Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

FA VUIT ANYS….I QUÈ POQUET HAN AVANÇANT.

Regirant en les memòries de seguretat em trobe aquest article que vaig publicar al diari Levante-EMV. fa uns nou anys.

Constate que continuem dient les mateixes coses i que cal trencar el cercle viciós, com si fossem uns ases pegant voltes a la sénia. I si continuem així, enfonsant-nos de tant de frissar el terra. Considere amb la perspectiva del temps, que aquella gent no té remei i estem esmerçant treball i faenes a alguna cosa que no té solució. La regeneració pretesa per Cambó, Pujol, Piqué, Psc, Pspv, Psib, etc. és absolutament inútil. Ara, que allà, tenen un nivell de vida escaient, continuen enrrocats en al seua immobilista cosmovisió del seu PETIT món.  A nosaltres ens cal més cosmopolitisme, més visió global del món. Més PRO DOMUS NOSTRA. Més Pro domus de gent que poguem ajudar i que siga companyona, no pretenga ser la nostra ama. Més col·leguisme, en el sentit de compartir.

En els viatges que he fet per la resta d’Europa, Àfrica o Amèrica, al·lucines, quan et trobes amb españols, que els veus que van renegant i marmolant dels costums del lloc, els seus habitador i cercant un restaurant d’emigrat español per a fer-se una truita de creïlles o una paella (Jaume Fàbregues:. explica’ls de quina cuina nacional n’és. Senyor nostre ¡¡¡¡¡¡¡¡).

De sobte em ve a la memòria aquella escena del Princep de les marees en què el pare llança el sopar que ha preparat la mare i aquesta, des de la cuina, li fot al plat el contingut d’un pot de menja de gos i el pare exclama, tot cofoi, després de la primera cullerada "esto sí que es comida americana".

Ací va l’article

    L’EXALTACIÓ NACIONALISTA DE L’ESTAT.

Aquest article naix com a resposta a l’opinió vessada per Pedro Fernaud del dijous 19 de maig a LEVANTE, on sorprenentment  des d’una perspectiva de racionalitat intenta injectar "Gerovital" a una idea d’Espanya, ja desfasada, superada pels esdeveniments de dècades, prenent com a excusa l’edició del llibre Si España cae…Asalto nacionalista al Estado, de l’autor C. Alonso de los Rios, aquest últim de fílies esquerranes, en contraposició a les de Fernaud. Tanmateix tots dos arriben a acord en els perills que pateix llur España i en la concepció de nació com a espai d’interelacions afectives i sentimentals, forjades al llarg de la història, de la societat única que viu sota el mant de l’Estat. I hi posa alerta la greu intromissió dels nacionalistes en la cooperació a la governabilitat de l’Estat,…..

     Aquesta és una literatura que està fluint molt pels mitjans de comunicació mesetaris darrerament, que vist des d’altres àmbits no deixa de fer certa gràcia i fins i tot esmolem un somriure burleta quan TVV i TV3 ens passa el programa Te’n recordes quan…que fa una passejada per la nostàlgia més arnada.   Nogensmenys, hi ha a l’article un aire assossegat del desassosec que es flaira a Madrid. Y es que España nos la han canviado. I hi cal esbrinar la REALITAT del tema, des d’allò que Ll. V. Aracil pels ’60 anomenà el racionalisme oligàrquic, desmuntant tot el tinglado mental del sentit comú, del seny, etc. des d’aquest racó d’Europa que no té ni grans paurales ni grans capitans, però que viatgem i anem pel món de fa segles que malgrat tindre estat a la contra i no a favor "mira, compara i si troba res millor…".

