Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

BASES CIENTÍFIQUES. FUSTAM.

Un entrebanc en què ens trobem els qui vam cursar carreres tecnològiques era la manca de material didàctic ad hoc, la qual cosa ens obligava a improvisar contínuament un vocabulari, coneixements i conceptes per als quals encara no hi havíem  assolit un cert nivell de compentència. Per això, de tant en tant, vaig desant-hi material amb un cert grau d’excel·lència, si se’m permet, i que la catosfera puga fer-ne ús lliurement.  Pensareu que és un avorriment, en general, però al meu parer, és un camp imprescindible -el de la ciència- en la millora de les condicions de vida d’una societat que es pretèn avançada. Disculpeu la feixuguesa i aridesa, de bestreta, però considere que és una eina d’ajut, per als que vagen normalitzant llurs estudis superiors. Possiblement hi hagen errades, que fóra bo que deixésseu ressenyades per a esmenar-n’hi.

La fotografia adjunta correspon al Retaule de Sant Llorenç, un dels pocs que no va estar cremat a l’època de la Guerra d’Espanya, 1936-39. A causa de que els milicians van convertir l’església en quarter de vigilància del govern de la República, establert a València.
El Retaule és obra d’un dels arquitectes més reeixits del període barroc  Lleonard Juli Capús i Calvet, fill d’ONTINYENT i establert a València. Podeu observar-hi una declinació envers la dreta a causa de l’atac de tèrmits sobre l’estructura portant de fusta, fa més d’una dècada, i que va ser possible aturar. Compareu amb la línia d’unió de la cornisa a tots dos costats, que volta per tota la nau.

3. ALTERACIONS DE LA FUSTA

3.1. ANOMALIES I DEFECTES DE LA FUSTA.

Les pertorbacions de la fusta provenen en gran part perquè es tracta d’un ésser viu, aquestes poden afectar el seu valor estructural o estètic, en qualsevol cas es tracta quasi sempre d’una sèrie prou àmplia de factors negatius que la desmereixen, encara que no tots en la mateixa proporció. De la importància, en molts casos estarà en funció de l’ús a què la fusta està destinada i del tipus d’esforç a què està sol·licitada. Podem dividir-les en: Anomalies, defectes i alteracions.

Les anomalies i els defectes són pertorbacions esdevingudes durant el creixement de l’arbre.

Les anomalies són inherents al creixement regular i ordenat de les fibres, com poden ser: nucs, cor descentrat i fibres retorçudes.

Els defectes en canvi, contrarien l’orde estructural i orgànicament correspon als teixits o a part d’ells com ocorre entre l’escorça, la doble albura o blancor, l’exfoliació, etc…

Les anomalies i els defectes afecten principalment:

ü      Les fibres.

ü      Els anells de creiximent.

ü      El cor.

Les anomalies són pertorbacions ocorregudes posteriorment a la formació del teixit llenyós. En este grup s’inclouen els diversos tipus de fenelles, la putrefacció, etc… Però la putrefacció la inclourem dins de les causes de deteriorament de la fusta.

Enumerem també la sèrie de condicions que ha de reunir una bona fusta:

ü      Fibra recta.

ü      Regularitat en els anells anuals.

ü      Color fresc.

ü      Absència de fenelles i clivells.

ü      Superfície brillant i sedosa en els talls a malla.

Si un arbre creix en un bon terreny, ben orientat, sense estar aclaparat per altres, amb bon clima,… la seua fusta serà bona pel que respecta a la disposició de fibres.

1. GROPS

La norma UNE-56/509 defineix com a grop, l’anomalia local de l’estructura de la fusta, produïda per una branca d’un tronc que va quedant englobada en el mateix a mesura que es produeixen els successius creixements d’aquest. Distingeix a més les classes de grops següents:

1. Grop viu                  : és el produït per una branca viva.

2. Grop mort               : és el produït per una branca morta.

3. Grop interior o cobert: és el format per una branca trencada o tallada, que ha quedat a

 l’interior del tronc, completament coberta per les noves capes de fusta.

