans parlant de l?humor, és una forma de coneixement que no he abandonat mai. L?agressivitat és també quelcom present a les nostres obres.?

?oeVull que la meva arquitectura tingui la qualitat dels ésser vius, i no importa que sigui imperfecta, lletja o bella. Es tracta que de cada visqui allò inimaginable, fins a la seva desaparició definitiva. Només després d?haver arribat a la destrucció es pot pensar a construir-la. Aleshores, si de cas, amb la més estricta geometría.?

 

Gairebé, amb aquestes paraules, s?expressa l?essència del procés de regeneració del Santuari d?Ise.

 

I una altra?.? Les nostres obres busquen tenir una entitat, i un cop ho han aconseguit, passi el que passi, ja no la podran perdre. Si quan un projecte està acabat, algú ens imposa algun canvi, l?obra ho admetrà, en el pitjor dels casos, com un accident. Una arruga més al rostre, o una cicatriu, no faran altra cosa que augmentar la intensitat de la seva àura.?

També vull afegir-hi a col.lació unes paraules d?Aisako Suzuki que, parlant del la cultura japonesa, i en concret del sabi-wasi diu : ?oe?.les coses no tenen entitat, tot flueix. Les coses són sols composicions de diferents elements, doncs després d?un cert temps hom es dilueix per a formar-ne d?altres composicions?

 

 

Sobre el caràcter fragmentari de l?arquitectura de Viaplana i Piñón i la relació amb la concepció cultural japonesa

El bagatge de coneixement que hem pogut adquirir de l?arquitectura, i més concretament, de la concepció del món japonés s?expressa en la sèrie de llibres i revistes, entre d?altres, a més d?una sèrie que ofereix el Canal 33 aquest dies sobre la cultura japonesa que va des del cultiu de perles fins a un reportatge de l?estany de Biwa, prop de Katsura que un japonés ha fotografiat milions de vegades durant dècades i que en la seua concepció expressa que sempre és un estany diferent, d?acord a com bufa el vent, el tipus d?ones que es produeixen i la incidència segons la inclinació dels raigs del sol, etc. que ressenyem a l?apartat de bibliografia sumària. És evident que el coneixement que hem atresorar en un lapse de temps tan curt, no ultrapassa del d?un diletant Tanmateix, però, creiem que ha estat una descoberta necessària, després de l?esforç i la pregona ignorància en que estava immers. 

Millor que les paraules, és passar a analitzar morfològicament algunes de les seues obres i la seua comparança amb l?arquitectura i motius japonesos de la tradició. Sempre tenint en compte l?austera estilització, mitjançant l?abstracció formal que realitzen els arquitectes estudiats guiats per una forta geometrització i l´ús exhaustiu de materials industrials i contemporanis.

Per tot això caldrà que el supervisor d?aquest treball es convertisca, també, en còmplice de la direccionalitat cercada. Doncs hi han esdevingut uns ?oejaponesos? a hores d?ara, comparables a les abstraccions i reelaboracions dels Kikutake Kiyonori, Yamamoto Akio,Sakakura Junzo, Tadao Ando, K. Sejima / R. Nishizawa, etc.

1) EDIFICI D?HABITATGES I OFICINES AL C/ GALILEO. 1974.

Ací denota un inici de la pluralitat d?eixos usats. Diguem que un ús d?exteriors usat a Katsura, ells l?incorporen a un interior. Això sí, sobre una malla ben pautada. N?és la trasl.lació dels eixos dels jardí paisatgístic japonès o Tsukiyama a l?interior d?un edifici que encercla les funcions diverses.

2) PALAU DE LA DIPUTACIÓ D?OSCA.1974

3) CONCURS DEL COL.LEGI D?ARQUITECTES DE SEVILLA. 1975

4)CONCURS D?AMPLIACIÓ DEL COL.LEGI D?ARQUITECTES DE  BARCELONA.1976.

5) ORDENACIÓ DEL POLÍGON DE SAN ESTEBAN. MÚRCIA.1977.

6) REHABILITACIÓ CONCURS DEL COL.LEGI D?ARQUITECTES DE MÚRCIA. 1978.

7) PLAÇA DELS PAÏSOS CATALANS. BARCELONA. 1981-1983.

En aquesta plaça que fou una fita arquitectònica quan es va construir, podem percebre des de la utilització del Sakkei, representat en la finestra del mur de blocs vistos.

 

La sinuosa serp o drac que conformen els bancs de llistons de fusta.

La sinuosa col.locació dels punts de llum inclinats, respecte del pla l?horitzontal.

Les pantalles de malla metàl.lica que donen ombra sobre zones on s?hi em-placen els visitants.

El carácter introspectiu de la intervenció que fa oblidar l?entorn de  no-plaça.

El baldaquí de dimensions 30 x 30 x 15 m. que no deixa d?ésser una referència als temples orientals. On les deïtats som els ciutadans que s?hi col.loquem a l?ombra i ens interiritzem dins de la plaça evitant l?influx del circumdant hostil.

La silueta ondulada de remors marítims del passatge interior.

8) PARC DEL BESÒS. BARCELONA.1984.