En el fons estan discutint dues concepcions, que des de l’abstracció, podem resituar històricament:

A) L’España que ens ve de la guerra del francès (de la Independencia, expressió encunyada per la intel.lectualitat espanyola, observeu el matís, ¿ de quina independència es podia parlar des de Xàtiva o Maó ?, Madrid o París, tant se val. Algun dia coneixerem els punts significatius del Tractat d’Utrech envers nosaltres i Gibraltar i ens farem un fart de riure.   Desembocant a les Corts de Cadis, eixides arran d’una causa comuna i malbaratant algunes tendències, anà cristal·litzant durant tot el segle passat mitjançant els Menéndez Pelayos, Ganivets, Romanones, Mendizábals, etc. en busca d’una consciència nacional of course fins l’eclosió del ’98 -amb Cuba i els proto-feixistes Unamuno, Azorín, Maeztu, etc. que passant per Setmanes Tràgiques, Lerroux, Primo de Riveras, etc. acaba instal·lant-se al poder, amb l’aparell ideològic joseantonià i la força armada  de l’exèrcit (secularment i única vencedor davant de la societat que havia de defendre). Postura lògica dins d’una estructura estatal piramidal i ademocràtica. Una operació subtil convertia gent progressista del costat del feixisme revolucionari per via nacionalista i a la inversa, feia gent d’orde tradicionalista en progressista. Tanmateix Fuster amb el seu famós i encertat Contra el nacionalisme, l’hi posa fil a l’agulla i ens ensenya que vist des d’ací i amb perspectiva les distàncies entre Negrín i Franco n’eren ben minses. La resta fins al colp d’Estat del 23-F és anècdota i escorrialla de tot l’anterior.

     B) L’altra concepció és encara més vella i arnada. Les Espanyes, coetàniament, com a terme geogràfic que aunat els diferents estats en la figura del monarca que des de Ferran el Catòlic fins la guerra de Successió ( i Secessió que la historiografia oficial ha anant amagant) seria la concepció dels nacionalistes- llegiu CiU, PNV, UPV, PSM, PNV, etc, que desactivant els ressorts nacionalistes de l’espanyolisme A, mitjançant el buidat competencial i substituint-lo per un concepte d’utilitat (d’Estat) i de col.laboració dins d’ell. Tot augmentant l’àmbit d’influència de les nacions culturals té el seu lloc. Els pollets acaronats per la lloca. Que si en aquells segles malgrat dalt-a-baixos fins el s. XVIII, a partir d’aquest la conquesta del despotisme (il.lustrat i sense) va creant les bases per a la creació de l’estat modern (?) i que la intel.lectualitat catalana ( Tosca, Finestres, Balmes, Montblanch, Maians, etc.) va contribuir-hi així com els espanyols Gracián, Cadarso ( que aleshores ja era subscriptor de l’ABC i Epoca i televident del Carrascal), Freijoo, etc. que té la seua plasmació i cant del cigne a l’inici del procés de les Corts de Cadis. En aquestes conflueixen tres factors que a hores d’ara mantenen plena vigència: unes burgesies basca i catalana i una aristocràcia castellano-francesa que per diversos interessos havien de menester d’un estat que protegira mercat comercial als primers i de poder als últims. I amb tot el pòsit aquest, fent sempre des del vèrtex de la piràmide en tots dos casos, èxits i fracassos, a base de decret-llei, lliga de futbol, dictadures, tele-afònica, hisendes, etc. van (¿) unificant sentiments. Y antes roja que rota. Y antes azul que rota. I totes dues concepcions ens parlen d’un temps, des d’una sensibilitat ja romàntiques. I el temps ha passat. I no cal pensar que els nacionalistes van a "dejar sin nación al resto de regiones" perquè en aquelles regions (des de Cantàbria a Cadis i des de Lleó a Conca) poden o prendre el protagonisme que el mateix estat els manllevà sota la trampa que seua cultura és la de l’Estat, o que la societat civil aquella assumesca que ella i sols ella és España i s’hi acomode l’estat democràticament i a partir d’ací a col.laborar amb la resta d’Europeus. I de l’altra banda pensar que mantenint l’estructura d’Espanya i anar canviant-la des de l’interior, en base a la manca de vots per part dels nacionalistes esquizofrènics és desconèixer que hi juguen amb el poder espanyol i que no és un canvi en profunditat sinó circumstancial i en definitiva jugar a perdre. Pensem sense ingenuïtat una miqueta: la darrera sentència favorable a l’ensenyament en català si s’haguera fet fa un parell d’anys abans n’hauria tingut el sentit contrari, el que delata a més un dèficit de funcionament democràtic d’aquell Estat on els poders estan intrínsecament imbricats des de sempre. I no s’enganyem els nacionalistes espanyols des d’Anguita a Aznar "tienen una misión histórica " com diu l’article.