Els grops poden ser adherents o solts. La norma UNE-56-521/72 defineix com a grop adherent com a aquell, els teixits del qual, són solidaris amb els de la fusta que l?envolta a causa de ser format per una branca viva. Aquesta última relació li confereix una estabilitat absoluta després d’elaborada la fusta. També se li anomena grop fix, grop ferm o grop viu.

Es defineix com a grop solt o trencadís a aquell en què el teixit de la branca que el produeix no és solidari amb la fusta que l?envolta i sol separar-se d’aquesta.

Les branques tenen generalment més densitat de fibres que el fust i en contraure’s pel dessecat es contraurà més que la fusta que l?envolta. En els grops morts s’observa un anell fosc al voltant del grop, format per una substància de poca cohesió, que desapareix en assecar-se la fusta, quedant solt.

Els grops són anomalies que alteren la direcció i la continuïtat de les fibres. La seua importància estarà depenent del lloc en què es presenten. Quan es presenten en una peça que treballarà a compressió, no li afectarà molt la seua presència si aquesta és llarga. Si treballa a tracció, sí que es veurà influenciat, perquè el grop suposa una falta de continuïtat de la fibra i també sabem que la forma de col·laborar a absorbir eixe tipus d’esforç que té la fusta és justament pel treball solidari de totes les fibres. A flexió, li afecten més en les zones de tracció que en les de compressió per les consideracions anteriors, i en l’esforç de tallant no té pràcticament cap efecte.

2. EXCENTRICITAT DEL COR.

És la fusta la medul·la de la qual s’aparta sensiblement de l’eix simètric del tronc.

Pot ser degut a diverses circumstàncies: vents dominants, proximitat dels sòls rocosos, situació perifèrica de l’arbre en el bosc, etc. La fusta té poca elasticitat i resistència, i li dóna heterogeneïtat que li produeix en treballar-la.

3. FIBRA TRENADA.

Es designen així aquelles que es presenten entrecreuades en la fusta. És l?anomenada també fusta repelosa. La superfície queda aborrellada i fa difícil el seu treball.

4. FIBRA REVIRADA.

És la fusta les fibres de la qual, en compte de seguir la direcció de l’eix de l’arbre, estan disposades en forma d’hèlix. És a causa de l’excessiu creixement de les fibres perifèriques amb relació amb les interiors, o es pot ser a que l’arbre tinga les seues arrels a un terreny discontinu, impermeable i en un altre profund i fèrtil. S’aprecia en un arbre dempeus, perquè l?escorça s’esgarra i segueix de forma helicoïdal. Aquesta fusta només serveix per a puntals, posts, taulons i pilars d?estintolar i apuntalar.

5. LLÚPIES I BERRUGUES.

Llúpia: és l’excrescència del tronc en forma globosa i superfície llisa, constituïda per fusta de fibres entrellaçades irregularment. Es confon algunes vegades impròpiament amb les berrugues.

Berrugues: és una protuberància llenyosa, d’origen divers, produïda en el tronc o branques dels arbores, que dóna lloc a una alteració de l’estructura llenyosa i per consegüent, a fusta de fibres trenades al voltant de xicotets eixos de creixement.

6. IRREGULARITATS EN L’AMPLE DELS ANELLS.

Poden ser distribucions en formes més abundants o en formes, fins i tot, abombades. Són conseqüència de gelades, falta d’aire, de sol…

7. ENTRESCORÇA.

És el defecte de la fusta que consisteix a tindre, en el seu interior, un tros d?escorça. La seua conseqüència més greu consisteix a ser focus de posteriors infeccions, a més d’afectar a la resistència de la fusta.

8. DEFECTES DEL COR.

Els defectes del cor solen ser signe de la vellesa de l’arbre, ja que com l?albura es va lignificant, el cor (porció més lignificada) pot estar-ho tant que es clivelle, amb el consegüent perjudici del duramen. Aquestos clivells poden prendre distintes disposicions, d’acord amb les quals les dividim en :
 A- Cor partit o estrellat, o pota de gall: és la part central de l’arbre que presenta una o diverses fenelles radials, amples, que parteixen de la medul·la.

B- Quadratura o pota de gallina: són fenelles que es presenten, generalment, en els arbres vells i que parteixen dels anells pròxims de la medul·la cap a la perifèria, quedant a distàncies radials d’esta. Solen presentar mal olor i ser l’inici de la putrefacció de la fusta.

