Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

MANYANS, 4

Un científic que en les seues investigacions no pose una altra cosa que el seu amor a la veritat, no arribarà lluny: pel contrari, li cal la lògica i la intuïció; i si per bonestrugança (que en aquestes coses té un paper prou més important que la idea de veritat) li és favorable, la veritat es presentarà tota sola en les conclusions del seu treball o llurs experiments. El mateix hom pot succeir en el cas de l?artista.. També aquest ha de sotmetre?s incondicionalment al seu objecte; la capacitat a escoltar la veu secreta de l?objecte (independentment de que aquest es presente com a objecte exterior o interior), de descobrir les lleis a que obeeix ?recordeu els experiments amb la perspectiva de Dürer, i els de Rembrandt amb la llum- no depenen de l?amor que l?artista sent per la bellesa. Igual que en el cas de la veritat per al científic, la bellesa és, pel contrari, el fruit madur que recollirà amb l?obra aconseguida. Tanmateix, ¿per quina raó el científic i l?artista es veuen estimulats cap endavant incessantment per eixa tralla que és l?obsessió per l?objecte? ¿D?on deriva aquest amor per la recerca? ¿Es tracta, potser, d?una terra incognita d?allò existent que els fascina?

No, el que és realment desconegut no pot encara seduir; sols sedueix allò que es comença a intuir quan s?entreveu  un nou fragment de realitat i cal donar-l’hi una formulació per a poder fer que existesca. Tant en la ciència com en l?art, el que importa és la creació de noves paraules referides a la realitat, i si aquest procés es veu interromput, no sols deixaria d?existir l?art i la ciència, ans que el propi home desapareixeria, perquè l?home es distingeix de l?animal precisament per la seua capacitat per a descobrir i crear noves coses. Qui, en art, es limita a cercar solament noves esferes crea sensacions, no art.   

Dic això pel que explique en el següent trosset si pitgeu en "vull llegir +"

Aquesta és la primera intervenció de conservació que vam fer. Una petita casa-obrador de 3’80 m. d’ample per 8’90 m. de profunditat. Sort que hi havia un pati posterior amb servidumbre de llum i vista. La propietària una dona amb tres fills. Un habitatge de protecció de família nombrosa monoparental. Superfície útil menor de 120 metres quadrats.

Una de les contradiccions més sorprenents fou que el Pla Especial de Protecció i Reforma Interior (PEPRI) del barri del Mercat, era fet a imatge i semblança dels "Manuales de Política y metodologia de centros históricos" de Bolonya, Florència, etc. que l’editorial Gustau Gili anava publicant en la col·lecció MATERIALES DE LA CIUDAD.

Havíem plantejat la coberta mig coberta amb teulada i la part de davant amb terrassa per a estendre la roba. Endemés de la necesitat de matar els microorganismes de la roba estesa mitjançant els raigs ultraviolats Per contra en aquelles ciutats italianes la terrassa és gairebé inexistent quan a València és molt usual, l’ús de terrassa amb cairons freda o ventilada. El que en terminologia constructiva espanyola denominen "a la catalana". I nosaltres terrassa o terrat simplement. Em van fer modificar el projecte, malgrat les meues al·legacions raonades…….que de poc serviren.

Conclusió crítica per als arquitectes autors del document de planejament, encara avui vigents:

Per a copiar cal saber "llegir".  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LA REHABILITACIÓN URBANA

MAÑANA comienza en Valencia un apasionante seminario patrocinado por la Unión Internacional de Arquitectura que tratará de analizar las nuevas corrientes que a partir de  finales de los setenta han empezado a variar los conceptos, filosofías y criterios relativos al patrimonio arquitectónico, en especial a las soluciones prácticas y urbanísticas de las ciudades históricas. El seminario servirá, a su vez, para conocer de cerca los nuevos planes de renovación en Alcoi, Xàtiva y Sagunt, así como para exponer (en el propio Palau de la Música, donde se desarrollarán los debates) el proyecto del convento del Carmen y la obra de Francesco Venezia (en el COAV). Como preámbulo sirvan estas páginas dedicadas a analizar en parte los mismos fenómenos, anunciados por Campos Venuti o expuestos con fervor en el último encuentro de Cuenca (España).

 

 

 

 

 

JORNADAS INTERNACIONALES EN CUENCA

 

Con la cita textual de V. Gregotti ?La tarea fundamental de la arquitectura en los noventa será construir sobre lo construido?, Víctor Pérez Escolano inauguró el pasado mes de septiembre en Cuenca ?en el marco de la UIMP, con la colaboración de la Coput- la primera semana internacional de rehabilitación urbana, dentro del V curso sobre intervención arquitectónica y urbanística en la recuperación de los centros históricos donde se debatieron propuestas e intervenciones en ciudades del occidente europeo.

