Notices from nowhere

Albert Ferrer i Orts (Meliana, 1965), és un historiador de l’art. Premi Extraordinari de la Universitat-Estudi General de València per la seua tesi doctoral. Ha aplegat una seixantena d’articles publicats en mitjans com ara El Cresol, La Roda del temps, Levante-EMV, Saó, etc.que properament publicarà en format de llibre.

Hi haurà un pròleg d’en Toni Mollà i unes deu col·laboracions d’amics i gents amb què ha col·laborat o hem col·laborat, entre les que es troba el professor Ximo Company, màxim expert en pintura del XIV i XV i exdirector del Museu Sant Pius V (segona pinacoteca de l’estat) i a hores d’ara imparteix classes a l’Estudi general de Lleida.

James Hogg, màxim especialista europeu sobre l’orde del cartoixans.Director de l’Analecta Cartusiana. i de l’INSTITUT F?oeR ANGLISTK UND AMERIKANISTIK. UNIVERSITÄT SALZBURG.

Amadeu Serra i Desfilis, historiador i professor tot-terreny de l’Estudi General de València, especialista en el gòtic Català, de la Basílica-monestir de sant Vicent de la Roqueta, del Grau de València i darrerament de l’Art Decó, a la ciutat de València.

Josep-Marí Gòmez i Lozano, pintor excepcional i maleït (com tants altres d’aquest país), i especialista de la reconstrucció virtual de la cartoixa de Vall de Crist a Altura i de l’anastilosi del Cortile   de l’Ambaixador Vich  del Convent del Carme. La primera peça verament reinaxentista a tota la península ibèrica. Ànima de l’Associació de la cartoixa de Vall de Crist. En

Daniel Benito i Goerlich. Enorme erúdit de l’art i l’arquitectura. Tutor de la tesi doctoral d’Albert Ferrer.

En Luís Arcienaga, historiador.

Josep-Lluís Cebrian, mitja ànima del Centre d’Estudis de l’Horta Nord, CEHN(vegeu sinó, el web que n’hi ha).Centre d’Estudis de l’Horta Nord
Centre d’Estudis de l’Horta Nord

Na Maria-José Lòpez, historiadora de l’art, molta faena de formigueta a llur espatles. En Miquel Ruiz, company de faenas amb n’Albert en la integració d’immigrants a l’escolarització des d’un punt de vista glocal.

En Ferran Olucha i Montins, expert historiador de Castelló de la Plana.

Josep-Vicent Frechina, l’altra mitja ànima del CEHN, i del bloc La caseta del plater . Bloc de referència on n’hi haja. 

La bibliografia ja publicada per l’Albert és ja prolixa:

 

El templo de los Santos Juanes de Meliana. Su arquitectura y documentación; Meliana, 1998 (reed. 1999),

La Reial Cartoixa de Nostra Senyora d´Ara Christi. Una aproximació a la seua història i art (segles XVI i XVII); El Puig, 1999.

Fundación y progressos de Ara Christi, convento de religiosos cartuxos, de Dom Juan B. Giner (ed. crítica i transcripció); Institut für Anglistik und Amerikanistik (Universität Salzburg), 2003.

Les cartoixes valencianes. Guia (coordinador i coautor).; Congrés Internacional sobre els cartoixes valencianes, ed. trilingüe, 2003. Primer llibre publicat en català a Aústria i costejat pel dit institut.

 L´esplendor de la decoració esgrafiada valenciana (1642-1710) i la seua presència en l´arquitectura religiosa de Xirivella (premi Ramon Muntaner); Xirivella, 2003.

La cartoixa d´Ara Christi (1585-1660).; Institut für Anglistik und Amerikanistik (Universität Salzburg), 2 vols., 2004.

 

I també m’ha demanat una col·laboració a mi, que sóc el més “marcià”. La botja és una planta que es gasta a l’Horta de València, per tasques menors. Que en té poc de valor. Tanmateix n’Albert ha volgut rescatar-la per a títol, com a sentiment i expressió d'(in)eficàcia social que tenen els seus escrits.

Jo, diferesc del seu plantejament. Hi ha carrer de la botja a Meliana, hi havia la plaça de la botja, a l’actual plaça de Marià Benlliure, junt a c./ de sant Vicent , prop de la parròquia de st. Martí, no seria tan menyspreada quan hi havien vies públiques que se’n dedicaven.

