SOM UNA MULTINACIONAL


El meu admirat Jaume Pros havia redactat una entrada al bloc col·lectiu  Por la Paz y la Libertad, titulat “Catalunya o Països Catalans?“, però havia tingut una sèrie de comentaris que crec que paga la pena de llegir detingudament.

Açò que faig és una crítica violenta, i de repulsa frontal, a aquell article pancatalanista, doncs, com sabeu sóc un antinacionalista convençut i visceral. Ja comencen a pesar totes eixes preguntes identitàries que tant ens molesta als no-nacionalistes. Preguntes que, òbviament, no tenen resposta satisfactòria possible i sols frustren a d’aquells que se les formulen. Al capdavall, sols amaguen, socialment, aquell regust hamletià, de drama que sols atansa la silueta d’òpera bufa.

He manllevat d’aquell bloc, la foto que vos penge ací,  per a que no us en perdeu…..i que Déu ens lliure dels nacionalismes excloents.

Per una altra banda alguna comentarista l’hi va retraure de no portar-lo al seu bloc personal. I allà, he muntat el següent comentari que conforma la present resposta a tot plegat, si voleu llegir-la passeu al “vull llegir la resta“:  


No patisques Roser:

Ni Catalunya, “àlies” el Principat, és una nació ni els Països Catalans som una altra. Ni España, “àlies” Estado Español, una altra.


En el post d’origen apareix un tal Jonkepa que diu veritats com a punys.

Això de les nacions són mistificacions teològiques que fan els nacionalistes, amb o sense estat.

La societat/s d’Els Països Catalans som una MULTINACIONAL.

España, una altra. La nostra multinacional començà a rutllar i a tindre sentit quan el Banc Mundial obligà el Generalíssim Franco a fer l’autopista A-7. Mamprenguérem a córrer amunt i avall el personal, vingueren els turistes de tot arreu d’Europa i, fins i tot, de la zona septentrional d’Àfrica que penetra en la península ibèrica.

Aleshores sorgiren tota mena de teòlegs parlant de la llengua, la democràcia, de la botifarra, la paella, la sardana, la sobrassada, i totes eixes coses que qualsevol societat fa, cadascuna, a la seua manera.

Com qualsevol empresa multinacional precisa de tindre el seu estaf, òrgans de creació estratègica, directives, subseccions, treballadors qualificats i no qualificats. Cursos de preparació educacional, serveis de seguretat, assegurances i hospitals,departaments d’infraestructures, serveis d’intel·ligència i espies que controle i preveia les accions de la competència, comitès d’empresa dels treballadors, enllaços sindicals i sindicats. Un equip comercial de venedors dels nostres productes per tot el món. Una mena d’organisme central de finançament que recolze les nostres operacions. Una flota d’avions, vaixells i trens que enllace amb tots els ports, aeroports i estacions de la resta del món on hem de vendre els nostres productes. Així com la resta dels habitant del món vinguen a fer turisme, o a col·laborar, per això som la primera multinacional del turisme de la terra.

Però tenim un problema: per una equivocació dels nostres directius estem ingressant els guanys en les caixes de quatre multinacionals que en són competència directa nostra.

Roser, com tu ets treballadora i accionista també d’aquesta multinacional nostra, creus que caldria destituir els directius, també accionistes i treballadors de l’empresa, o bé deixar d’ingressar en caixes de la competència?

Jo crec que el model Suïssa és un bon model d’organització de multinacional. Quan tot el món està en crisi enviant els treballadors a l’atur, tancant empreses, rescatant entitats bancàries en estat precari, etc. a ells ni els ous a parlar-ne.

Cordialment.

———————————-

Jaume:

Per l’amor de Déu! Cataluña són las 4 provincias que dibujó el sr. Javier de Burgos sobre un plano en 1835 para hacer la división provincial de España.

¿Una nación? No hombre, no. Es el resultado de 7.500.000 de despistados accionistas, y trabajadores, pagando y colaborando con una multinacional de la competencia.

I a tu també, cordialment, però sense mística. Amb molt d’afecte.

