ÀNIMES DEL PURGATORI.
L’amic i historiador Albert Ferrer i Orts, m’envia un correu electrònic adjuntant-ne un article que ha publicat al diari Levante-EMV. Data de publicació del dia 29 de novembre.
Com sovint passa, llegint els textos d’Albert, cal estar molt i molt a l’aguait per a copsar la seua profunditat.
Sobretot per la lectura entrelínies contextualitzada que cal fer-hi, a l’entorn de l’Horta i la seua actualitat.
Nota: La imatge que hi posem correspon a l’interior de l’església de Castellfabib. Una meravella d’església, dita de Conquesta, que a hores d’ara estem descobrint la seua filiació templera. Instal·lada al bell mig de la torre de l’homenatge del castell. On s’hi veuen unes pintures de l’època de la Contrareforma que encara esmussen el visitant.
I això és poc, si ens situem a les pells dels habitadors contemporanis dels volts del segle XVII i tombant del XVIII.
Hi projecten PAURA.
És ben coneguda l´afició dels nostres avantpassats, esperonats per una Església militant, a dedicar retaules a les ànimes del Purgatori i al sant (Miquel arcàngel) que -amb la balança redemptora- donava, o no, el pas al limbe celestial a les ànimes que havien ressuscitat en ocasió del Juí Final. Sens dubte tota una manera d´entendre la vida, la mort i, com no, la resurrecció.
Aquesta creença popular s´estengué de tal forma per l´orbe cristià (particularment els regnes hispànics i concretament el valencià) que, esperonada per les indulgències redemptores, arribà a reblir les esglésies i ermites fins els més recòndits llocs d´una imatgeria apocalíptica que recordara permanentment els feligressos la seua feixuguesa vital.
Tanmateix, a conseqüència de la Reforma luterana (i de la posterior Contrareforma catòlica), aquesta pràctica desaparegué -que no el dogma- de la litúrgia artística dels temples religiosos progressivament. Aquells monuments erigits contra la debilitat de la carn i de la ment anaren perdent empemta fins quedar com a relíquies del passat, en el millor dels casos, sent objecte de repints que edulcoraren el seu contingut fatal o desballestats i reutilitzats en altres menesters -diguem-ne- més terrenals.
Aquest proemi entre cultural i religiós no ve al cas per les dates que fa poc hem reviscut cíclicament (el dia de Tots Sants i dels Difunts), sinó per les circumstàncies que quotidianament vivim com a societat ¿madura, justa i democràtica? ¡O és que se´ns pot oblidar, per exemple, la catàstrofe (sincerament, no hi trobe altre apel·latiu) succeïda en la Línia 1 el propassat 3 de juliol! (perquè sembla que quasi res haja esdevingut, atenent l´evitable pèrdua de vides que es produiren).
El creuament d´acusacions, les pírriques explicacions oferides pels gestors responsables, l´oportuna visita de Benet XVI a la boca de l´Infern, situada paradoxalment en Jesús (recollint la iconografia dels retaules d´ànimes abans esmentats), coents i inútils monolits recordatoris ¿de la desídia, potser? i d´altres accions parlen ben a les clares que les institucions sovint no serveixen de massa quan de previndre i/o resoldre es tracta. Més bé de tramoies que, quan la representació no agrada (en argot teatral) baixen el teló a la (des)vergonya meditadament, conscientment, lamentablement.
Potser que els actuals representants de les institucions valencianes (especialment el seu govern) isquen novament elegits pels sofrits valencians la propera primavera i aquesta elecció els servisca d´indulgència momentània (al capdavall, ¿què hi són quatre anys més?). Però, el ben cert és que, quan siga l´hora de la veritat (el de la consciència individual quan es despullen de la vanitat humana que diàriament els embolcalla/amortalla), els seus fets no quedaran en l´oblit i solament aleshores un calfred culpatori els abatrà irremeiablement.
Eixe serà el seu purgatori particular.
Cordialment des del poble xicotet