            Esta problemática, que atañe actualmente a todas las ciudades de nuestro entorno cultural, es más acuciante, si cabe, en nuestra ciudad debido a la gran degradación a que está sometida la Ciutat Vella. De hecho, actualmente existe una propuesta ya aprobada inicialmente por el ayuntamiento (el Carme) y otra en proceso de elaboración (Velluters). Dichas propuestas deberían ser objeto de un profundo debate, tanto arquitectónico como ciudadano, hasta hoy enmascarado.

            Tras la intervención del catedrático de Sevilla V. Pérez Escolano, que repasaba las intervenciones acaecidas durante la década de los ochenta, de una manera global, en distintas capitales europeas, toda vez que ampliaba el marco de intervención fuera de los cascos históricos y haciendo hincapié sobre el pragmatismo de estas actuaciones frente al excesivo utopismo de la anterior década, se procedió a la exposición de propuestas más concretas.

            Bajo el título genérico de Ciudades monumentales: Nuevas formas de intervención se abordaron los siguientes planes:

            1.-E. Bardají y J. L. Dalda expusieron el plan especial de Santiago de Compostela, un proyecto de protección e intervención en la ciudad histórica desde presupuestos actuales y sin renunciar a la modernidad.

            La ciudad de Santiago, con su magnifico centro monumental ?declarado conjunto histórico- monumental en 1940- construido en gran parte durante el periodo barroco, precisaba de un plan especial (PE) que contemplase: la protección de edificios singulares e imagen urbana, además de los necesarios mecanismos de renovación urbana.

            Sus autores explicitaron la íntima relación del PE con el plan general (PG) vigente, toda vez que había una profundización en la voluntad de definición arquitectónica. Escala 1:500. El plan era concebido sobre cuatro aspectos fundamentales:

a)      Mantenimiento del zócalo de la ciudad histórica, que separa la ciudad histórica del ensanche, situado a una cota inferior.

b)      Preservación de la unidad ambiental. Conducida, entre otras cosas, por el empleo normativo del granito del lugar.

c)      Mantenimiento de la estructura urbano-agrícola de los rueiros. Estos son una especie de callejuelas que descienden del centro histórico a la parte baja de la ciudad, conformados por viviendas en hilera sobre antiguos caminos rurales, donde se pretende una preservación de la especulación manteniendo su uso y estructura conjuntamente al potenciado de su disfrute ciudadanos, incluso con la abertura de nuevas sendas.

d)      Protección del Monte Pedroso, elemento geomorfológico conformador de la fachada paisajística de la ciudad.

 

Existen, por otro lado, intervenciones puntuales de prestigiosos arquitectos europeos, como el encargo de un museo a A. Siza, o una manzana de viviendas a J. P. Kleihues.

2.-Alcalá de Henares. La reconstrucción del centro monumental. Carlos Clemente, director de la oficina del convenio ?entre MOPU, la Comunidad de Madrid y el ayuntamiento- explicó los rasgos fundamentales de la intervención.

            Alcalá, situada sobre el corredor del Henares, constituye un caso atípico de ciudad, impulsada por el catedral Cisneros con la fundación de la universidad, se encuentra asentada sobre terrazas en terreno pantanoso.

            Con el declive de la universidad, la ciudad se despuebla, militarizándose en 1885, debido a su situación estratégica. De tal suerte que hasta recientemente no se tenía ni información planimétrica ni arquitectónica. En los años sesenta hay una fuerte inmigración que se asienta en su periferia, tomando carácter de ciudad-dormitorio y terciaria al socaire de la actividad militar y carcelaria.

            Con la reciente desafectación de los cuarteles e instalaciones militares y la creación de la Universidad Carlos III ha surgido el problema de recuperar la ciudad monumental y la sutura a ésta de las siete unidades periféricas. Todo ello llevado a cabo por medio de un estudio de los edificios más representativos con los subsiguientes proyectos de rehabilitación que contemplan también ampliaciones de edificios a causa de la inserción de nuevos usos.

            La formalización de conjuntos y la recuperación de espacios para uso público incide tanto en el esponjamiento de manzanas como en algunos casos en su completación. La estrategia de recuperación ha consistido en la asignación de un uso para cada edificio y la posterior cesión de éste a un organismo o entidad a cambio de su rehabilitación.

            Por otra parte, bajo el título La recuperación del centro como ciudad pública se abordaron las intervenciones siguientes:

            1.-Alcoi. El programa de rehabilitación. Después de una introducción de Fernando Ubeda, director general d?Arquitectura i Habitatge de la Generalitat, en la que repasó la política de su dirección general en los últimos años, poniendo el énfasis en la colaboración de las diversas administraciones. Así como en la relación entre documentos de planeamiento, programas de inversión y la ejecución.

