Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

COLORACIÓ DE L’ARQUITECTURA MEDIEVAL.

Monsieur Le Corbusier:

Les catedrals mai no foren blanques. Ni l’arquitectura grega tampoc.

Atentament.

) Durant molt de temps hom ha estudiat l?arquitectura dels antics sense tenir en compte els efectes produïts per la coloració de la forma, que aquesta coloració hi haja estat obtinguda per incrustacions i aplacats de marbres o per pintures sobre els enlluïts. Els orientals, com els grecs, igual que els romans, no hagueren admés mai que la construcció real d?un edifici fóra aparent. Els grecs han colorat els marbres blancs quan han emprat aquesta bella matèria. Tan lleugera i prima quan l?han volgut sobreposar aquesta coloració (tot i fer creure, al contrari, que aquesta estava viva i …) servia per a dissimular la veritable estructura sota una mena de tapisseria independent d?aquesta estructura.

No en sóc d?aquells que admeten que els grecs hagen pogut enganyar-se en l?execució d?obres d?art, i, si ha trobat procediments estranys en aparença, als quals els nostres ulls no s?avesen sinó difícilment, crec més… a la imperfecció dels nostres sentits que a un error per part d?aquests mestres.

Des de fa molt de temps ja, els treballs dels arqueòlegs i dels artistes han provat amb ulls més incrèduls que tots els monuments grecs eren colorats tant a l?exterior com a l?interior sobre un revoc…. quan (pàg 250) la pedra era basta, sobre el parament polit quan l?edifici era en marbre; aquest fet indiscutible fa pensar que els grecs no creien que la forma sola constituïa l?arquitectura, i que admetien que aquesta forma devia ésser completada, ajudada o modificada per l?assemblatge de diversos colors. Ni hi cal pas d?una gran experiència en els afers d?art per a reconèixer quant ha influït la coloració sobre la forma i ensems sobre la proporció, si per exemple, colorarem el negre les mètopes i els murs de la cella d?un temple grec, obtindrem tot un altre efecte que si pel contrari deixem en blanc aquestes mètopes i aquests murs en cobrir de negre la cornisa, els tríglifs, l?arquitrau i les columnes (fig. 1) sent-ne totes les dimensions i proporcions iguals entre tots ells. Per a la primera coloració, indicada en A, l?ordre prendrà amplitud; l?arquitrau, els tríglifs i la cornisa, importància; per a la segona, indicada en B, les columnes semblarien més primes, més altes l?entaulament prendrà la seua vàlua. La coloració tenia, doncs una gran influència sobre l?efecte produït per l?arquitectura i nosaltres no podem avui jutjar els edificis de l?antiguitat grega sense tenir en compte aquesta coloració. Tal ordre que ens sembla feixuc, podria parèixer esvelt, un altre que a efecte d?unes proporcions fredes, presentava un aspecte sòlid i ferm.

Els grecs tenien un sentit massa delicat per a no haver pas comprés el partit que se li podia traure a aquest principi de l?arquitectura i per a privar-se?n d?un mitjà tan potent de sorprendre els ulls donant-hi a la forma una significació diferent, diria jo, seguint diverses coloracions. (Pàg. 251) Estem sota l?imperi dels prejudicis arrelats, els nostres sentits ens revolten davant dels fets que mentrestant són la conseqüència de l?observació de les lleis naturals. En escultura, i arquitectura ens hem habituat des de fa molt de temps a no voler admetre que la forma, com si tota cosa en relleu haguera d?estar desproveïda de coloració. ¿Sobre què es recolza aquest sentiment? Vaig a provar d?explicar-lo, tant que aquests sentiments són la conseqüència de principis nous, els perquès del qual no aprecien la seua vàlua. És encara aquesta una d?aquestes contradiccions a través de les quals les arts es desvien avui dia. Alguns predicadors exclusius de l?arquitectura antiga no volen pas apel·lar la coloració en ajuda de la forma, bo i que els antics hagen admés sempre aquest mitjà; i, no volent admetre la coloració en l?arquitectura, radicalitzen així les tendències dels arquitectes medievals donant-ne a l?estructura una importància desconeguda fins aleshores. Per a ser més clars, és com si hom digués: ?no admet cap altra moda d?arquitectura que aquella adoptada en l?antiguitat, mes no entenc que no emprar pas el mitjà més potent, posat en obra pels arquitectes antics, per produir certs efectes propis de l?objecte, crec haver exclòs els procediments de construir emprats durant l?Edat Mitjana, però pretenc que la conseqüència d?aquests hi haurien de tenir una influència dominant sobre la nostra arquitectura?.

Els asiàtics han colorat llur arquitectura. Els egipcis han colorat llur arquitectura. Els grecs han colorat llur arquitectura. Els romans han colorat llur arquitectura, siga mitjançant pintures, siga emprant-ne matèries de colors diversos. Els àrabs han colorat llur arquitectura.

Durant el període bizantí i romà  occidental, s?hi ha continuat colorant l?arquitectura. Durant el període gòtic, per tradició, s?ha colorat l?arquitectura, però seguint els refinaments aportats pels mestre d?aquesta època en l?estructura, a poc a poc hom ha abandonat la coloració dels edificis, volent-ne deixar veure les sàvies i complexes combinacions de la construcció. La pintura ha deixat d?ésser monumental i no ha estat aplicada tret de certs casos excepcionals.

Per a tots els pobles de l?antiguitat i dels primers temps de l?edat mitjana un edifici no era considerat com acabat fins que la coloració no venia en ajuda de la forma. Al segle XIII, a França, la forma no tenia necessitat d?aquest complement, la forma era el resultat d?una estructura que treia el seu efecte de les seues pròpies i combinacions; la geometria la condueix a la pintura; (Pàg 252) la pintura és un luxe, una riquesa, un ornament, però l?arquitectura pot prescindir-ne i en prescindeix. Cada dia, aquestes dues arts, l?arquitectura i la pintura, essencialment lligades l?una a l?altra, tendeixen a separar-se?n, i arriba a suspendre quadres sobre murs blancs sense que el pintor i l?arquitecte ho hagen previst: l?un, que el seu quadre siga penjat a tal edifici; l?altre que el seu edifici reba tal pintura.

Hem perdut, des de fa molt de temps ja aquest costum d?harmonia, sense la qual l?art no existiria. Cal que l?arquitecte siga tan pintor i escultor per a comprendre el partit que pot traure-hi d?aquestes dues arts, germanes de la seua; tal que l?escultor i el pintor siguen prou sensibles als efectes produïts per l?arquitectura per a que no desdenyen de contribuir a augmentar aquests efectes. Les coses no van pas per aquí, l?arquitecte alça el seu edifici, li dóna certes formes que li convenen, després el monument fet, es lliura al pintor. Aquest cerca per damunt de tot fer valer la seua pintura; ell s?afanya mediocrement a obtenir un efecte general que l?arquitecte mateix no havia mai ensomniat. L?escultor treballa al seu obrador i aporta un matí, els seus baix relleus o estàtues. L?arquitecte, el pintor i l?escultor han, potser, cadascun de la seua banda, demostrat un talent remarcable, però l?obra, en conjunt, no ha produït més que un efecte mediocre; l?estatuària no era a l?escala de l?edifici.

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

  1. Al MNAC han recollit una gran quantitat de frescos del romanic català. Tot i estar fora del seu lloc natural és una visita  interessant. De segur la disfrutaries.

    Per cert, impressionant la Saint Chapel !!

    Bon estiu.

Respon a Down by law Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.