11 comentaris

Homenatge al poeta central Gerard Vergés.

En manlleve de l’excel·lent bloc, “El basar de les espècies“, la seua poesia:

L’ombra rogenca de la lloba.

 

Jo sóc aquell que em dic Ròmul, romà 
de gest cansat i irònic, pensatiu,
de perfil encunyat a les monedes.
M’agraden Mahler, Mozart sobretot.
I el silenci dels astres. Tinc mil anys

No us contaré la coneguda història
ni us descriuré el paisatge on he viscut:
aquell riu ample, amb tarongers florits,
i, més amunt, la terra roja i dura
d’oliveres i vinya, el cel d’estiu
com la fulla esmolada d’una espasa.
I a prop la mar, la mar que tant estimo.

Aquí he viscut i això conec. Mireu:
funesta és l’aigua per al blat madur,
funest el vendaval per a l’arbreda,
funestos per a mi els déus enfurits.
Dolç, en canvi, és l’arboç per a l’ovella,
dolça per als sembrats la lenta pluja
i dolça per a mi ta companyia.

Et vaig conèixer encara adolescent
d’ulls com obscures roses, com jardins
negres en la penombra. (I vaig pensar
que el negre era el color de la bellesa.)

L’onada antiga no la sap ningú,
però el mestral cabells descabellava.
Cabells com serps. Serpents sobre les sines.
Ferit estic de vidres estellats
(vidres endins, però, l’amor em crida).
Ferit estic de mots i de silencis,
de trossejada argila, asclades fustes,
poderoses forestes desolades.
L’or primitiu era una flor ferida
i aquells boscos que foren verdor pura
són abatuts avui a tall i cas.

(De noves penes em convé fer versos.
Tant com t’hauria amat, tant com t’hauria
besat els ulls i len-ta-ment els llavis.
—Els meus ulls negres: no com un llampec.
—I els dolços llavis: no com una espasa.)

Espases, si de cas, vindran més tard.
Tasses de neu s’enduien la florida,
pedres trencaven els espills de l’aigua,
boira cobria el rostre de la lluna.

Per tot arreu pistoles parabellum,
per tot arreu tricornis xarolats.
Tricornis i cavalls, a punta d’alba,
per prats humits, per sendes de foscúria.
Verd, Roig i Blanc. No pas penons anglesos.

Si cavalls passen, núvols passaran.
I hi ha un silenci ingenu de roselles
—papàvers innocents— mentre a les places
surten noies en flor, amb els ulls brillants
i jeans elàstics i cintura prima.

Tot comença amb un aire divertit,
tot comença amb un aire d’esperança
tan Verd com les destrals dels llenyataires,
tan Roig com les sotanes dels canonges,
tan Blanc com les membranes dels insectes.
Però l’home és més fràgil que la rosa.

Tot i així —cal tenir-ho molt present—
a ma vida privada no l’afecten
la còpula ancestral de les tortugues
ni les reserves d’or dels bancs suïssos.
Trio el menú: vedella amb moixernons;
i un priorat; i un suc de mandarina.
—Què més vol el senyor?
—Tranquil·litat.
Vull morir dolçament com les acàcies
que arriba abril i no rebroten. Vull…
(Bull l’olla al foc com deu bullir l’infern.)

L’infern de les bagasses espanyoles
que encara fan l’ofici als antics calls
d’Istanbul. Gonococs i treponemes.
(Les cartes que no he escrit. I aquell sonet
—verda en els verds de mentes boreals—
on la menta rimava amb els teus llavis.)

—Aquesta nit he somniat en tu.
(Molt t’he estimat, amiga, a totes hores.)
—Mai no puc jeure del mateix costat.
(I vos creieu en el descans etern?)
—Harmonitzava idees i paraules.
(L’obra ben feta és càntir que no raja.)
—Jo sempre he estat un home de principis.
(Alguns canons abans van ser campanes.)