 

9. ENTRALBURA O DOBLALBURA.

 

La part d?anell de la blancor o albura com és sabut, es lignifica amb el temps passant a ser duramen. Ara bé, si a causa d’una forta alteració climàtica es produeix la mort local d’una zona de les capes exteriors d’un arbre, en la dita zona, no es lignificarà posteriorment, amb la qual cosa quedarà inclosa en el duramen una porció de blancor que en ser aserrat l’arbre i ser seccionat, canviarà de color (manera de reconeixement) i es podrirà, podent afectar la dita putrefacció a la resta de la peça. D’ací la seua gravetat.

 

10. ALBUROSITAT.

 

Consisteix, aquest defecte, en un excés de blancor, conseqüència d’una lignificació més lenta del normal. Es sol donar en aquells arbres plantats en terrenys molt humits o pantanosos, que creixen amb gran rapidesa.

 

11. EXFOLIACIÓ.

 

Defecte que consisteix en una falta d’adherència entre els anells en alguna zona de l’arbre. És una conseqüència, molt poc resistent i poc apta tant en esquadries com en troncs.

 

12. NIU DE RESINA.

 

Cavitat allargada, a l’interior de la fusta que conté resina. És un defecte que no es percep en serrar-les; i si presenta en molts d’ells, afecta la resistència de la fusta.

 

13. FENELLA.

 

Les fenelles són clivelles longitudinals produïdes per dessecació o per clivells.

 

A- Fenelles de clivell: clivells produïts per l’acció del fred que es dirigeixen des de la perifèria cap al cor de l’arbre i que van estretint-se a mesura que s’aprofundeixen.

 

B- Fenelles de dessecació: clivells longitudinals, que es presenten generalment en les capes externes de la fusta baixada, i que són degudes a la contracció produïda per dessecació.

 

C- Fenelles de solsida: fenella longitudinal que arranca de la base del tronc, o d’una branca, provocada per l’esquinçament dels elements llenyosos, en la caiguda.

 

D- Cor de solsida: és el buit que es forma en la part central del tronc abaixat, quan en tallar l’arbre queda unida al tascó una estella de la part central del tronc.

 

3.2. CAUSES DE DETERIORAMENT DE LA FUSTA.

 

Els agents patològics de la fusta poden ésser d’origen biòtic o abiòtic, actuant normalment en íntima relació ambdós agents.

 

L’aplicació d’un tractament protector adequat implica un necessari coneixement de la fusta, dels seus agents patològics, dels productes químics protectors, així com dels sistemes d’aplicació.

 

Característiques de la fusta a tindre en compte:

 

La humitat:

 

És un factor important quant als agents patològics que li puguen atacar-la, ja que la humitat pot originar efectes negatius sobre la fusta, com a variacions dimensionals, presència de fongs i insectes que deterioren l’estructura d’esta.

 

La humitat també condiciona el tipus de protector a utilitzar i la seua aplicació.

Durabilitat natural de la fusta:

 

La durabilitat seria la resistència de la fusta a ser atacada per organismes destructors. No es pot dir que un tipus de fusta siga més resistent que un altre llevat que ens referim a un determinat agent destructor. Si que cal destacar que és més durable, la fusta de blancor és més atacable que la fusta de duramen.

 

Permeabilitat de la fusta:

 

El grau de permeabilitat d’una espècie de fusta a una altra varia molt. Este factor és important considerar-lo a l’hora de triar la seua protecció.

 

3.2.1 AGENTS ABIÒTICS.

 

Els agents abiòtics poden produir danys tant directa com indirectament facilitant en este últim cas l’actuació dels agents biòtics.

 

ü Agents químics: poden ser àcids, bases, contaminants atmosfèrics, sals aerosols.

 

ü Agents físico-químics: radiació solar.

 

ü Agents físico-mecànics: temperatures extremes, aigua, humitat cíclica, partícules

 

    atmosfèriques, fregament o fricció.

1) HUMITAT:

 

En ésser la fusta un material porós pot absorbir aigua donant lloc a canvis dimensionals i augment de pes. Una altra importància patològica seria aquella que es deriva d’un posterior atac d’organismes que necessiten la humitat per a poder desenvolupar-se.