     Mentretant, aquests 4,5 tirant a 11 milions de persones que vivim entre Alacant i Perpinyà, que tenim D.N.I. de tres o quatre estats diferents, som i volem ser com de qualsevol altre racó d’Europa. Des d’una malfiança de l’estat  que secularment prioritzem la societat civil, la persona, que no "Saludamos a Europa" quan entrem al Mercat Comú per ser europeus de sempre i perquè l’entrada en el nostre cas és per la cuina. Sense intervindre directament paga l’agricultura, Sagunt, els pescadors de Sta. Pola i Calella, Hoteleria a Benidorm i les Illes, etc.       No podem muntar una Agència de noticies en condicions adequades, l’Hispasat paguem la meitat i l’usen ells, etc.    Acostumats a patir per a guanyar-nos el pa nostre treballant estem en disposició de crear una Europa on s’hi avance en allò que sempre s’hi progressa en la història , des dels grecs : en l’àmbit de les llibertats individuals i col·lectives , en el benestar social, en l’anar "filant més prim" en cada persona. En trobar-nos a València, Viena, Estrasburg o Brussel·les en peu d’igualtat amb la resta de societats nacionals. En viure, en comprar i vendre , en prendre consciència, NO DE LA VERDAD,ans de la realitat, que és el que portem fent els últims tres segles, malgrat tot. Ens volen tancats al seu corral i nosaltres viure obertament amb la resta d’Europa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

  1. Hi ha problemes que no tenen solució i d’altres que els soluciona el temps. Però, sí, alguna cosa haurem de fer perquè, si torna a guanyar "eixos" que fan una exposició l’any passat amb motiu del 25 d’abril i la fan en castellà i anglés… apanyats anem. Clar, tenen por que els furten la llengua… quin país!!!!

    Des d’un poblet xicotet
    Àngel

  2. Com a viatger, n’he vist de tots colors, de pallassades protagonitzades per espanyols.

    La darrera, a l’octubre passat, a l’ajuntament de Brussel·les, d’on uns pihos espanyols van sortir renegant perquè a l’Hôtel de Ville no els volien donar habitacions…

  3. Hola Josep, ja he llegit l’article, ja saps què en penso. Torno a dir que hi ha tota una generació que és ben culpable per no haver-se revoltat per  tal d’aconseguir publicitar què fou realment la DICTADURA I COM ENS HA ESBORRAT EL PASSAT PROGRESSISTA, COM ENS HAN ESBORRAT COM A NACIÓ.si no es fa quelcom i ben ràpidament, serem la bèstia negra de molta gent, per la manca d’informació, allò que amaguen i tota la brutícia que ens tiren al damunt. Jo si vull un país lliure! Vaig llegir els comentaris de la pàgina del Moa i em vaig esgarrifar, hi ha gent que realment ens odia, ens llegim! Enhorabona per la feina del blog. 

  4. Hola Josep, ja he llegit l’article, ja saps què en penso. Torno a dir que hi ha tota una generació que és ben culpable per no haver-se revoltat per  tal d’aconseguir publicitar què fou realment la DICTADURA I COM ENS HA ESBORRAT EL PASSAT PROGRESSISTA, COM ENS HAN ESBORRAT COM A NACIÓ.si no es fa quelcom i ben ràpidament, serem la bèstia negra de molta gent, per la manca d’informació, allò que amaguen i tota la brutícia que ens tiren al damunt. Jo si vull un país lliure! Vaig llegir els comentaris de la pàgina del Moa i em vaig esgarrifar, hi ha gent que realment ens odia, ens llegim! Enhorabona per la feina del blog. 

Respon a Pere Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.