I, per damunt de tot, el desconsol,
i els titulars suspectes dels diaris,
i les galtes de llet i de maduixa,
i l’arquejada neu del coll dels cignes,
i l’espiral de foc de les metàfores,
i el pubis ros de Venus Afrodita,
i els ossos dels amics que van morir,
i els crepuscles de cendra i de tenebres,
i el rostre de Déu Pare, i les presons,
i la garsa i la flor del taronger,
i les sabates netes dels diumenges,
i les fràgils conquilles submarines,
i el vent del nord tallant com un coltell,
i els rellotges parats a dos quarts d’onze,
i els reculls de sinònims i d’antònims,
i els sants de guix amb ulls de porcellana,
i el fil que ens porta, bons minyons, al fons
del laberint grotesc. No sóc Teseu.

Teseu, Teseu! On hem perdut el fil?
Amb fils teixim tapissos delicats
i, amb paraules, poemes resplendents;
però el revers és el secret, l’ordit:
guaita la cara oculta de la lluna
i la lletra petita dels contractes.


 


5 comentaris

TENIM UN ESTAT INFRAMENTAL PROPI !

 

Qui esteu avesats als oficis de la construcció sabreu del costum d’hissar  bandera en el venturós cas de que cap obrer haja mort. Construir el darrer forjat ens dóna peu a això. És el que hom diu “tancar aigües“. Ben bé sabem que els perills continuen, però el risc d’accident minva considerablement. Els valencians tenim el costum d’alçar la Senyera.

En la meua primera obra feta a Paiporta vam fer la hissada de senyera i d’això farà uns dèsset anys, on els mecanismes de seguretat eren força precaris. I les ondicions d l’obra tampoc eren d’aquells fàcils i com per a tira coets. Llavors, curiosament  també, estàvem immersos una fonda depressió econòmica. Cada volta que tanquem aigües tornem a hissar senyera com a conjur contra els malaveranys en la continuació de l’obra. He mantigut el costum perquè és un fet lligat a les persones. A la seua integritat física i moral. Recordatori d’una ètica no mai escrita en cap manual però vigent entre tots els professionals de la construcció.

Escric açò perquè difícilment em veureu amb una bandera, distintiu, enganxina, etc. La de l’obra és un fet quotidià, desitjat pel conjunt dels qui hi treballem.  Tan quotidianament normal i, de ritme, tan regular com l’alenar.

He escrit això perquè deteste aquests distintius i de pas per protestar sobre l’ús que fem en aquestes diades deixant passar la regularitat rítmica quotidiana de la construcció d’un estat.

NI TENIM UN ESTAT PROPI NI, AIXÍ, EN TINDREM MAI:

Estic emprenyat i us vaig a contar el perquè. I qui vulga saber que prenga nota. Sempre se li dóna la culpa a la nació ocupant detentora de l’estat dominador. mai no en fem una autocrítica constructiva de la nostra incapacitat, poca intel·ligència i poca visió de l’entrellat on som immersos. NO tots els fets quotidians ens vénen de cara però hi ha alguns que se’ns ofereixen en safata d’argent. I aquests, situats en la línia de frontera són els succeptibles de canviar l’statu quo actual.

En el cas d’aquesta setmana s’ha produït aquest cas , i el desenllaç ha estat aquest, i fins i tot persones respetables com aquest i aquell s’hi han adherit al suport afectiu d’en Pep. I ara, en acabat el tràngol, han guanyat una nova derrota. Persones respectables i formades, excàrrecs de responsabilitat són incapaces de veure-hi l’oportunitat que se’ls bindava. I si aquests són els espavilats i van endavant, què serà dels que no tenen allò anterior?

Sóc concient que, en el global d’aquest país, s’ha metabolitzat la situació i el victimisme és l’excusa i la gran coartada que justifica la nostra pròpia incapacitat, contrastada per a construir un estat propi, que sols s’amaga darrere de la puta senyera estelada.

Vaig intentar redreçar la situació com heu vist en els enllaços. Això és quelcom  déjà vu a les terres de l’Horta i la Ribera Baixa. I allà dalt ningú no copsa que les experiències són globals. Em fa fluixera de riure el veure els “intel·lectuals catalunyesos” com s’esforcen en establir comparatives amb els llocs més dissemblants del planeta per a establir-hi correlatius que fan envermellir a qualsevol que tinga ganes de pensar sobre un tema més de cinc minuts seguits.