 

L’acció negativa de la humitat vindrà en relació al grau de permeabilitat de cada mena de fusta.

 

Cal tindre en compte la presència d’elements metàl·lics en les fustes que poden produir en contacte amb la humitat decoloracions (semblants a les ocasionades pels fongs cromògens).

 

2) CANVIS CLIMÀTICS BRUSCS:

 

La fusta que està col·locada en llocs que estan exposats a aquestos canvis poden produir en la fusta fenelles ja que la fusta no s’equilibra al mig (a l?interior) amb la mateixa rapidesa amb què els varia d?estat tèrmic. Això pot originar descensos en la resistència de la fusta, de l’estètica d’aquesta i pot suposar l’entrada de diversos organismes de deteriorament.

 

3) CONTAMINANTS ATMOSFÈRICS.

 

En la fusta a la intempèrie poden causar estos contaminants la discontinuïtat de la pintura o vernissos originant amb això clivells en estes capes, baixa adherència d’estes en la fusta, propiciant l’entrada d’aigua i putrefaccions en llocs poc accessibles visualment.

 

A més de la degradació superficial que suposa  també canvis de color en la fusta.

 

4) INSOLACIÓ.

 

La fusta que se situa en la intempèrie i es troba sotmesa a la radiació solar (raigs U.V.), pot patir una decoloració superficial grisenca i més tard un desfibrament  o esfilallargassament superficial de la fusta que amb l’ajuda de les precipitacions i vent, poden produir la meteorització de la fusta, és a dir que esta patesca grans desigualtats superficials.

 

Aquest procés de desfibració es deu a la degradació de la lignina, component principal de la paret cel·lular, a causa dels raigs U.V.

 

Els raigs infraroigs també poden produir danys a aquest material, incrementant la temperatura de la superfície, influint així en la humitat i provocant fenelles que afavoriran l’entrada d’aigua.

 

5) FOC.

 

És un dels més importants agents destructors de la fusta podent ocasionar la seua total destrucció. En aquest punt cal distingir entre resistència al foc i reacció al foc, es pot dir que la resistència al foc de la fusta és bona ja que és un material de baix coeficient tèrmic al contrari té una mal reacció al foc en raó de les seues característiques de combustibilitat, poder calorífic, inflamabilitat, afavorint la combustió.

 

3.2.2 AGENTS BIÒTICS.

 

1) BACTERIS I FLORIDURES.

 

Aquestes no presenten un perill potencial a les fustes però se les relaciona amb l’atac a posteriori dels fongs els quals si que són perjudicials. Solen aparèixer associades a la fusta humida i a fongs cromògens. Poden atacar tant a les fustes frondoses com a les coníferes. S’alimenten de les substàncies de reserva, no sovinterjant-ne l’atac a la lignina.

 

Els principals danys d’aquestos bacteris són:

 

ü      Coloracions superficials fosques.

     

ü      Depressions còniques en la zona de laminillae mitja.

ü      Erosions en les distintes capes de paret cel·lular.

2) FONGS.

 

Els fongs són microorganismes d’origen vegetal que viuen de forma sapròfita o parasitària. Per al desenvolupament és necessària la concurrència de diversos factors:

 

Humitat (òptima entre el 35-50%), temperatura, (òptima per al seu desenvolupament entre 20-30%), aire ja que l’absència d’aquest fa que es paralitze la seua activitat i aliment, ataquen la fusta de forma enzimàtica fent-ho més a la blancor (albura) que al duramen.

 

Les fustes s’infecten per mitjà d’espores que són transportades pel vent, pels insectes per contacte directe o per les ferramentes de treball. Dins dels fongs tenim dos tipus principals:

A) Fongs cromògens:

 

Aquestos s’alimenten de substàncies que no repercuteixen en la resistència de la fusta, això sí, produeixen un canvi de coloració, sent la més comuna la coloració blavosa però també podem trobar coloracions roges, terroses, verdes o grogues.

 

Blavós: apareix en les fustes coníferes en la blancor o albura.

 

Coloració verda: la trobarem normalment en la fusta frondosa i en les resinoses.

 

Cor roig del faig: coloració rogenca en el cor d’aquesta espècie.