            Pasando seguidamente Gaspar Muñoz a la exposición del programa de rehabilitación de Alcoi, donde resaltó el carácter integral de la intervención que afecta tanto el casco histórico como a la periferia. Estableciendo matizaciones entre áreas de actuación preferente y áreas de renovación urbana sobre zonas consolidadas. La actuación en la periferia, que presenta una ausencia y/o desequilibrio de equipamientos que se pretende recualificar, se combina con actuaciones sobre zonas del casco histórico mediante proyectos específicos donde se busca la función de revulsivo que regenera zonas más amplias. Por ello se ha encargado a arquitectos de reconocida solvencia internacional: Siza, M. Solà Morales, F. Venecia, Miller, Aymonino, Moneo,? Es de destacar la estrategia llevada a cabo de compra de inmuebles y solares por parte del ayuntamiento para la posterior elaboración de planes especiales en estas zonas, recurso muy práctico, pero que debido a su carácter parcial, suscitó una controversia en cuanto a su metodología.

            2.-Cádiz. Las actuaciones públicas en el frente marítimo. José Manuel Vera, concejal de Urbanismo de la ciudad, y el arquitecto municipal Fernando Domínguez expusieron las intervenciones en Cádiz.

            Cádiz constituye una ciudad terminal debido a su situación geográfica, cuyo único crecimiento posible es la conurbación con otros municipios. La ciudad, edificada en los siglos XVIII y XIX, donde la actividad edificatoria sólo es posible por medio de rehabilitaciones o sustituciones.

            El casco antiguo posee una gran densidad poblacional y constituye la zona habitada por las gentes con menos recursos económicos, pues las clases más favorecidas lo abandonaron trasladándose fuera del recinto de la ciudad (Puerto de Santa María).

            Los edificios del casco han sufrido un proceso de subdivisión y su estado material es de gran deterioro. La estrategia del ayuntamiento ha consistido en la compra de edificios bajo amenaza de expropiación, que estaba consensuada por todos los grupos del consistorio atendiendo a la urgencia de la situación. Tras su compra el ayuntamiento se encarga de la rehabilitación del edificio.

            Existe, por otro lado, una serie de actuaciones urbanísticas y arquitectónicas a lo largo de la fachada marítima que repercuten óptimamente en la imagen de la ciudad, como paseos marítimos en la playa de la Victoria; tratamiento de la Caleta; remodelación del Campo del Sur; rehabilitación del baluarte de la Candelaria, destinado a museo marítimo, o la rehabilitación puntual, como la casa de las Cadenas, como archivo histórico provincial, a cargo de Cruz y Ortiz.

 

La última jornada del curso se dio bajo el epígrafe ?Las situaciones catastróficas como oportunidad de laboratorios urbanos: El incendio del Chiado en Lisboa y el terremoto de Nápoles?. Con la exposición de estos dos casos se procedió al análisis y procesos de recuperación de partes de la ciudad afectados por desastres. El tema del Chiado será desarrollado en un artículo posterior.

            La recuperación y nueva arquitectura en el programa de reconstrucción de Nápoles: Exposición que desarrolló el director técnico de la comisión del programa especial de Nápoles, Roberto Gianní.

            La ciudad poseía un planeamiento aprobado en el que se contemplaba la recuperación del casco histórico así como la integración de barrios periféricos con una personalidad muy acentuada que habían estado absorbidos por la expansión urbana, y que se denominan casali. A los dos meses de la aprobación del PG aconteció el terremoto de 1980. Paradójicamente, este hecho brindó una dramática oportunidad de actuación sobre el conjunto de la ciudad.

            Nápoles, debido a sus circunstancias históricas y a su peculiar composición social, constituye un caso específico que la diferencia del resto de ciudades italianas: a pesar de la expansión de los años cincuenta y sesenta los grandes problemas de falta de vivienda y deterioro de las existentes provoca una protesta social masiva, incluida huelga general, lo que produjo una reflexión y el inicio de un proceso en la década de los setenta que elabora un plan que pretendía bloquear la especulación, y que resultó ineficaz, con lo que la protesta social continúa hasta finales de los setenta dando lugar al plan de este estudio.

            Tras el terremoto, el ayuntamiento se conforma como una estructura administrativa de emergencia de carácter fuerte y poderes especiales. Con ello se aplica taxativamente la filosofía del plan vigente, que supone una doble directriz: la creación de gran cantidad de nuevos alojamientos y la actuación sobre las áreas consolidadas más degradadas ?centro y casali.

            Este plan establecía una distinción entre público y privado a base de áreas medias imbricadas que suponen un salto cualitativo en la vida de esta ciudad.

            Por otro lado, las actuaciones sobre los casali ?de estructura romana y construcción del XVIII- es relevante, puesto que su degradación no era tan sólo urbanística, sino también edilicia, pues con el transcurso del tiempo se había añadido elementos extraños que desfiguraban su tipología. Consistiendo estas intervenciones en su restitución tipo morfológica.

            En la actualidad, el plan se encuentra práctica y totalmente ejecutado, porque ha resultado eficaz en esta coyuntura.

            Para concluir el curso, y bajo el epígrafe de ?El proyecto urbano en la recuperación de centros históricos medios?, se abordaron las intervenciones en Brescia y Oviedo.

            Brescia: Del plan urbanístico a la intervención arquitectónica. Giorgio Lombarda, profesor del Instituto Universitario de Arquitectura de Venecia, expuso las principales características de las actuaciones en la ciudad.