Per molt de pensador, jurista, enòleg, i cambrers, etc. que tinguem al costat ens calen polítics de veritat no afeccionats digníssims. I amb aquests és impossible.  Per això, quan un paquet se’n va a negociar a la metròpoli i no tens ni idea de les condicions ni pots traure ni pit ni el paquet, en tornar, perquè te l’han clavada per darrere i doblada.

I si ho fas, els negociadors metropolitans es baquegen i pixen de riure en el teu paquet.

Qui em coneixeu sabeu que m’importen tres bledes el tema de la llengua, eixa gran excusa i mentida, però que no em deixa indiferent el tema de construir un estat propi.

Dit això, i de bestreta, l’afer de Josep Andreu ens podria servir per a escenificar i trencar, cap amunt, els límits legals. Se li acusava de desobediència i falta a l’autoritat.

Però, em podeu dir, qui és l’autoritat en aquest cas ?

Sols en dos casos l’Autoritat superior és la força armada sobre les autoritats triades socialment i democràtica pel poder local:

1. Règims dictatorials i
2. Règims colonials.

Per a quin parell de collons volem juristes solvents? Digueu-m’ho !

Per això he demanat la reconversió de la causa. Reconvertir Andreu d’acusat en acusador. No és la llengua, que a tots us embadaleix tontonament, sinó per a assentar jurisprudència. Ni que fóra via Estrasburg i Brussel·les. I en eixir de la vista fa el serf diu que no actuarà d’ofici contra el “números”. NI puta idea Andreu, ni el teu entorn dels sinedrins: 

No es tracta d’actuar contra dos o tres “números” -i empalar-los-hi sols-, no, sinó fixar unes línies vermelles dellà on són a hores d’ara. És eixamplar les fronteres. Deveu de ser els únics escaquites del món mundial que preteneu fer escac mat sense matar-ne cap, ni un, de peó. Després vénen les “bacil·lades” de llegir Maquiavel i Sunzi, com a pràctica lletraferida, i no pas com a pràctica en la vida real.

Demà fareu el gran ritual de les banderes i les manifestacions i vos en tornareu a casa, i vos en sentireu ben satisfets, i ben plens nacionalment. Hi vos haureu reagrupat amb la gran família.

La subnormalitat és tan gran que no passa d’una mega masturbació col·lectiva.

Quantes pancartes hi haurà en anglès ?

A eixos que us agrada fer paral·lelismes impossibles:

No heu vist en d’altres ocasions, a d’aquells que van per faena i reïxen, llegiu Eslovènia, Kosovë, repúbliques bàltiques, Montenegro, etc. en anglès ?

Tot pensant que llur solució final és a nivell internacional, i albirant que on cal que siguen llegides -i vistes- és en les CNN, BBC, Al jazeera, etc. 

12 comentaris

MY FIRST POEM IN ENGLISH

UNDER THE SHADOWS OF VALÈNCIA 

         
Great city, at the same time, small town that.
…….. People’s dream and it is calculated,

that it loves itself and it gets loose.

City worried and doubly loyal,

four bars make it rich and universal,

only one yellow and two red, local;
piercing it hands and morality.

 

City ambiguous and simple

As complicated as the sky

So, as exalted as the sea.

As captive as a root, and so,
as free as a star.

 

City open and so closed,

city worried and so empty,

so Catalan and, Castilian’s mass,

too much Spaniard, where the ugliness

can be beautiful it.

And the sovereignty smiles hungry.

Conscious and frivolous city,

from sunset in the dawn.

Three towers project it shady,

A skyscrapers tower

on the twentieth century lifting us.

City always reinvented.

 

Animal and human city symbol,

amazing liberty’s clock,

and funny vegetable garden indoor.

Sensible city, but despised people.