 

B) Fongs putrefacció:

 

Aquestos, al contrari dels fongs cromògens, poden produir danys estructurals en la fusta, descomponent-la per complet. La fusta afectada en un principi canvia de color a un to més fosc, conforme va desenvolupant-se la putrefacció la coloració va tornant-se a rogenc o terrós, arribant-se al final a la disgregació total de la fusta amb la coneguda pèrdua de les característiques físic-mecàniques.

 

Podem trobar tres tipus de putrefacció:

 

Podridura blanca: ataquen a la lignina deixant la cel·lulosa. El residu que deixa és fibrós o alveolar de color més clar que la fusta.

 

Podridura terrosa: ataca a la cel·lulosa deixant a la lignina. El creixement presenta un color marró fosc i tendeix a clavillar-se perpendicular a les fibres. És la putrefacció més greu o perillosa podent reduir la fusta a pols.

 

Podridura blana: És un tipus de putrefacció terrosa que deixa la fusta blana després del seu atac.

 

 

MECANISMES DE DESTRUCCIÓ DELS FONGS I CARÀCTERS D’IDENTIFICACIÓ

FONGS DE PUTREFACCIÓ

DENOMINACIÓ

FONG

ALIMENT

LOCALITZACIÓ

GRAVETAT

DEL DANY

 

Terrosa o cúbica color marró

Cliviels transversals

 

Orde:

Basidiomicets

Gènere: merulius,

coniophora, pora

voporaria

 

Cel·lulosa

Hemicel·lulosa

 

Blancor

Coníferes i

Frondoses

 

Pèrdua de pes

Disminució de la

capacitat

mecànica

 

Blana

Aspecte cúbic, si

Està sec

 

Microfongs

Cel·lulosa

Blancor coníferes i

Frondoses

 

Pèrdua de pes

Disminució de la

capacitat

mecànica

 

Blanca, fibrosa

deslignificant

Residu blanquinós

 

Orde:

Ascomicets

Desenvolupament en paret cel·lular

 

Lignina

Blancor i duramen

Coníferes i

Frondoses

 

Ídem anteriors

Molt perilloses

 

Quadre 3.1. Fongs de putrefacció.

3) INSECTES.

 

Els insectes més comuns que destrueixen la fusta són els següents:

 

Coleòpters

 

Brostíquids: poca importància en la fusta posada en obra. Els danys els produeixen els insectes adults.

 

Anòbids: ataquen tant el duramen com la blancor de les fustes velles i seques, tant frondoses com resinoses. Les seues galeries són d’1 a 2 mm de diàmetre quedant obturades per serradura (corcó).

 

Líctids: s’alimenten de substàncies de reserva de la fusta, ataquen a la fusta seca. Les galeries són d’un diàmetre molt xicotet i s’obturen amb serradura molt fina (arna de la fusta)

 

Cerambícids: és el més estés i el que més dany pot causar, ataquen tant a la fusta en obra com la de peu, especialment la de pi. S’alimenten de substància de reserva i les seues galeries són el·lipsoïdals obturades amb serradura granulosa.

 

Escolítids i platipòdids: utilitzen la fusta com a refugi i no com a aliment. Les seues galeries no presenten serradura i estan tenyides de marró o negra.

 

CARACTERÍSTIQUES DELS ATACS DELS DISTINTS INSECTES XILÒFAGS COLEÒPTERS. QUADRE RESUM:

 

Famílies de

Insectes

 

Nom comú

 

Fustes que

preferixen

 

Grandària

Adult,

cicle

 

Requeriments

Secció de

Galeries,

residus

 

Perforacions

 

Anòbids

(anobium

punctatum)

 

Corc

Comú

 

Blancor

Frondoses

Coníferes

 

3-5 mm

1-3 mm

 

HR 60%

Circular

Serradura basta

 

1,5-2,5 mm

 

Anòbids

(xestobium

rufovil)

 

Rellotge de la

Mort

 

Blancor

Duramen

Frondoses

 

6-9 mm

4 anys

 

Presència de

fongs

 

Circular

Serradura grossa

 

3 mm

 

Líctids

(l.brunneus

L.linnearis)

 

Arna

Blancor

Frondoses

 

4 mm

1any

 

Midó  3%

H > 32%

 

Circular

Serradura fina

 

0,8-1,5 mm

 

Cerambícidos

(hilotrupes

bajulus)

 

Corc

Gran

 

Blancor

Coníferes

 

10-20 mm

3-11 anys

 

28-30 ºC

H > 32%

 

Ovalat

Serradura

granulosa

5-7 mm

 

 

Quadre 3.2. Insectes xilòfags

 

Lepidòpters:

 

Prefereixen les fustes frondoses, produeixen pocs danys i són de grans mides.