            Podría tomarse como un caso paradigmático a aplicar a Ciutat Vella de València, entendida ésta como unidad autónoma, tanto para su gestión como por su constancia en el tiempo dentro de una situación económica del consistorio no boyante.

            Es una experiencia que empieza a principios de los setenta, dentro de una política unitaria del ayuntamiento tratando de llevar a cabo una gestión global. Como consultor para la arquitectura y el urbanismo, el ayuntamiento ha contado desde los inicios del plan, con L. Benévolo.

            El plan se estructuró por etapas: En una primera etapa se organizó un grupo de técnicos dependientes del ayuntamiento, cuyo cometido era la elaboración de un plan general, junto con unos análisis tipológicos que orientasen las intervenciones de los particulares. Como resultado de ello, todo el centro histórico quedó bajo control tipológico.

            En el centro histórico se observaba una mezcla de dos tipologías que son frecuentes en el norte de Italia: la de cuadrícula romana, que produce la casa con patio (cortile), ocupada por residentes con más recursos, y la de origen germánico, que es la casa entre medianeras con frente más estrecho, en régimen de alquiler, que se deteriora mucho más por falta de mantenimiento de sus moradores -más humildes.

            En el año 75 empieza una segunda etapa, con intervención pública directa sobre las áreas de centro históricos más degradadas. Para ello ponen en marcha el traslado de gentes a viviendas provisionales. Consideran 50 el número de unidades para llevar a cabo esta acción con capacidad económica, técnica de proyectos y de seguimiento. Finalmente, después de la rehabilitación, el realojo de sus habitantes primitivos. De tal manera que el ayuntamiento se encarga de comprar, ubicar, restaurar y realojar.

            Existe también una entente entre ayuntamiento y consejos de barrio que evita el afloramiento de conflictos sociales. De esta manera se ha intervenido en unas mil viviendas con sus servicios públicos, ubicándose, por ejemplo, archivo y sede vecinal en una iglesia en desuso, como en el barrio del Carmen, cambio de mobiliario urbano.

            Una tercera etapa consiste en conseguir los mismos objetivos hacia la primera periferia de ensanche obrero del XIX mediante intervenciones más flexibles a base de infraestructura y equipamientos, así como pequeñas intervenciones en elementos comunes de edificios.

            Paralelamente, un segundo objetivo consistía en resolver el problema de espacios abiertos y públicos del centro histórico, potenciando el uso social de los mismos así como la accesibilidad a la totalidad de área restringiendo el tráfico rodado y potenciando la peatonalización. Todo ello asumido económicamente con los recursos del ayuntamiento y las ayudas del Estado italiano a las ciudades medias.

            Actualmente existe un debate público de un proyecto de V. Gregotti y G. Lombardi en una zona industrial obsoleta de la ciudad.

 

                                                                     josep blesa, arq.

 

 

 

Article publicat en el suplement DIAREMA (Levante-EMV).

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

VALÈNCIA: VANGUARDIA DEL VITRAL.

La vidriera nace, posiblemente, con la arquitectura románica, alcanzando su cenit cuando la tensión se torna esqueleto desmaterializando el muro por primera vez: es el gótico.

Grandes superficies restan por cubrir, y se recurre al vidrio en busca de la claridad en el espacio interno. La filtración de la luz a través de los vitrales provoca un efecto psicológico de elevación que se intenta inducir a la feligresía, toda vez que el vitral posee otra función: la didáctica de las Sagradas Escrituras.

           

Con la irrupción del Quattrocento……(…)

…., el vitral desaparece de las áreas de influencia italiana, manteniéndose la tradición en los Países Bajos e Inglaterra.

            Reapareciendo de nuevo de la mano del romanticismo, que revisa las arquitecturas desde una nueva óptica que desembocará, por un lado, en la necesidad de restauración ?tras la revolución de 1789- de las iglesias francesas. Son reproducciones fidedignas. Por el otro, la protagonizada por el movimiento Arts and Crafts inglés, con W. Morris y el prerrafaelista Burne-Jones a la cabeza, los cuales esbozan una concepción de diseño que no acaba de plasmarse.

            Recogiendo el testigo tres puntas de lanza de la arquitectura fin du siècle: Mackintosh, en Escocia; F. Lloyd Wright, en USA, y Gaudí, aquí, que diseñan y restauran vidrieras ya con la premisa del movimiento moderno de integración de las artes, es decir, el vitral como elemento al servicio de un entorno arquitectónico.

            Es contemporáneamente ?después de la segunda gran guerra y a raíz de las restauraciones, en Alemania, de las catedrales- donde la vidriera va tomando un valor intrínseco, junto a una (re)valorización del oficio de la mano de nuevos tratamientos y nuevas tecnologías para la manipulación del vidrio. En definitiva, el artesano deviene artista y su disciplina toma autonomía artística.