 

Intelligence of bricks, stone, glass and iron,

Copula and dome of Valencian warriors,
oven of embers and string of measure

of the Catalonia’s freedom.

 

 

 

 

 

 

 

 

11 comentaris

AIXÒ DELS PRINCIPATINS I EL FINANÇAMENT.

Andorra li declara la guerra als EUA. L’ambaixador dels EUA a Andorra es dirigeix a la conselleria de defensa andorrana i demana pel conseller. Un recepcionista li diu que se n’ha anat a En Valira i que està fent maniobres amb l’exèrcit.
El diplomàtic s’aplega al lloc i es troba amb el conseller i el Cap del Consell fent instrucció amb 30 soldats. L’ambaixador s’adreça al cap d’estat andorrà i li diu:

– Escolte perquè ens ha declarat la guerra?

I el premier pirinenc li fa:

– Mire, m’ha semblat necessari perquè vostès són un perill.

– Però, Vòs sabeu que tenim la marina més poderosa del món?

– I què !. A Andorra no hi ha mar.

– I la força aèria? La nostra és la millor del món.

– Bovades! Amb tantes muntanyes no tenen d’allonses per a fer vols rasants.

– I la infanteria? Tenim 2 milions de soldats.

– D’acord, doncs, llavors no els hi declarem la guerra.

– Ho veu bon home, com la seua actitud era una bogeria!.

– Exactament, a Andorra no hi ha espai per a tants presoners.

Fase 1ª

Fase 2ª

Fase 3ª

2 comentaris

X UN BON CLIMA (per Txell Blesa, 11 anys)

Estic llegint l’opuscle X PER UN BON CLIMA (la calculadora de carboni) de Mukty Mitchell en la seua The guide to Low Carbon Lifestyles, adaptada pel periodista Jordi Bigas i Stefan Nolte & alt.
En aquest opuscle, endemés, inclou propostes d’estils de vida menys agressius amb l’entorn i de millora de qualitat de vida de les persones.
A més a més, n’enclou, una calculadora de COpersonalitzada, per a descobrir i quantificar, com interactuem, quotidianament, amb l’entorn.
Ma filla, en veure-m’ho llegir, s’ha interessat i consultat de què anava el tema, li he fet unes breus pinzellades al respecte, i en la meua absència, ha muntat aquest xicotet vídeo casolà. Em meravella el contrast entre l’excés d’erudició -i manca d’iniciativa- que apliquem els de la meua generació i la facilitat resolutiva que tenen els nanos, actualment, per a sintetitzar allò que volem dir -i fer- els grans.

Per això mateix us el presente.

Vos n’afegesc l’explicació, més entenedora sobre els continguts que fa Jordi Bigas, a Barcelona, arran de la presentació feta a València (a l’edifici Octubre CCC de fa un parell de mesos); i per primera volta al nostre país de la dita adaptació de la guia.

Pitgeu el “vull llegir la resta…” per a eixamplar la informació.

Del periodista barceloní, i tants anys residents a València, Jordi Bigas, què podem dir?:

És una d’aquelles persones imprescindibles.

Sempre l’he vist igual: Obsedit pel nostre medi natural i la societat que hi habita. 

8 comentaris

S’ALBAIDA. PRADA-08

Aquest grup musical menorquí actuà el dijous dia 21 d’agost. Si cliqueu vos durà al seu web. Allà podreu escoltar i sentir millor algunes de les seues cançons. Crec que paga la pena.   

D’ells, el Diari de Prada, digué açò.

2 comentaris

AUSADES QUE HO ACONSEGUIREM !

O COM ÉS EL (NOSTRE) MÓN ACTUALMENT.


ADDENDA a propòsit dels comentaris de na Xesca i en Josep Selva:

NO sóc jo. Sentiu aquesta cançó d’en Franco Battiato feta fa un parell de dècades.

Cerco un centro di gravità permanente…..

 

Una vecchia bretone
con un cappello e un ombrello di carta di riso e canna di bambù.
Capitani coraggiosi
furbi contrabbandieri macedoni.
Gesuiti euclidei
vestiti come dei bonzi per entrare a corte degli imperatori
della dinastia dei Ming.