Albert- i tants d’altres- són aquells muscles de gegant sobre els que estem asseguts els altres mediocres i que, tanmateix, podem veure-hi més enllà.

Us recomane-encaridament- la seua lectura i relectura a l’hora de la seua publicació. La temàtica recorre des d’artistes orientals actuals, a fets artístics propers, però d’abast general, i a més d’alguns de caire pseudopolític. No se’n penedireu, paraula. Tot seguit vos penge la meua contribució a l’event.

 

L’HISTORIADOR DE L’ART A L’ERA D’INTERNET.

L’historiador de l’art actual no és, sols, aquell erudit del segle XIX i del XX que coneix fil per randa tots els entrevitricolls d’una peça remarcable, llur tècnica, composició, provinences i desenvolupaments, etc. És aquell, que sabent tot l’anterior, és capaç d’indicar-nos on es pot trobar la dita informació. És el cartògraf que ens indica i descobreix on, quan i perquè  estigué i/o està passant i on és la dita informació. N’és també el crític. Ens relliga el passat amb el present. Ací hi ha un salt qualitatiu (forma) i quantitatiu (xarxa). Establint una interacció i sinergia entre contemporani/actual i passat (diacrònica) i amb un coneixement periodístic de l’entorn (sincrònic) amb l’obra feta pels humans. Una obra d’art – en sentit lax-, n’és la de l’historiador contemporani. Tasca quasi detectivesca.

Els historiadors de l’art que perden el seu sentit d’ésser avui, són aquells que ens relataven el què (dates i noms: mecenes, protectors i monarques, etc), sense el què, com i el quan hi havia passat. Sense correlació amb l’actualitat. Sense connectar-la amb la resta del món. Aquestes eren les historietes de l’Art del gran capità. Teníem un toll d’informacions inconnexes, amb sotracs, esvorancs, discontinuïtats i genialitats aparegudes per art de màgia. Fet i fet, adobades, això sí, amb el corresponent component ideològico-polític de l’historiador amb tarannà de mèdium.

L’historiador de l’art del segle XXI ha perdut, o cal que perda, el feixuc llast dels tots noventayochocistas  (meduelejpaña), els Mein Kamf , noucentistes, etc. escampats pel món, que usen llur sentiment de frustració, per a projectar-lo sobre les societats que tenen tancades a dintre del seu Estat, i que diuen defensar. Paradoxalment, o no, aquest sentiment o/i oportunisme, fou rescatat i incorporat al sí del pensament d’arrel marxista dels ’60 i ’70 i encara perdura en cert ambients dits progressistes. Amb llur corresponent Estat i usat, com a arma llancívola, contra les societats que hi conviuen.

L’obra d’art cal connectar-la, per a millor aprehendre-la i comprendre-la. Amb dades. Quan al món real, gairebé, tot és un continuum. En són el producte d’una societat. L’historiador actual ens ha de presentar els fets, amb intencionalitat, doncs éstà fent –of course– una altra obra d’art. Amb la presentació de llurs connexions. Els receptors -individus pressumptament pensants, com som- farem la síntesi pròpia. Contrastant tot allò que ens en donen. Cal que hi existisca una hipàtia entre l’historiador i els consumidors de llurs productes.

Sanchis Guarner, en els ’70, ens indicava que cada generació havia de repensar-s’hi tota la història del seu poble. Mentre ell ens contextualitzava dins del món occidental. Avui ens repensem contextualitzant-nos globalment.

L’historiador de l’art contemporani ha de tenir clar, que el món (l’obra d’art) del què hom parla s’està o pot estar-se produint, simultàniament també, a les antípodes, sols que ho desconeixem, encara. És a dir, la visió local, ja no existeix. ¿Quantes voltes descobrim que una recerca està produint-se en llocs molt allunyats i sincrònicament?. Manta vegades. La visió actual és glocal (global i local, simultàniament).

Renato de Fusco, l’historiador de l’arquitectura en el seu llibre Architettura come mass medium  en algun passatge ens explica que la Florència del XV, tan localista i tancada com era, es quedaria tota astorada en saber que sis segles després és, encara, subjecte d’estudi i que els artesans i uffici que menyspreaven, llavors, són artistes mítics de culte.