 

Himenòpters: No solen atacar a la fusta serrada. Sinó la dels arbres en peu o l’acabada de tallar, sovint atacada pels fongs.

 

Isòpters (tèrmits): S’alimenten de la cel·lulosa, de qualsevol fusta, aniquilant els fragments més blans sent sobretot fusta. A Espanya només es donen dos tipus:

 

Tèrmits subterranis: Viuen en colònies els nius del qual estan fora dels edificis atacats, en estos edificis fan nius secundaris i galeries les quals romanen en un grau d’humitat i lluminositat òptim per al tèrmit, fins a arribar a la fusta. Les galeries tenen la direcció de les fibres i són difícils de descobrir perquè deixen una capa externa que les amaga.

 

Tèrmits de fusta seca: aquestes poden arribar a destruir la fusta sense que es note en l’exterior ja que taponen els orificis d’entrada. Igual que els tèrmits anteriors prefereixen les fustes blanes i humides. Aquesta espècie és exclusiva de les Illes Canàries.

 

TÈRMITS I ALTRES INSECTES. QUADRE RESUM:

 

Famílies de

Insectes

 

Nom

científic

 

Nom

comú

 

Fustes

que

preferixen

 

Grandària

Adult

Cicle

 

Reque-riments

 

Secció

de les

galeries,

Residus

 

Perfora-

cions

 

Isòpters

Reticulis

termers

Lucifug

 

Tèrmits

Blancor i

Duramen

 

Viuen

6-9 anys

 

HR 95%

Cavernes

Accés

2 mm

 

Himenòp

ters

 

Sirex

Vespes

Fusteres

 

Blancor

Conífera

 

 

 

Circular

10 mm

 

Lepidòpters

Cossus

cossus

 

Palometa

De la

Fusta

 

Blancor

Frondosa.

Roure,om

 

90 mm

3 anys

 

 

Ovalat

15 mm

 

Quadre 3.3. Tèrmits.

 

4) AUS

 

Les aus que més atac produeixen són els anomenats pardals fusters encara que el dany es faria extensible a totes les espècies si parlem de degradació de la fusta a causa de les deposicions dels seus excrements, reduint la vida dels recobriments de la fusta.

 

5) MAMÍFERS.

 

Els mamífers que ataquen a la fusta són els de l’orde rodentia (rossegadors), poden produir dany en la escorça dels arbres, ocasionant un tipus de putrefacció de coloració

 

groga-terrosa permetent l’entrada a altres tipus de podridures i/o putrefaccions.

Dins dels mamífers també podríem parlar de l’acció de l’home, incendis provocats, tales descontrolades…

 

6) ORGANISMES MARINS.

 

S’agrupen en:

 

Mol·luscs: ataquen a tot tipus de fusta en contacte amb l’aigua salada.

 

Crustacis: produeixen un atac superficial, encara que massiu, resultant perillós.

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

  1. The offical site of Valium!

    Valium

    Valium (diazepam) is in a class of drugs called benzodiazepines. Valium (diazepam) affects chemicals in the brain that may become unbalanced and cause anxiety, seizures, and muscle spasms.

  2. Nice resourse! Check This!
    [URL=http://anyboard.net/suggest/posts/3192.html]Buy Cheap Tramadol[/URL]
    [URL=http://anyboard.net/suggest/posts/3195.html]Buy tramadol[/URL]
    [URL=http://anyboard.net/suggest/posts/3196.html]Buy Viagra[/URL]
    [URL=http://anyboard.net/suggest/posts/3198.html]Phentermine Online[/URL]
    see you tomorrow 🙂

Respon a something2your Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.