Cerco un centro di gravità permanente
che non mi faccia mai cambiare idea sulle cose sulla gente
avrei bisogno di…
Over and over again.

Per le strade di Pechino erano giorni di maggio
tra noi si scherzava a raccogliere ortiche.
Non sopporto i cori russi
la musica finto rock la new wave italiana il free jazz punk inglese.
Neanche la nera africana.

Cerco un centro di gravità permanente…

Over and over again
you are a woman in love baby come into my life
baby I need your love
I want your love
over and over again

12 comentaris

L’ESCALA URBANA DE PEQUÍN (1)-

?Puc imaginar que Pequín durant aquests dies un formiguer. Serà ben difícil escapar-se de la febra olímpica i de la Xina. Ja em va passar al Japó fa uns mesos, on el nombre de persones era de tal, que superava totes les previsions que m’havia fet. Si a sobre existeix una celebració com és ara, i en una societat bastant més caòtica que la japonesa em demanava om poder orientar-me si fos allà. Avui, una amiga xinesa m’ha explicat que en xinès mandarí diuen Peguin). No vaig a enganyar-vos si dic que m’encantaria ser allà. Sempre se n’aprèn de tot. I més quan el contrast, al que estem avesats, és tan pregon. om he anant desant en els darrers apunts he incidit en les qüestions d’escala. Veure les noves peces que els afortunats nombres un de l’ofii estan deixant en aquella megalòpolis. Remenant portals he vist que per tal d’orientar-se a Pequín existeix una bona eina creada pel New York Times. És el mapa Interactiu de Beijing. Diria que adoleix de molta manca de retolació exhaustiva. Hom diu que es tracta de premisses imposades pel govern xinès. També és estrany que Google Erth no acaba de definir tots els escenaris olímpics. Has de cercar-los exhausticvament. Sorprèn tenint en compte l’escrupolositat existent en aquesta companyia. M’he dedicat a trobar les artèries que organitzen els sistemes generals.  Quatre o cinc rondes de circumval·lació que dibuixen sobre una quadrícula. He comprocvat que les mesures de seguretat són excepcionals. Aquesta dèria ha comportat que el nou aeroport de Pequín, dissenyat per Sir Norman Foster, s’haja convertit en l’edifici més gran de la terra. Un fraccionament funcional de la terminal que s’estèn en més de dos milles de longitud. 

La nova terminal és l’edifici més gran del món i s’estendria transversalment al llarg del Baix Manhattan. L’estudi de l’arquitecte ha inclòs una presentació fotogràfica al respecte que inlou el diari novaiorquès on hi ha vàries cartografies al respecte. JO me n’he baixat una que vos mostre i he fet una comparativa situada A València. Per a major compressió. He situat un cap a la plaça de l’ajunament de València, on es clegra la crema de la nit del foc i l’altre em donava just al final de la Ciutat de les Ciències, més enllà de l’aquàrium de Fèlix Candela. Una barbaritat ! Parle sols de la terminal. El motiu que es pot detectar és el fraccionament dels equipatges en cas d’atemptat. L’empresa Siemens s’ha encarregat de la posada a punt dels mecanismes de distribució d’equipatges allunyants dels viatgers.   

 

 

Vegeu la comparativa entre la longitud de la terminal i el Baix Manhattan i la Ciutat de València.

4 comentaris

IMAGINARIS URBANS. LOCALITZANT LA CIUTAT MODERNA.

Vicent, fa un temps, ens va descobrir estudis i recerques sorprenents que fan certs estudiosos americans
que, vistes des d’ací, coincideixen amb els nostres interessos, tot reblant claus decodificadors del nostre món
eurocèntric. Aquestes, alhora, ens ajuden a entendre el món al qual s’acostem.

En aquell apropament iniciàtic, tot remenant portals estadounidencs, vaig trobar un d’aquests professors
que havia publicat un assaig de versió crítica, on recuperava la pluralitat constitutiva del Melting Pot front el
cànon de la història nacional que hom explica als americans. Aprofundint, però, en el caràcter interdependent
de la globalització actual. Una nació entre nacions. Mirada crítica interior, tan pregona en el sentir americà,
però també vers l’exterior.  

