Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

LA GRAN ESCALA URBANA.(1)

Finally, we could act as revolutionaries by using our environmental knowledge
(meaning our understanding of cities and the mechanisms of architecture) in
order to be part of professional forces tryng to arrive at new social
and urban structures.
                                                                                                                     
Architecture and Disjunction. Autor:Bernard Tschumi. MIT. 1994.



Si fa escassament uns mesos vaig escriure sobre la petita escala entre peces de gran escala en un article, per a resituar aquell, cal reprendre l’altra galta de la qüestió.

La urbanística no és, sols, una ciència exacta, i hi ha molt més a afegir com és la prospectiva, la intuïció, la creativitat, l’edilícia, l’enginyeria, l’oceanografia, la biologia, la sociologia, l’economia, l’ecologia i la sostenibilitat, etc.; per això, no tot és vàlid -o rebutjable- d’entrada.

Ens caldria filar més prim i recórrer a una metodologia simultània de l’acupuntura del “cas a cas” i al territori, entès com a fragment d’una globalitat enxarxada. Heus ací la dificultat i el repte.

El tema de la gran escala no és precisament novell, si recordem  per exemple el tema judàïc de la torre de Babel, alguns dibuixos de Leonardo da Vinci, que apuntaven en aquesta direcció. És en esclatar la ciutat gran, remarquem, no la gran ciutat, al tombant dels segles XIX i el XX quan pren cos teòric repensar-les i actuar sobre elles. El plural no és banal.   

Faré una sèrie d’apunts sobre el tema, exposant-ne pros i contres sobre el tema. Ací dessota vos dese el primer tatx.

 

LA GRAN ESCALA.


Kafka escrigué en 1920:
 “L’essencial de l’obra és la idea de construir una torre que atanse el cel”.
I segueix estant vigent, una volta que aquesta idea s’ha estés ja no hi ha qui la deture.
Per això, no resulta sorprenent l’actual renaixença dels edificis de gran escala –no sols- a Àsia, sinó a Europa i a Amèrica. El debat que emergeix s’assembla  a una discussió entre els conceptes que recolzen aquests tipus de desenvolupaments de la imatge de la ciutat amb edificis de gran alçada, símbols d’una dinàmica econòmica, contra les teories que recolzen la idea de que aquests edificis han destruït l’escala urbana transmesa al llarg de la història. No obstant, cap tipus edilici no desperta emocions tan fortes i contradictòries com un gratacels. Reaccions que van des de la reserva basada en motius culturals fins al reconeixement d’una implementació de les noves
regles de vida global bressolades pel darrer capitalisme.

 


  1. A n’en Miquel Bauçà li hauria encantat. A banda que ell la duia dels ecologistes (i amb raó, i de totes les simplificacions i les idees tancades) la construcció horitzontal que tant els agrada és elitista a més no poder: uns luxes que només es poden permetre a Amèrica, que el redol és gros. Allà no hi viu ni cristo en uns edificis com els que varen atacar el 2001, són oficines. La gent viu foravila. Viure en un dúplex, per poca novel·la ianqui que hagis llegit (i ara no em refereixo a autors corrossius com na Dorothy Parker i similars) és com un insult. La gent normal viu en cases grandioses fetes amb material prefabricat enmig d’un terreny on hi pasturen serps gruixades com les meves cuixes. És per això la llei del rifle. L’estat no pot garantir la seguretat dels ciutadans, però no els deixa indefensos com a nosaltres.
    Jo vaig amb los ianquis, Blesa. Són sans com un gra d’all. Mira ara com estiren el cabdell de l’11S. Jo ja ho vaig veure el primer dia. La comèdia s’està desmuntant.

Respon a x Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.