La col·laboració interdisciplinària -lleial i franca- entre les diverses activitats i professions immerses en l’actuació patrimonial i l’actual (o en l’actualitat, ¿no fem art i història?) és l’única  sortida reeixida que ens resta. I és la manera més eficaç d’engolir molt de coneixement i llur aplicació.

La recança dels historiadors envers els arquitectes és totalment justificada i fruit de la supèrbia que atresorem, per ignorància, els arquitectes. Ara bé, no en som pas els únics.

La xarxa ens ha posat en contacte a molts éssers humans. On veiem els nostres dilemes, dubtes i circumstàncies paral·lelament representats en d’altres llocs del planeta. Realment les societats s’organitzen per cultures, llengües, etc. que s’entrecreuen i mesclen, el qual ens enriqueix i contamina positivament i mútua. Assumim la posició de l’altri. Escoltem i contraopinem. El resultat és la innovació. La barreja sorprenent i aleatòria d’una nova via. 

En la segona meitat del XX els valencians ens inventàrem allò dels Països Catalans i convencerem catalunyesos i illencs, en un exercici de pervivència. Al capdavall, érem els més avesat a desaparèixer. Després ens inventàrem el corònim Nació catalana. Ara, amb un sentit  més operatiu i economicista, estem amb l’EURAM (Eurorregió de l’arc mediterrani). Aquest és el concepte de fluidesa i territori (sense fronteres) en què emmarquem les troballes patrimonials i noves propostes en l’actualitat, com a fruit novell del quefer present. Talment i paradoxal com a l’època de sant Vicent Ferrer, però a un nivell molt superior i desenvolupat. La xarxa s’agrupa per interessos amb llengües, cultures i societats. Nosaltres hem marcat la nostra, sense fronteres artificials, ni negligir els contactes amb totes les altres. La grandària d’internàutes, en aquest cas, sí importa, i és qui ens assegura la  presència i projecció d’avui i la dels nostres descendents a l’esdevenir. Desacomplexadament.    

 Albert Ferrer, al país de les meravelles.

Albert, gran professional i persona,  en aquest llibre que teniu a les mans ens fa la crònica d’una dècada, connectant-nos el passat amb el present. Fa una tria per l’Ètica, per la Moral, com a rent que faça pujar la massa social. Blasma els responsables de l’Administració subalterna, que creu governar-nos, amb perseverança, amb dades, dates….. fets, estrafets, actuacions i omissions  controvertits, etc.

A tall d’això cal finalitzar amb un conte molt estimat que em contaren, per tal de que cadascú faça la seua tria entre ésser governador (marmessor) o indígena del patrimoni heretat i del nou:

Conten que un antic governador espanyol d’una província americana, durant l’època daurada de l’imperi, volgué complimentar un parent seu, volent fer-li arribar una dotzena de magnífics melons, collits als seus camps. Encarregà un parell d’indígenes que els en dugueren amb una carta, i els hi digué : “No vos en mengeu cap, perquè si ho féu, la carta ho veurà i sereu castigats”. Els portadors dels melons van fer la meitat del camí sense entrebancs; però al 3^r dia, l’olor dels melons, la set i la gana van poder més que l’amenaça. Tanmateix, llestos i prudents, aturant-se al peu  d’un mur, agafaren la carta i la taparen amb pedres darrere d’ell. Aleshores, segurs de no ser vistos se’n menjaren un cadascú. En acabant , recuperant la carta prosseguiren el camí. A l’endemà feren la mateixa operació. Arribant al dia següent a casa del parent del governador entregaren la carta i 8 melons. Aquest, els hi féu esperar mentre llegia la carta, per si requeria resposta immediata. En llegir que li enviaven una dotzena, els hi pregunta ¿ On són els 4 melons que falten ?. En oir açò els indígenes fugiren esperitats contant a tot arreu que les cartes podien veure a través de murs i pedres.

Ells no van entendre què era una carta, com funcionava, per a què servia. Sobre l’ús, recuperació, actualització, potenciació i rendibilitat social i econòmica (perquè no?) de l’herència patrimonial els hi passa el mateix. Bona part dels responsables de l’Administració, Universitats, Fundacions, Jerarquia eclesiàstica i empresariat valencians, em sembla, tenen la mateixa sagacitat i finor interpretativa davant del patrimoni i el fet artístic que els indígenes protagonistes del conte.

                                                           Josep Blesa i Morante, arquitecte.