Notices from nowhere

Valencià ha estat sense cap mena de dubte l´albaidí Elías

Tormo Monzó (1869-1957), un intel·lectual en el més ampli

sentit de la paraula que participà com pocs en la convulsa

Espanya que li tocà viure com advocat, historiador de l’art, diputat, ministre, rector universitari i també pare de família:

la de la pèrdua de Cuba i les Filipines, la de la Restauració

monàrquica, la de la dictadura de Primo de Rivera, la de la II

República, la de la Guerra Civil i la de la dictadura franquista.

Quasi res!!!, en diríem col·loquialment. Tanmateix, fora dels cercles pròxims a la història de l´art (no debades fou el primer catedràtic de la disciplina arreu l’Estat i el seu introductor i impulsor) Tormo ha estat un perfecte desconegut, independentment dels treballs que li dedicà a la terra en què va nàixer i del destacat paper que jugà en la cultura i la política contemporànies.

Potser, el fet de residir durant gran part de la seua vida a Madrid, principalment, però també a Salamanca, Santiago

de Compostel·la i Roma l’haja privat de calar entre els seus

paisans i –qui sap si involuntàriament-, com a conseqüència

d’açò, del (re)coneixement que tots plegats li devem (la Generalitat Valenciana al capdavant i la seua Conselleria de Cultura, a què esperen?; i el CVC?; i la Universitat de València?).

En quina mesquinesa ens menegem quan es lloen els mèrits

-sovint força dubtosos- d´uns i d´altres, d’ací i d’allà, i s’esborren les sòlides i imperibles petjades de qui dóna la vida en pro del coneixement i de la seua difusió? .Tormo anteposà sempre la seua dedicació investigadora, docent i política a l’assossec familiar, sobretot des de les pèrdues de sa muller i de la seua fi lla major (professa en un convent de clausura), es recorregué Europa i el Pròxim Orient, fou l’amfitrió d’Einstein quan visità Espanya i un dels membres més destacats de la Generació del 98 juntament als seus amics Unamuno i Marañón, però també de Sanchis Sivera, Roc Chabás, Martínez Aloy, Nicolau Primitiu, Llorente… per no esmentar que assistí en primera persona al naixement del Cubisme a París. Ahí queda això!!!, continuaríem dient.

Ara s’acaba d’acomplir el mig segle de llur desaparició,en un any en què a casa nostra hi ha hagut de tot i, per allò de celebrar-se, s’han commemorat derrotes com la d’Almansa, catàstrofes com les del Túria i el Xúquer i, en les darreres eleccions, la desfeta de l’ètica i del trellat en mans d’una classe política que, veritablement, no mereixem. Tanmateix, tampoc hi ha hagut ni voluntat, ni espai, ni pressupost per a retre-li honors (això sí tardans i anacrònics) dignes de la seua personalitat cosmopolita.

Amb tot, faltaríem a la veritat si obviàrem que- modestament, però amb una honestedat i sensibilitat -exemplars- l’editorial mèdica i històrica Ulleye,per mitjà del Dr. Antoni López Alemany s’encarregà d’homenatjar l’insigne valencià amb la reeixida reedició de la seua obra Las tablas de las iglesias de Játiva, Madrid, 1912. Un acte en què, a més de l’editor, hi assistiren dues nétes d’Elías Tormo en representació de la seua família, el Dr. Ximo Company (un dels historiadors de l’art més importants que ha seguit l’estela de l´albaidí), Josep Lluís Cebrián (l’autor del pròleg a la nova edició i ànima de què aquesta fora possible) i més d’un centenar de persones (inclosos els guies de l’exposició Lux Mundi que té lloc a Xàtiva, cal remarcar-ho ara i ací).

Així és el nostre país, com ja deia en el s. XVI Joan Baptista

Anyés (doctor en Teologia, beneficiat de la Seu, prolífic autor

sacre i profà i patró de l’excels Joan de Joanes): “Els nostres

menyspreen allò que és nostre i, si no és estranger, ho valoren en no res”. Qui dóna més!?, podem concloure.

Departament d´Història de l´Art.

Universitat de València-Estudi General

US CONVIDE A PASSAR AL "VULL LLEGIR + ". UNA SORPRESA FETA PER LA MAGNÍFICA GENT DE LA COSTERA.