            De tal suerte que la vidriera puede alcanzar un doble uso, tanto como componente de un entorno arquitectónico, donde su función principal es la creación de un ambiente, como obra de arte con valor intrínseco. La vidriera, hoy, no imita la pintura; sus mismas transparencias le infirieren la condición de elemento mutante.

            Tan es así que no es extraño de encontrar vidrieras en museos, como es el caso de Narcissus Quagliata (Porca miseria) en el Metropolitan Museum of Art New York.

            Fácilmente, se observa que allá donde la impronta industrial y tecnológica es puntera, existen núcleos de artistas vidrieros, como es el caso de Alemania, USA, Canadá, Francia, Japón, Inglaterra, etc.

            En nuestro país existe un foco consagrado: Barcelona, con dos escuelas. La tradicional, a resguardo de la Escola Massana, con claros indicios de evolución, y la vanguardista, en torno al Centre del Vidre, de reciente creación.

            El otro foco que se ha ido fraguando a lo largo de la última década es el de València, impulsado fifty-fifty desde la Escola d?Arts Aplicades de València, por José I. Pertegaz (artista vidriero y profesor), y desde el autodidactismo, que a base de la suma de individualidades (Ernesto Gonga, Alicia Renau, Ximo Roca, Rocío Padilla, etc.) está creando un movimiento que intenta cristalizar en una asociación por tal de facilitar el montaje de exposiciones, introducción en la industria de sus productos y facilitar el feed-back de información internacional, a la vez de invitar a la Administración a colaborar y potenciar este mundo en expansión. Son artistas que exponen regularmente fuera de Valencia y del país, como es el caso de Francesc Maria (el Cabanyal, 1950) y Ernest Perales (València, 1958), que han obtenido el segundo premio del Salon International du Vitral Française, celebrado este año ?con la participación de 152 artistas seleccionados de veintiún países- con dos obras, una en Chartres y la otra en Nimes. En éstas introducen la tridimensionalidad en un objeto artístico que hasta hoy había sido per se bidimensional.

            En su Rebel.lió en el pla sobre una estructura ligera, los vidrios resbalan de su verticalidad al punto de flotar en el espacio, jugando con brillos y matices ante la ausencia de color en los vidrios utilizados.

            Mientras que, en su Unitat múltiple, los vidrios adquieren la condición de ménsula dentro de una estructura compacta y sobria que hasta hoy sólo se había conseguido de forma frágil. En ésta, el color toma un papel protagonista dentro de una escueta gama de ellos.

            Cabe destacar la simplicidad alcanzada, perseguida a través de toda su obra y que hoy, por fin, los eleva al rango de maestros.

 

 

                                                                             josep blesa i morante, arq.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

IVAM, CATALITZADOR DE CIUTAT VELLA.

L’article anterior de la directora de la revista NAT, Mª Josep Picó, que va publicar fa uns dies em recordà un altre que vaig publicar el 13 d’octubre de 1988. Llavors treballava d’aparellador d’una subcontracta de Dragados y Construcciones. Empresa contractista de l’execució de l’IVAM. Vaig pencar uns vuit mesos en les seues obres, tot coordinant els treballs de pedra natural. Per tant, em coneixia l’obra com el palmell de la meua mà. Simultàniament era estudiant dels darrers cursos d’arquitectura. Vaig fer amistat amb Carles Salvadores, arquitecte de l’obra, que encara perdura. L’article és el fruit d’un parell de vesprades de conversa amb ell al seu despatx de la Conselleria.

Si un hom es llig els dos articles comprovarà la desviació existent entre els propòsits de partida i el seu assoliment. I també el contrast amb la intervenció de l’amplació que es pretén fer en l’actualitat. Esperonada en l’època de l’ínclit director Kosme de Barañano. Certament s’està produint una renovació museística per ampliacions, entre tots els capdavanters, com ara el Tate-modern (Londres), MoMA novaiorqués, Reina Sofia (Madrid), Denver (Colorado) etc. Sempre de la mà de signatures de prestigi. Malauradament, l’IVAM, ja és fora del circuit dels quatre o cinc museus de referència a escala mundial. Ho fou, però, ara ja no. Treballarem per retornar-lo al lloc que tenia. Calen nous gestors. No provincians. Amb mentalitats globals i -pregonament- locals, ensems i alhora.

Fa uns tres anys quan sorgí la idea, amb plànols, diagrames i perspectives infogràfiques i tot estava dat i beneit. Sortosament es produí una visita i exposició del projecte per part d’un dels arquitectes japonesos autors (SANAA), en la sala d’actes de la politècnica. El conferenciant i coautor era R. Nishizama. El pobre home venia directament de Chicago. L’exposició del projecte feia força incidència en el caràcter suau i subtil de la intervenció d’ampliació dels japonesos. L’art de l’espectacle i de l’encantador de serps: els mots van per un cantó i les imatges i plànols pel contrari. Emilio Giménez, coautor de l’IVAM, aparegué a pegar cabotades i dir-hi les excel·lències del projecte japonés.  