 

Ací podem observar la influència a través de les formes orgàniques de les masses vegetals entre mig d?un pautat inclinat on es recolzen la resta d?elements compositius, inclús la típica cruïlla en Y que ens apareix a Katsura amb les pedres de passera, i d?altres paratges enjardints. Les formes orgàniques rememoren les formes retallades del calat sobre paper d?arròs  i els calats de les bigues de fusta ramma.

 

Les pedres deidades caure d?ina manera al.leatòria, són les dels jardins zen de roques i sorres rastrellades.

No deixa de se runa presència que proclama l?absència i el recolliment interior dels qui s?endinsen.

També ens sorprèn la manera constructiva de deixar els peus drets metàl.lics : un d?ells a l?interior d?allò construït i l?altre sobre el jardí. Vegeu comparativament amb els espais circulatoris d?ambdós fotografies.

9) PLAÇA DE BARANGÉ. GRANOLLERS. 1982-87.

 

1)     Les palmeres de formigó associades a les llanternes són, estilitzades, la part superior de les llanternes dels jardins, vistes de pla i materialitzades en formigó. En són, també els barrets dels dansaires del biombo de la dança del Bugaku, obra de Sakai Sanpoin (segle XVII) Daigo-ji, Kioto. Gairebé, per la seua situació, tenen la mateixa funció que el  Ishi-doro junt a les plantes de petita alçada i matolls circumdants.

2)     Les mampares-visera, il.luminades són continus Torii d?acollida als usuaris.

3)     El drac il.luminat, verd (com el te), emergeix des de terra en ziga-zaga.

4)     La composició global i fragmentària recorda certs elements compositius del Hakkei-tei, com ara les els byobu de l?estança dels ostes oficial on s?amagaven certs soldats per a no molestar durant la ceremonia del te i tanmateix protegir el senyor de la casa.  I també el motiu del fusuma a base de canyes relligades i trenat de bambú amb la separació en ziga-zaga.  

10) CONCURS DEL PALAU DIPUTACIÓ DE LA RIOJA.1984.

 

11) CONCURS DE REHABILITACIÓ DE L?ESGLÉSIA DE STO. DOMINGO DE SILOS. CUENCA.1984.

12) AMPLIACIÓ DEL CEMENTERI DE SANT PERE A BADALONA. 1984.

L?ús del sakkei és evident a l?explanada que divisa la part inferior per la finestra de formigó.

 

L?ús iteratiu d?un element  el trapezi que genera un espai interior, en aquest cas la depressió que condueix la vista cap a la zona inferior del casc urbà de Badalona, recorda les organitzacions espacials de Katsura que encerclen l?estany i la massa boscosa.

L?ensamblatge de les peces de formigó prefabricades corresponen  un tipus de junta de fusteria que usen els fusters japonesos, segons G. Fahr-Becker, ja que a Europa venim utilitzar al voltant de vint tipus de juntes, i al Japó unes cent vint. El tipus d?usar dues L i deixar una peça d ereforç al bell mig de la peça que subjectem nés un. Els paraments que ens direcciones als níxols i ens tapen les vistes corresponen a un sakkei en negatiu, ens postren aquelles vistes que no ens distorsionen. Mai no s?hi aprecia simetries als dissenys de Viaplana i Piñón. Tos  gira, és iteratiu, amb eixos no radials, s?acoblen  a la topografia. El cementeri és un passeig, qualsevol cosa menys catòlic. Un lloc de meditació, de contemplació itinerant , amb camins, amb eclosió a la part baixa, amb formes orgàniques sobre el terra.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

  1. We are grant a discount
    [url=http://viagratop.skocz.net/]viagra[/url]
    [url=http://diazepamrx.skocz.net/]diazepam[/url]
    [url=http://lipitortop.skocz.net]lipitor[/url]
    [url=http://levitratop.skocz.net]levitra[/url]
    [url=http://phenterminetop.skocz.net]phentermine[/url]
    [url=http://tramadoltop.skocz.net]tramadol[/url]
    [url=http://ultramtop.skocz.net]ultram[/url

  2. Great October Discounts!
    [url=http://xanaxtop.skocz.net]xanax[/url]
    [url=http://alprazolamtop.skocz.net]alprazolam[/url]
    [url=http://accutane.skocz.net]accutane[/url]
    [url=http://norco.skocz.net]norco[/url]
    [url=http://adipex.skocz.net]adipex[/url]
    [url=http://atenolol.skocz.net]atenolol[/url]

  3. my mind? It’s nice sites.
    [url=http://campuscgi.princeton.edu/~cotsen/discussion/forum.pl?msg=180]Celexa[/url]
    [url=http://campuscgi.princeton.edu/~cotsen/discussion/forum.pl?msg=181]Paxil[/url]
    [url=http://campuscgi.princeton.edu/~cotsen/discussion/forum.pl?msg=182]Percocet[/url]
    [url=http://campuscgi.princeton.edu/~cotsen/discussion/forum.pl?msg=183]Phentermine[/url]
    [url=http://campuscgi.princeton.edu/~cotsen/discussion/forum.pl?msg=184]Zoloft[/url]

  4. The offical site of Valium!

    Valium

    Valium (diazepam) is in a class of drugs called benzodiazepines. Valium (diazepam) affects chemicals in the brain that may become unbalanced and cause anxiety, seizures, and muscle spasms.

Respon a Checkoix Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.