Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

LA GRAN ESCALA URBANA.(5)

                 
Pitgeu sobre el nom i veureu el vídeo CommerzBank de Frankfurt de Sir Norman Foster.

En tota aquesta branca de l’arquitectura urbana existeix un pòsit que cala fàcilment en la pressa de posició – antigratacels- del comú de la gent i que, si més no, caldria posar en quarentena. Debatre’n sobre dades generals i d’abast mundial, per a després aplicar al cas per cas, ço és, a cada ciutat. No deixa de ser sorprenent que els màxims adalils europeus de la causa del Moviment Modern, com ara, Pevsner ( An outline of European Architecture. Traduïda com a Iniciació a l’arquitectura) sols en la darrera revisió en fa incidència, G. Giedion (Temps, Espai i Arquitectura) i B. Zevi (Història de l’arquitectura moderna) passaren de puntetes i sense parar gairebé esment en la Chicago’s School, sols atribuint-li un cert relleu tecnològic.  És contradictori que precisament el Moviment Modern que anomenem des de fa unes dècades, fóra batejat originàriament a Estats Units com a  International Style per P. Johnson i R. Hitchcock.

Sintèticament us expose alguns arguments contra els gratacels us convide a passar  al ” Vull llegir més..      


Argument en contra 1: tipologia americana, no europea?


Una de les argumentacions més usades des de posicions pressumptament “progressistes” ha estat l’aprofundiment ideològic i polític en l’antiamericanisme europeu. Els historiadors de l’època heròica del Moviement Modern tingueren que fer no poques amputacions a la realitat existent, per a donar a entendre que allò era un un moviment ex novo. Pensem en el Wendingen i tots els modernismes, l’Art Déco, etc. En aquest context i ja recentment sorprèn que A. Cirici atribuïsca a l’art Déco, com a un remake o versió, paral·lela, americà al Moviment Modern.  Com a tret a peu de pàgina val a dir que la València dels anys 1925 al 1936 no s’entèn sense ell. La ciutat de València és Déco-racionalista. 

   Poca gent recorda l’esbòs, fet a carbonet, de Mies van der Rohe per a un gratacel d’oficines a la Friedrichstrasse de Berlín en 1919. 
 Ni del gratacels de vidre ideat pel mateix Mies en 1922.   
 Ni d’Ivan Leònidov. Per no importar a la memòria alguna ideació de El Lissitzky. 

 Fins i tot corre una llegenda urbana que l’esbòs d’Antoni Gaudí per a un hotel, realment es tractava del seu esbòs per al concurs de la seu del Chicago Tribune de 1922. Fins it ot podem ser maliciosos i creure que és font d’inspiració de la recent Torre Agbar d’en Jean Nouvel.
 
Argument en contra 2. antiecològic.

 

Amb els seus jardins panoràmics i llurs innovadors concepte d’energia, el Commerz-bank de Norman Foster a Frankfurt s’ha obert hàbilment amb una capa “verda”. Com a resultat gaudeix d’una reputació de gratacel segur des del punt de vista mediambiental, tot i que hom sap que a partir de 50 plantes d’alçada la relació entre la superfície d’oficines i els ascensors no resulta econòmica, i que les estructures de més de 20 no siguen respectuoses realment amb el medi ambient –a més de que molts usuaris es veuen sotmesos a una pressió psicològica. Al mateix temps, àdhuc,a Nova York, grups ecologistes pressionen per a que construïsquen nous gratacels a centre de Manhattan per a evitar la contaminació, de l’aire, produïda pel trànsit dels desplaçament dels treballadors després de la extraditar llurs empreses defora de la ciutat. És contradictori això, doncs, als anys ’70 les torres altes tenien molt mala premsa degut a la crisi del petroli i les prediccions del Club de Roma sobre el “límit del creixement” plantes. L’ecologia i l’urbanisme  no són dissociables, sinó infantilment, si veiem Manhattan hom pot veure-hi que es tracta d’una àrea que gaudeix d’un bon transport – el millor que cap altra ciutat  del món. Des d’aquesta perspectiva, la densitat urbana, hom pot visualitzar com a una resposta a l’expansió suburbana incontrolada.

 

Argument en contra 3. antiurbà.

 

El gratacels es considera sovint un objecte antiurbà que no respon al seu entorn. Segons el sociòleg italià Marco d’Eramo, els edificis de gran alçada rebutgen la ciutat com a lloc de contacte social, en ser ciutats independents organitzades autònomament amb dret propi. Manta vegada, la creació d’espai públic en forma de places, vestíbuls o zones en la planta baixa és un enginyós mode d’ocultar el seu caràcter independent. Altrament, àdhuc la provisió d’instal·lacions banals com ara restaurants, terrasses panoràmiques a la coberta pot assegurar una sensació d’acceptació prou diferent.

 

En 1891, Louis H. Sullivan posà l’accent sobre la necessitat de gestionar apropiadament la relació entre les torres i la ciutat; de fet, els gratacels poden estar en harmonia amb el seu entorn únicament quan la política d’ordenació urbana assegura als veïnats que no dificulten el seu bon funcionament. Pot concloure-s’hi, per consegüent, que l’anti-urbanisme és un estigma que hom pot relativitzar, depenent de com i on es projecten i construïsquen les torres.

 

Argument en contra 4: Simbòlicament mal emprat.

 

En qualsevol anàlisi sobre aquest tema cal tindre en compte el benefici estètic posat en valor i la importància simbòlica dels gratacels. En aquesta història dels gratacels, el tipus ha estat una entitat purament comercial, per suposat. El volum exerceix el paper primordial al respecte, i totes les coses grans tendeixen a desenvolupar-se amb una vida pròpia. Si hom veu un edifici qualsevol com a obra d’art pura, el veredicte dependrà de les seues proporcions correctes en relació amb l’entorn; i a primer colp de vista, les proporcions semblaran desequilibrades. Aquesta prevenció compta amb dues reserves prèvies ben diferents d’un costat, a nivell de planta baixa, on s’encadella l’espai intern i l’extern, és on es veu la validesa  o no del concepte de l’edificació de gran alçada. En aquest punt, la transició, cal que siga atractiva i revelar la diversitat interna de l’edifici –en la mesura en què existisca. Per un altre costa, l’acusació de que el gratacels destrueix tot sentit de la proporció es basa en antics ressentiments. Un argument en contra, advoca per les qualitats democràtiques del gratacels, com a expressió de la voluntat i autoafirmació humanes. En aquesta conjunció de presència mítica i càlcul econòmic, d’amenaça atàvica i alta tecnologia irrebatible, les torres d’edificis conjuren sensacions contraposades. Els raonaments en contra dels gratacels mai no són incorrectes, tot i que força relatius. Amb una major sensibilitat envers l’espai i el medi ambient, l’acceptació pública dels projectes futurs d’edificis de gran alçada dependrà, en bona mesura, de llur sostenibilitat social i mediambiental. Endemés dels problemes psicològics, cal de tindre-hi en compte factors anti, com ara, els d’enormes costos d’energia que concorren en la construcció de gratacels. Realment és, des de les darreres dues dècades ençà, quan comença a capgirar-se aquesta tendència. Ada Louise Huxtable subtitula el seu llibre de capçalera The Tall Building Artiscally Reconsidered (A la recerca d’un estil). 1982.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.