L’auditori estudiantil -acrític- totalment entregat a l’estrella -supose que alliçonat per cert sector professoral que tots coneixem pel seu provincianisme- es rebel·là contra un servidor amb xiulits i cridòria quan li vaig etzibar totes aquelles reflexions que comente a l’article. Malgrat que, des del principi de la meua intervenció diguí que trobava encertada una ampliació de caire contemporani. I que no s’hi havien esforçat suficientement en una inserció més amable i eficaç. Estudiants i professorat cridaven amb insults de "carca i reaccionari".

Encara brandaren més quan, acabant el meu interrogatori i exposició, li vaig acusar de que a València, amb aquesta intervenció s’obria el camí de la mort de l’arquitectura i l’urbanisme a Ciutat Vella.

Carca i reaccionari?. Precisament a mi, que els duia a bescollades, quan eixe mateix professorat meu eren uns postmoderns-buits-copiadors de ca l’ample n l’època d’estudiant. Cal dir que n’hi ha un altre, de post-modern, molt respectable i amb bases elaborades. Amb idees pròpies, però no a la València d’aleshores. Segument hi havia "espietes" a la sala i restà deturada la iniciativa. A l’espera de temps millors, que ja hi han arribat.

PS: l’article per una broma -sense gota de gràcia- de Nacho Blanco, coordinador de DIAREMA, l’intitulà IVAM EL TERRIBLE. Quan puga penjaré la foto del full, com a verificació del mateix i del que hi dic.

Si cliqueu en "vull llegir la resta" trobareu les bases de resposta polèmica fetes un parell de mesos abans de la inauguració i reviscolades un parell de dècades després. Gràcies. (..)     

IVAM, CATALITZADOR DE CIUTAT VELLA.

L?urbanisme és una disciplina lligada estretament a la política ?a una política-, com demostra el període democràtic actual. L?intent de rehabilitació de Ciutat Vella a València passa, al nostre parer, per dos eixos fonamentals:

a)      La redefinició com a centre històric i representatiu de la ciutat,fins fa poc de temps desdibuixat, per mitjà de la reconstrucció d?edificis antics i de construcció de nous, amb caràcter significatiu, a més de cercar una accessibilitat intel·ligent (eficaç i respectuosa).

b)      La revitalització del conjunt que (re)genere l?habitabilitat d?aquest espai.

En el primer punt hi ha unes actuacions evidents, com ara, els palaus de Benicarló, de l? Scala, de Belveder (Museu de la Ciutat), etc; el convent dels pares camils, la Casa del ?Punt de Ganxo? (carrer de l?almoina, 4), etc; i la peatonalització de diversos carrers, alguns de dubtosa eficàcia. En el segon punt, de moment, continuem  en el buit absolut, és a dir, la revitalització no ha passat de rentar-li la cara a alguna façana, continuant el mateix estat de deteriorament i degradació higiènica on la densitat poblacional segueix baixant, emigrant cap a zones menys definides dins de la ciutat, però més habitables. Aquest punt mereix un tractament més profund a fer en un altre moment.

Dins de la redefinició com a centre històric, l?únic edifici de nova planta de caràcter potent és l?IVAM (Institut Valencià d?Art Modern). Aquesta institució, impulsada per l?anterior director general de la Conselleria d?Educació i Cultura, en Tomàs Llorens i Serra,  vol fer el paper de catalitzador del moviment plàstic alhora que d?element d?esbargiment. Situat a la cruïlla dels carrers d?En Guillem de Castro i Na Jordana, ocupa un lloc a la xarnera del casc antic amb el barri d?Extramurs; un lloc de gran dificultat per a l?assentament d?un edifici de les dimensions d?aquest a un solar de forma trapezoïdal. Hi ha hagut dos projectes, el primer realitzat pels arquitectes E.Giménez, C. Salvadores, J. Múrcia i X. Sanchis; el segon i definitiu, per Carles Salvadores.

Es tracta d?una arquitectura que podem emmarcar dins del corrent del neo-racionalisme d?arrel italiana, però que pren elements d?altres tendències. Hi hagut una pregona preocupació per tal de lliurar l?edifici a la ciutat d?una manera suau, sense estridències ni prepotència, la qual cosa era força difícil degut a les dimensions (87 x 45 x 17 metres aproximadament) i a la diferència d?escala urbana dels dos carrers. Sobre un pòdium s?assenta una mola paral·lelepipèdica perfectament explicitada, aquell recobert de pedra de marés (arenisca) de Sant Vicenç dels Horts que domina la plataforma d?accés i que s?estén a tota la planta baixa; la caixa-contenidor revestida amb aplacat de pedra Vinaixa.

Els paviments de les altres plantes són de calcària Capri, aquesta decidida més per imperatius pressupostaris que per desig de l?arquitecte.

