FINAL D’OBRA A NÀQUERA.
Projecte començat a esbossar a la darreria de 2004, entremig d’una zona estranya d’ús mixt entre residencial i petita indústria. Amb el Pla general d’ordenació urbana sense una definició clara. Redacció d’un nou Pla General que s’entravessa. Més de quatre-centes al·legacions. Incendi de la Serra Calderona. Desconcert generalitzat. Aturada general de clarificació de les directrius urbanístiques. Concessió de llicència d’obres condicionada.
Zona periurbana. Vistes acollidores envoltada de serralades. Boscatges. Vistes envers la Font de l’or. També vers les Llomes i el Coll dels llops. Des de la coberta fins la mar, entremig queda Massamagrell i Montcada de l’horta. Hi dissenyem una piscina a la coberta. A nord, amb les vistes naturals les terrasses d’estar i relació social. La junta de dilatació divideix en dues menes de edifici. Apartaments-habitatges per a singles i els habitages de tipologia d’eixample per famílies més nombroses. Terrasses davant en façana i darrere a pati interior. Ventilacions creuades en totes les estances. Disseny actual, amb la posssibilitat de tria ad hoc. Simplex i dúplex. L’espai superior amb les esplèndides vistes es conforma en l’espai de relació comunitari. Els promotors, en aquest cas, no han posat impediment en el disseny; per tant, tots els errors són imputables a nosaltres mateixos.
El sistema de supervisió existent en el formigó ens va permetre redreçar una ciscumstància que ens podria haver ocasionat molts problemes. Una de les formigoneres, per error de la central, que anava cap a Bétera es confongué d’adreça d’obra. Una formigonada de solera de formigó menys resistent abocà el seu contingut en un dels forjats. En aquell tram teníem un dels test. Allò provocà la paralització durant dos mesos de les obres. Una extracció de microprovetes i els corresponents assaigs. Recàlcul de l’estructura. Hi havia dues opcions: enderrocar o reforçar. Prenguérem en consideració la segona. Nous plànols. El sistema de detecció és lent: car quan s’hi n’adonem ja teníem un parell de forjats per dalt. Per tant la primera opció és difícilment aplicable. Aquestes contrarietats ensenyen a muntó. La vida real sols és perfecta en el cine, els llibres i en el teatre.
El disseny del vestíbul, com era molt i molt llarg hem triat anar segmentar-lo mitjançant tires de pedra natural estrets de calcària verda polida. L’enlluït d’algeps, amb màquina projectiva, és una passada per a igualar paraments.
Errors:
Si pitgeu al "Vull llegir la resta…"
1. El color gris de la façana ha quedat massa esmorteït, caldria que fos més obscur.
2. La cantonada en coberta està resolta sense seguir la corbatura que és angle obtús, no recte. La geometria descriptiva i enginy ha fallat, per part meua.
3. L’acer inoxidable esmerilat de les baranes no sabem perquè deixa anar amb el temps es recobreix d’una subtil i fina capa de rovell. El manteniment i neteja hi haurà de ser continu.
4. El vestíbul tingué una dolenta solució en el lliurament de la llosa d’escala amb el forjat; amb un pèl d’esbiatge que es percep des de l’entrada al edifici. No és molt visible, però per a qui coneix l’edifici fa mal als ulls.
5. La coberta originalment industrial s’ha reconvertit en una teulada de teula plana de formigó negra-grisa que ha corformat i induït o agreujat el problema del punt 2.
6. La il·luminació de les terrasses no acaba d’ésser suficientment "fina" i subtil. Per a compensar vaig optar a deixar bases d’endoll per a que cada usuari l’acobles al seu gust, personalitzant la seua peça. En general l’estudi de la il·luminació és una assignatura pendent de fa llarg temps. Que siga una partida d’elements finals i de remat sempre comporta un retall per qüestions crematístiques. No canvia un edifici ben il·luminat a un altre que no!
7. Els trencaigües industrials de composit a les entrades a les vivendes, des dels corredors de façana no han estat rematats en la perforació i queden massa industrials, "bruts" i vius.
8. Hi ha un detall que mai no acabe de fer: la col·locació "arran" de l’entornpeu a plom amb l’enlluït. Caldrà que m’hi esforce en els propers detalls. Hi ha un problema de coordinació constructiva entre aquestes dues peces. En l’actualitat, com estem treballant amb elements prefabricats de cartó-guix encara la solució és més difícil. Tanmateix, la solució de passar instal·lacions i la finalització són congruents. L’entornpeu, necessari, un destorb també imprescindible de la bona solució constructiva.
Al capdavall, un hom, es pregunta:
A) Què coses cal millorar?
B) Quins punts constructius i disseny veieu que no acaben d’encaixar?
Josep, me pregunte; els materials amb els que treballeu, són de qualitat ? Tot el que es fabrica per la construcció, hi han diferències ? Perque crec que el resultat depèn molt de la qualitat i sobretot del pressupost. Amb els teus posts ens endinses més i més en aquest món imperfecte, però valuós.
És el que més m’agrada de tu, el que et fa menys fantasma, més fiable. A tu sí que et compraria un cotxe de segona mà. Segur que estaria en bones condicions, ben revisat i amb els canvis d’oli que pertoquen. No ets un panxacontent, no et mires el melic. Autocrítica, explicació detallada de tot el procés. Ets el prototip, entre tota l’acolorida comparsa d’aquesta casa, d’allò tan sàviament observat per Miquel Bauçà en relació a les característiques dels orientals/occidentals, concretanment xinesos i ianquis. Repesco l’anècdota de memòria i fa anys que ho vaig llegir (quan va sortir El Canvi, crec que era el 1998).
En Miquel va venir a dir que quan et compres el més petit electrodomèstic ianqui, necessites un carretó per transportar-ne el manual d’instruccions, de tan prolix que és. Els ianquis expliquen infatigablement com ho han fet, on trobaren la dificultat, què és el que no han acabat de resoldre, com funciona, fins i tot quan descobriren una falla del sistema (en plena nit d’insomni) i el que varen dir, enmig de l’eufòria d’haver-ho trobat, a la dona que dormia al seu costat, després de despertar-la… Per això inspiren confiança. Mentre que els xinesos encara és l’hora que ens hàgin explicat el secret de la fabricació de la seda, i tantes coses. A mi dels xinesos el que més m’escamna actualment és la cuina (per no dir l’economia, però això ja és tota una altra cosa), sense cap dubte la millor cuina del món. Ara bé: no saps mai com ho han fet ni què hi han posat, tret que tinguis la gran sort de fer amistat amb cuiners xinesos, la qual cosa ja et dic d’entrada que és dificilíssima. Jo ho he aconseguit i ho mantinc.
Me’n vaig escapadeta a posar-me al Viacrucis, que avui és divendres i he d’anar a comprar peix fresc per fer el dinar de Quaresma. Tenc els minuts comptats.
… cordialment