Aquell professor i una companya, com a editors, presenten una nova publicació que, àdhuc, semblant
convencional,  té eixa manera tan especial- i admirable- d’aquells que sense dir-les pel broc gros, les deixen
anar subtilment. Entre d’altres exemples exposats del Líban, Brasil, Índia, França i EUA, etc. hi ha, i corprèn,
sobremanera per ser país d’origen de la professora i especialista, veure-hi com els antics imperis, agressius
de mena, com l’otomà, fan un reviscolament davant els processos de mundialització. Et qüestiona la lleialtat
universal -de fons- d’aquestes elits en veure la contrastant cosmovisió de fons d’Istanbul (l’antiga Constantinoble)
front el poder emergent d’Ankara, aixoplugat en una (in)certa modernitat (?). La radiografia de la interacció
entre urbanisme i poder és impagable. 
  

Pitgeu al “Vull llegir la resta….” i trobareu una traducció, aproximada,
d’aquests paràgrafs que us dese a continuació.
——————————————————————————————————————–

Coeditors: Professora Alev Çinar i el professor Thomas Bender.

The creation of a new capital city is not only about the articulation of a new national identity,
but also more importantly about the creation of the state itself. The state constructs itself by
opening up new spaces, closing others, inscribing them with the marks and symbols of the
nation and state power, and organizing urban space around foundational norms and principles.
These are self-constitutive acts; the state constitutes itself as an agent of modernity vested
with the power and authority to control space, dictate the meaning of urbanity, shape
the evolution of the public sphere, and suppress contending ideologies. By constructing a city,
the state becomes an agent of the nation, the author that inscribes the nation into space,
hence creating the nation-state. Giving shape to urban space by monitoring the architectural
styles, erection of statues and monuments, and placement of squares, parks, shopping
centers, and public buildings allows the state to establish its power and authority in controlling
and dictating the norms that guide daily public life. The arrangement and monitoring of public
spaces serve the function of transforming ordinary city dwellers that, just by partaking in daily
routine activity, are transformed into citizens. This is how, by creating the city of Ankara, the
new Turkish state constructed itself as secular, national, and modern.”

http://www.amazon.com/gp/product/0816648026/002-8988386-1283268?ie=UTF8&tag=aweeklydoseof-20&linkCode=xm2&camp=1789&creativeASIN=0816648026

“La creació d’una capital nova no és fa, sols, al voltant de l’articulació de la nova identitat nacional,
sinó que també – i és el més important-, sobre la creació d’un estat a sí mateix. L’estat s’autoconstrueix,
obrint espais nous, que en tanquen d’altres, inscrivint-los amb marques i símbols de la nació,
i que amb el seu poder nodreix, tot organitzant l’espai urbà al voltant de les normes fundacionals i principis.
Aquests són actes autoconstitutius; l’estat es constitueix com a agent de la modernitat inalienable,
amb el poder i l’autoritat per a controlar l’espai, manant el significat de l’urbanisme, l’evolució de
la forma de l’esfera pública, suprimint i oposant-se a les altres ideologies.  Construint una ciutat,
l’estat esdevé un agent de la nació, l’autor que inscriu la nació dins d’un espai, creant-hi així la nació-estat.
Donant forma a l’espai urbà controlant els estils arquitectònics, l’erecció d’estàtues i monuments,
situant places, parcs, centres comercials i edifics públics concedint-los l’estat per a establir-hi llur
poder i autoritat, bo i controlant i dictant, les normes  aquelles que són la guia diària de la vida pública.

L’arranjament i control de l’espai públic té la funció ordinària transformadora dels
habitants d’aquella ciutat, només partíceps de l’activitat rutinaria diària, transformant-los
en ciutadans. Així és com, tot creant la ciutat d’Ankara, el nou estat Turc es construeix,
a si mateix, com un, de secular, nacional i modern.”

7 comentaris