Les façanes conformen un perímetre aclaparadorament compacte donant lloc a una volumetria clara i, fins i tot, platoniana; on tan sols és retallat el llenç de mur en zones molt localitzades com la galeria d?escultures i, abassegadorament, a l?entrada on el pany de paret es trenca penetrant, de dalt a baix, l?exterior dintre de la capsa, tot establint un espai de filtre cobert per dalt amb una llosa armada flotant. Les altres obertures sdón una mena d?esquinçalls amb traça de fénêtre en longueur en cafeteria i escales a més d?uns ulls de bou.

L?austeritat decorativa fa prevaldre el mur per sobre de qualsevol distracció, de to menor, excepció feta d?un subtil galze que fa de goteró (o obscur) entre les filades de Vinaixa superposades a l?ensems de remarca de l?horitzontalitat dominant.

Observem sobre els plànols una clara ordenació per mitjà de dos eixos paral·lels a Guillem de Castro que fan d?espai servidor que lliguen i encadenen els espais servits que aniran repetint-se al llarg de les plantes principals on apareix una de les constants (invariants) de la nostra arquitectura: LA UNITAT D?ESPAI.

L?arquitecte basant-se en l?element sala ?com a element primari de conformació de l?espai-, encadena una sala darrere d?una altra fins a aconseguir la unicitat del conjunt que comença i acaba al vestíbul de marcada polidireccionalitat i dramatisme plàstic. Hi ha també una inclinació a la inclusió d?espais de doble i triple alçada de regustos lecorbusierans i remembradors de ?l?espai del fum? saxó.

Una estructura clara i mallada , sobre el plàol, on els suports són embotits dins dels gruixuts murs, tret d?algunes sales on es manifesten amb la secció redona i de feliç execució. A remarcar també que la llosa armada del vestíbul sobreïx, en voladís, deu (10) metres, posseint les bigues invertides, ço és, a la part superior d?ella.

Ens trobem davant d?un edifici de vocació clàssica però d?implantació anti-clàssica. Clàssic en la seua concepció i ordenament, lluny dels mercaders de columnes i frontons post-moderns, més atents al màrqueting que de l?obra pensada i ben feta. I anticlàssic en quant a que si l?arquitectura clàssica s?implanta de manera hostil i minusvalorant l?entorn, amb prepotència, ací s?insereix en el context de la ciutat fins i tot com amagant-se en enretirar-se de la línia de façana del carrer creant-hi una mena de plaça, contràriament a com, tradicionalment, s?encabeixen les esglésies. Aquesta pseudoplaça serà enquadrada en una filera de frondosos plàtans.

Hi ha un respecte total de cara a les vivendes veïnes on els patis interiors que donen al museu no són cegats, sinó que el mur de tanca és calat, permetent almenys la comunicació visual. S?evidencia un estudi per tal d?aconseguir acords harmoniosos del museu amb les cornises confrontants. Destacar-hi per una altra banda la delicadesa dels detalls, en especial els aplacats i en la resolució industrial dels acabats.  

Publicat el dia 13 d?octubre de 1988 en el suplement de disseny, arquitectura, energia i medi ambient DIAREMA de LEVANTE-EMV.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

UN ABOCADOR A LES PORTES DE L’IVAM

UN ARTICLE MOLT INTERESSANT DE MARIA JOSEP PICÓ. 

PUBLICAT A LEVANTE-EMV, 26-05-2007.

D´ arquitectura emblemàtica a abocador de residus. Així ha estat l´evolució de l´IVAM durant el capítol electoral que ara acaba. Fa quatre anys els veïns de l´entorn del museu vam patir nits d´insomni perquè la Generalitat va decidir construir, a corre-cuita, una barraca en forma de cub on seduir l´electorat amb el projecte d´ampliació de l´espai museístic. Una pell d´acer amb forats coberts de vidre -una estructura poc adient per al clima mediterrani i gens eficicient energèticament- havia de cobrir l´edifici, el qual esdevindria una enorme caixa al si del barri del Carme. O un far, com anunciaven els arquitectes que van dissenyar el projecte, els japonesos Sejima i Nishizawa. De fet, la seua execució implicava duplicar la volumetria i alçada permesa a Ciutat Vella i, en conseqüència, modificar el pla general de València.

El Consell no ha tingut pressupost ni coratge per afrontar l´ampliació de l´IVAM, en la qual menyspreava l´obra dels valencians Emilio Giménez i Carlos Salvadores (potser perquè havien estat contractats pel govern socialista al seu moment). Al contrari, ha degradat el prestigi del que va ser el primer museu d´art modern de l´Estat espanyol (inaugurat el 1989) mitjançant la programació d´exposicions importades d´altres centres, sense cap esperit de lideratge ni d´avantguarda i, sovint, amb el finançament d´empreses constructores.

