ALS PARES DE GUILLEM I LLUR FILL.
En algun comentari ja ho vaig desar escrit. Se’l titla de “nacionalista” arreu, mentre que al Vilaweb d’independentista. Era un Maulet, però molt poca gent recorda que, també, era membre de SHARP, un grup antiracista a hores d’ara quasibé extingit. Vull posar-ho en primera línia que, al capdavall, era una persona compromesa amb el gènere humà. Això em va arribar fa uns quinze anys. Cadascú, d’acord amb la seua pensa, subratlla els trets que més s’adiuen amb la seua personalitat.
Els fets arreu del món no són inconnexos. Quan Ferran Torrent dibuixa i descriu el barri Xino de València ho fa des del paisatge. I ho fa amb simpàtia i sorpresa, perquè ve de comarques. Però quan, tu, formes part d’aquell paisatge/paisanatge ja ho veus amb major profunditat, coneixement íntim i veient els plecs que s’hi amaguen, darrere de la fabulació.
Quan jo tenia vora els quinze anys era l’època del despertar a l’esbrinar el món que ens envoltava. La meua colla érem radicats a la Plaça Redona de València. Cadascú, però vivíem més o menys propers al Clot, que és el nom tradicional i antic de la dita plaça. En molts casos érem els fills dels comerciants, els fills de les porteres dels edificis dels envoltants, etc. El meu cosí, però vivia al carrer de Maldonado. Carrer que creuava pel mig el barri Xino. Des de c. de Guillem de Castro fins a c. de Guillem Sorolla. El meu cosí i jo, manta vesprades i nits, hi passejàvem el seu gos. Xarràvem molt en aquells anys, i ell aprofità per entaular amistat amb una bona colla de prostitutes. De manera natural ens contaven llurs peripècies vitals, també entre elles, i sobre la dominança masclista dels proxenetes. Els dissabtes i diumenges, el Xino, era ben corull, de personal clientelar. El trànsit, tal com ha descrit F. Torrent, era ben real. Des del trinquet de c. Pelayo, la plaça de bous o Mestalla feia senda. Es sentia català a bastament, clients i meretrius, i no sols del de València, dit siga de passada, per a les ments postnoucentistes que, encara, habiten entre nosaltres.
Com allò era una situació, més o manco, admesa per la Dictadura, tot i que arraconada i “enghettada” el governador civil d’aquella època creà una mena de polícia especial dita “la 26“. En molts casos, podríem dir, que el “proxenetam” descobrí el pluriempleo i a temps coincident. Els cotxes policials blancs i negres, molt a la americana, duien els algoritmes ben grossos per a que es vegeren des de lluny estant. Anys posteriors i en ple travestiment del règim aparegueren d’altres Governadors com ara Oltra Moltó, Fernández del Río, etc. que deixaven mànega ampla, per a les accions, de les tropes addictes al règim, a l’antic vestit i al nou travestit. Motiu que, prou bé, saben en pròpia pell qui fóra alcalde de València i, també, el President de la Diputació (Manuel Girona) en successius actes institucionals. Hi havia ple consentiment de les forces de comandament i certs polítics per a envilir l’ambient d’aquesta societat.
No arriba a penes un any, que l’amic i periodista Joan C., que fa més de 20 anys que li havia perdut la pista, ha tornat a publicar un parell d’articles a EL TEMPS desvetlant, de nou, les connexions entre la prostitució i aquelles renovellades formacions polítiques. No en l’ideari, ni en els negocis, sinó en els mitjans.
I les accions continuades des de fa més de trenta anys no han cessat. Vicent Partal en parla de qualitat (ínfima)democràtica. I els fets es produeixen amb independència del partit majoritari que hi haja. Del partit del Règim trasvestit que siga. Vicent ha recordat els barris de Barona, els Casals Jaume I,…..i podem afegir que s’estèn als barris periurbans de Torrefiel, Orriols, etc. i especialment on s’agombola més immigració africana, que és el barri de Russafa. Com a novetat hi ha escapades “accionarials” a certes poblacions de la Ribera.
Des dels quinze anys, i com a descoberta mundana, vaig deixar de creure que les accions humanes no eren casuals sinó causals.
Vénen temps dificultosos econòmicament i aquest és el brou de cultiu que més nodreix aquesta onada viral que és la xenofòbia. I les diverses opcions polítiques que s’escuden darrere d’ella. Amb una redefinició i actualització de valors ètics humans i llur implementació legal, educativa, Urbi et Orbe, seria suficient per a incardinar fermament en les nostres neurones. Quan Guus Hiddink, entrenador del València, féu enretirar aquella bandera nazi de MESTALLA, fou l’última acció de rebuig eficaç, simbòlicament, sobre aquella gentola. Però cal recordar que ell venia d’una societat profundament democràtica. Ara sí, amb qualitat. Respectuosa amb els Drag’s Queen humans, si voleu, però no amb els règims d’Estat travestits. És evident que hi ha una gent, provinent del seixantisme, més abocada a la denúncia d’aquesta situació, però trobe a faltar eixa classe centrista i/o si voleu de dreta que faça les passes escaients per a finiquitar aquesta xacra mundial. A ells, especialment, també m’adrece.
