FEMINITAT I MASCULINITAT A (DE) BATRE.
Em diu, mentre prenem un vermut al migdia, que no creu en els homes i les dones com a categories. Hi crec en les persones, em rebla. N’estic d’acord amb ella. Al món intel·lectual li agrada disseccionar i agrupar per a poder extraure’n les seues regles universals. N’és l’herència provinent de l’Il·luminisme, l’Enciclopèdia i tantes D’altres coses que (ens) han forjat la modernitat des de 1750 ençà. Oblidem, els cas per cas, de cadascú de cada un de nosaltres. En parlem de tot plegat i barrejat, sens ordre, entrant-ne i eixint-ne dels temes. Desori mental de la masculinitat en procés de conversa. La feminitat és molt més endreçada en l’ordre discursal de les coses.
Em retrau que tinc un gran sentit de culpabilitat de tot. Supose que és l’herència transmesa per la mescladissa de sentit de responsabilitat provinent dels familiars antecessors i la religió catòlica inoculada de ma mare. M’ha fet gràcia el tret sota la línia de flotació, per ser un retret que li faig sovint a ma mare. Veiem la palleta en l’ull de l’altre i obviem la tija en el nostre propi. Continuem passejant, tot conversant i ja, en arribant, em fa: no et cregues que és exclusiva dels mascles el sentit de culpa…NOoooooo!
En todas las casas cuecen habas…el Carpe diem, en guareix, diu segura.
Seguint aquesta línia mental m’arriba açò…..
Aquesta vesprada Gemma Pasqual m’envia un document en anglès on una professora gal·lesa està estudiant i comparant generacions mitjançant l’estudi comparatiu entre el seu llibre ‘L’últim Vaixell’ i el de l’escriptora Esther Tusquets ‘Habíamos ganado la guerra’. Vos dese el seu escrit o també podeu anar al seu bloc. En ell es pretén estudiar els canvis entre les dues generacions de l’època de l’autarquia.
PS. Crec que en cada individu, independentment de l’adscripció de gènere, on hi ha latents ambdues: feminitat i masculinitat.
Trobe a faltar estudis paral·lels que ens expliquen als increïbles ‘homes’ tal i com han fet les creïbles ‘dones’ en els darrers trenta anys. Segurament impel·lides per la situació d’assignació de rol postergat que les donava el món on naixien.
Edwards, Sian Swansea University
The aim of this paper is to examine the conflict between constructing images and the reality of women during the Franco regime. The paper focuses on Esther Tusquets Habíamos Ganado la Guerra and Gemma Pasqual L’últim vaixell. It analyses in particular the role that young women saw was constructed for them and their own shifting concerns in an age of transition from republicanism to authoritarianism.
Tusquets‘s work has already been considered from many theoretical perspectives, from psychoanalytical to translation studies. Pasqual‘s book provides an example of a different genre, introducing issues of Francoism to a new generation of readers. This paper however is concerned with a politico-historical approach to the construction of images of womanhood during the Franco regime to appeal both internally to the Spanish population and externally in its international reputation. It will delineate several issues, including the influence of education, the relationship with religion, and women‘s roles in Francoist associations such as Educación y Descanso and the Sección Feminina of the Falange.
The article will then compare the experiences portrayed in Tusquets and Pasqual‘s work with the experiences of visitors invited from Wales to Francoist Spain. Their reports of their visit provide illuminating insights into Franco‘s campaigns to project images of Spanish women abroad and inadvertently provide contemporary historical evidence of women in a state of transition.
http://www.facebook.com/l/186e7;www.wisps.org.uk/pdfs/abstracts.pdf
Per damunt i abans que res som persones amb sentiments que sovint no som alienes a cert ordre universal i de la nostra pròpia natura i biologia.
Alhora podriem dir que com a éssers vius, tanmateix som en sentit positiu animals amb ànima, més enllà de les lleis naturals en general i les circumstàncies terrenals en particular que ens envolten i a que està sotmesa cada ànima com ésser animat.
I no per això cadascú tracta de ser respectuós alhora en la seua pròpia natura i valors que sempre poden entrar en conflicte per llei natural amb altres, siguen el que siguen.
UNA ABRAÇADA
Tot i així estic d’acord que l’individualitat de cadascú es defineix molt més que no amb conceptes classificatoris que sempre són incomplets si es volen fer servir com a norma explicativa: els homes són…., els catalans són…., els blancs són….
Ja fa temps un amic em va dir que ell també tenia el seu costat femení. I és cert. Bona vesprada.