Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

EXÈRCIT PER URBANISME.

Aquesta nit fa just un any que hi havia gota freda. Com avui mateix.

Uns amics i un servidor recorríem, llavors, terres nipones. Entre nosaltres hi havia l’arquitecte municipal de Beniarbeig (La Marina), Sisco, company de carrera des del primer dia de classe. No sabria, ara, situar si érem a Tòquio o Kioto, quan ell rebé a mitja vesprada, hora nostra, una telefonada de l’alcalde de la població. Li explicà què s’estava esdevenint tot astorat. Sisco li digué que s’esperara a arribar a l’hotel i connectar-se a internet i poder fer-se una idea del què hi havia i que en una hora el tornàs a telefonar.

En arribar, tohom corregué a posar-se amb el nas apegat  a les pantalles. La majoria de companys eren de les Riberes, la Marina i els encontorns de l’Alacantí.

Després de veure-hi les escenes de la destrossa i patiment a través dels diaris, Vilaweb (Notícies), etc.  sonà de bell nou el telèfon d’en Sisco, i amb veu greu, li fa a l’alcalde:

“Crida l’exèrcit”.
 
Si feu memòria recordareu que el pont se’l va emportar l’aigua aplegada i la brutícia acumulada. Un pont que hi havia resistit moltes com aquesta. La petita reflexió a fer és que si són zones castigades d’antuvi alguna cosa s’haurà de fer al respecte. L’experiència no hi hauria d’ésser vana. Geògraf, biòlegs, sociòlegs, enginyers, arquitectes, etc tenim una assignatura pendent:

Planificar, planificar i planificar el territori. Però planificar bé. O, com aquella ocasió, cridar l’exèrcit. Anar a poc a poc o anar a molt. I això és poc civilitzat. I no respon a la societat avançada que pretenem fer.

Ah!… i construir-hi bé, que sembla que se’ns haja oblidat. Planificació i infrastructures.

Sabien vostès que alguna la línia de metrovalència tenia un disseny de connexió entre segments igual que el Canal de la Manega entre França i Anglaterra, degut a que hi havia ullals i afloraments subterranis i que com les unions entre els trams no es van fer com a tals avui tenim inundacions. Baixeu a alguna parada i sentireu a prop d’avgda. de Ferran el Catòlic el so de l’aigua corrents. Ítem la corba entre facultats i la recta aprop del carrer d’Emili Baró que s’hi havien de subjectar les dovelles cosint-les amb grapes especials però no es van col·locar a la fi.
I si comencen a cedir, estem esperant a tindre un altre accident com fa un parell d’anys a la línia a Torrent?

Fa un any el Col·legi Territorial d’arquitectes de València pujà al seu web el següent debat, que es concreta i sintetitzà en aquest post .

Us convide a llegir-lo.

PS: No en parle de política avui, ho faig de ciutadania. Tot els governs de la Generalitat i de la ciutat han estats “tocats i enganyats”, sense excepció.

Sols ens ha mancat això que vos amostren les dues fotos preses al Japó:


                                                                   

PS: el 7 de març de 2009 tenim un viatge a Brussel·les.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

  1. que es presenta mogudet i en ‘xino’, per variar. Ja és així que ho aconseguirem, camarada. Començar el dia amb la serenitat, la calma, la suavitat que dóna la lectura d’un poema, i tot seguit, arromangar-se, mirar si les flors mortes de la cobea obstrueixen la claveguerra del corral i agranar-les. Trucar dissimuladament a un amic que fa de regidor (amb qualsevol excusa) i preguntar-li si enguany ha pensat a enviar la brigada a netejar els torrents, que no fos cosa que hi hagués una desgràcia, com ha passat tantes vegades, que hi ha hagut morts i tot a la banda del llevant quan s’han inundant hotels construïts dins torrenteres, i també s’han inundat soterranis d’hospitals, trams de línia de metro…
    Res d’esbrinar, ara mateix, qui té o deixa de tenir la culpa d’això o d’allò altre. Ara són hores de desembussar els cursos d’aigua perquè la torrentada pugui discórrer alegre i enjogassada fins a la vorera de la platja; són hores d’escometre els juganers xaragalls que s’entorcillen i entramalien l’esquerpa i avorrida rosseguera del coster sense que per força ens hagin d’inspirar temor, igual que si baixaven cintes com les que duen quan baixen de l’ermita: cintes color d’argila i cintes blanques que donaran una mica d’amenitat a l’aigua massa quieta de la badia, que no ha volgut semblar mai un llac, perquè ella està per mirar enfora; està per saludar i per atendre els que arriben i per acomiadar-se i acompanyar els que se’n van.

Respon a x Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.