Us dese una nova versió jaçística de la Muixaranga on s’hi barregen, endemés, diversos instruments africans i caribencs, quasi amb ritme salsenc, lluny del canònic so que hem interioritzat durant molts anys. Espere que us agrade.
Video ací baix
i jo ja la descarregaria quan puga a Gandia? Gràcies
Sempre s’ha parlat de la falsa transició. Del pas d’una dictadura a una dictablanda. Tan és així, que s’ha convertit en un tòpic, en una “muletilla” que qualsevol jove que es considere d’esquerres, d’esquerres de veritat, la repeteix sense parar. Jo estic a favor d’eixa definició, puc semblar seixantista?, sempre he pensat que he nascut en un temps errat. Però em referisc a que eixa simple definició del sistema “democràtic” actual és vàlida. Això sí, cal que l’omplim de contingut, que si l’assenyalem i la denunciem, cal que ho fem amb arguments. I eixos arguments són ben senzills. Un fet com la mort d’en Guillem i tot el que va succeir i ha succeït són prova d’això. Se que he nascut en una època que és molt diferent a la d’altres persones que sí van viure el franquisme i que a més, foren repressaliats per les seues idees, repressaliats més durament del que em puc imaginar. Però jo visc una realitat que em supera dia rere dia, i em senc insegur en una societat que està regida pels interessos dels que més tenen i que un assassí feixista estiga 4 anys, sols 4 anys!, a la presó per matar a un jove que pensava diferent, mentre la família de la víctima ha de suportar com els mitjans llepons i reaccionaris foten merda sobre el seu fill i els progres amb butaca miraven cap a un altre lloc.
Bé Josep, no et moleste més. M’agraden més les discusions -amistoses- que tenim al curs de l¡Octubre.
una forta abraçada i gràcies per recordar al Guillem 15 anys després de la seu mort.
PD: per cert, molt bones les definicions que fa Ferran Torrent als seus llibre sobre el cap i casal i la comarca de l’HOrta.
salut
Hola Josep,
fa temps que hi dono voltes. I a partir del que em comentaves l’altre dia sobre com parlem de nacionalisme, i de “nacionalisme”, i “nacionalismes”, etc., miro de poder explicar que en penso amb poquetes paraules i sense complicació; perquè amb tant d’abús verbal que veiem, s’ha de ser curós. Això ho tinc clar fa una temporada. I ara semblaria que els nonacionalistes (!) vulguin començar a demonitzar el nacionalisme, ja que sembla no poden seguir fen-t’ho amb l’independentisme. (Serà alguna cosa així?)
Un parell de problemes que ronden per aquí els assenyales en la teva pregunta. Pot ser aprofito per a dir-te que en penso mirant ara de començar a respondre aquí. Tot i que només volia avisar-te que hi dono voltes, i sumar-m’hi al caliu que envies al jove i els seus pares.
Crec que ens oblidem a vegades que per a parlar d’internacionalitats, hem de parlar de nacions. I aquí emboliquem idees de cosmopolitismes molt mal dibuixats, i ja tenim el tema esbiaixat, i complexes i desqualificacions que no cal acceptar. Penso que n’hi ha prou amb saber que és necessitat humana la de pertànyer a un grup, i reconèixer-se. I les “prevencions” (perquè són falses i normalment defensades per qui no té problemes de respecte sobre la seva nació o país) jo les col·loco al mateix lloc que les clàssiques de paternalismes eclesiàstics o de moralines, allò de “tu deixa, que com pots ser dolent, millor que no hi siguis”, per exemple. Misèria. La qüestió és interessant, però de cap manera plantejada en aquests termes i tractes.
Crec que aquí responc una mica al que planteges sobre nacionalisme.
El fet que no es parli de nacionalisme espanyol en el to que mereix és també una aberració que no sé prou bé com és que encara s’aguanti.
L’altre detall que assenyales, sobre com es situa el jove Guillem Agullò, el jove assassinat, i no sé com n’hauríem de dir (ja ho pensaré), diguem-ne amb una pretensió ambiental de deformar i voler oblidar que espanta, és fonamental. Podem preguntar-nos per quins trets destaca tota aquesta gent que és còmplice de les impunitats.
Ho he dit alguna vegada, aquí estem davant la infàmia d’un estat que no pot condemnar clarament el feixisme o altres formes de violència il·legítima des del poder perquè es desmunta. No pot ni acceptar públicament que varen assassinar a una pila de gent des d’una legalitat que encara arrosseguen, i, com veiem, donen mostres de les complicitats que necessiten, o, en el millor dels casos (imaginem-ho un moment) dels greus problemes de violència que no té eines per a solucionar.
Als representants d’aquestes impunitats, i a qualssevol que les podem arribar a alimentar diria alguna cosa com ara: és un horror, i res més ni menys. No l’intentin justificar, no busquin finalitats que ho excusin, ni suavitzadors al gust. Millor mirin el jove Guillem sense aquestes seves pretensions.
bona nit Josep i companyia!