El nou IVAM havia protagonitzat els meus malsons, ho reconec. I no només com a veïna, sinó com a ciutadana. Calia desvirtuar l´edifici i el casc històric d´aquella manera? El preu de ser modern davant el món no era massa elevat? A estones lliures vaig investigar les vies de preservació dels trets del nostre espai urbà i, per obligacions laborals, vaig arribar fins el Tribunal Europeu dels Drets Humans, a Estrasburg. Allà vaig assabentar-me, amb certa resignació, que les administracions han de garantir el dret de conservar i respectar l´entorn quotidià de les persones. Efectivament, el paisatge, resultat de la societat amb el seu entorn, també és urbà i els ciutadans podem dirigir-nos a aquest òrgan jurídic internacional per exigir el compliment d´aquests drets. El sotrac inicial de veure créixer una pell malalta a sobre de la nostra ciutat i la imatge de viure al costat d´un microones s´ha anat esborrant, amb altres ensurts urbanístics, això sí. Però no les ganes d´apel·lar al tribunal d´Estrasburg per reclamar el condicionament de l´entorn de l´IVAM (entre altres) assetjat per contenidors de residus urbans i arquitectures efímeres caducades que han esdevingut taques perennes. S´imaginen el Pompidou de París o el Guggenheim de Bilbao envoltats de fem? [mjpico@sapienspublicacions.com]

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

I DESPRÉS D’ASTROC, LA SEGONA ESTÀ A PUNT DE CARAMEL

Després de l’ensolsiada d’ASTROC, en termes bursaris, la segona ja està a punt de fer la suspensió de pagaments.

Dic en termes bursaris, esmenant l’Anton Costas, que des de fa un parell d’anys ens castiga amb l’esclat de la "bombolla immobiliària". No acabant, en Costas, de perfilar el concepte, supose que per deriva política i jugant, si fa no fa, a l’embolic conceptual. No hi ha "bombolla immobiliària" material, sinó bursària. El traspàs de la caixa B a la A en el trànsit vers l’euro ja es va produir. Amb el rebuf de l’espiral s’ha incorporat a la indústria de la promoció els altres falcons de despatx. L’economia financera de tan poca eficàcia i eficiència entre nosaltres.  Si en Bañuelos ja va fer sonar les alarmes, fa unes setmanes i tothom sabíem de què anava la cosa de fa anys, estan silenciosament mantenint-hi la de la segona. Tanmateix, el món és molt i molt petit i un amic, des de Londres estant, m’ha telefonat…(…)

Aquesta segona promotora valenciana es dedica a plantar molta publicitat amb tanques anunciants per tot arreu. Si passeu per davant de Mestalla veureu els seus colors penjats. Vermell, blau i blanc són els colors del logotip. Àdhuc ha esponsoritzat un equip britànic degut a que l’expansió i venda l’estava menant cap a aquells europeus. Venent directament al lloc de residència dels compradors. Una estratègia empresarial impecable i emprenedora. Llàstima que, com el primer cas (ASTROC), tot era fum de canya. Les nostres empreses quan deriven cap a l’economia financera sovint cauen per tindre els peus de fang. És l’herència del sr. Zaplana. La implicació de Bancaixa i la CAM és total. Promocions per les costes del sud valencià i de Múrcia comportava la creació de societats participades per sengles entitats d’estalvi. Jugant amb una i/o l’altra; segons els casos. Bé, el cas és que hi ha contractes signants al Regne Unit, amb quantitats donades a compte com a penyora, però que estan fent mans i mànegues per a que la notícia no es sàpiga. Bancaixa i la CAM, a l’igual que en Terra Mítica, aguanten com poden. S’apropen judicis, per estafa, de gran escandall i repercussió mediàtica. Aguantant, com poden, que passen les eleccions per a produir, a la fi, LA SUSPENSIÓ DE PAGAMENTS.

Si vostè té diner donat a compte ha de demanar corrents la signatura de la compra-venda. És l’única manera de posar-se a la cua de creditors i reclamar-li judicialment l’incompliment del contracte. Les arres o senyals eren al voltant de 30.000 ?. Si no fa això pot perdre’ls irremeiablement. Aquesta promotora està radicada a la comarca de la Costera. Molt amics de l’alcalde ixent de Xàtiva.

PS: La deriva dels darrers anys de la classe empresarial valenciana és aquesta. Aquests corcs fan que se’ns mire, des de tot Europa, amb la mateixa animadversió que es mira La Camorra o La Cosa Nostra.

Aitant, la resta d’empresaris valencians hi hauran d’emprendre accions de neteja. Perquè estan actuant contra llurs activitats empresarials de rebot. Necessitem una DRETA, dic fa més de 25 anys, no pas la DERECHA subalterna que ens (des)governa.  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

TOP-10 D’EN MEROÑO.

Ja fa molt de temps que Pere Meroño em convidà a emetre aquesta selecció de les millors obres de la nostra literatura. Amb tardança, però ho tenia més o menys clar quins eren els millors moments. Podria ser aquesta i fer-ne uns altres, un altre dia, ja que som una cultura força literària. Això ja és una sort…tal i com està la cultura i el món que es globalitza.

01. La ciutat de València. Manuel Sanchis Guarner.

02. Diccionari per a ociosos. Joan Fuster.

03. Llibre d’absències. Miquel Martí Pol.

04. Mecanoscrit del segon origen. Manuel de Pedrolo.

05. Intervencions entre cultura i política. Gastau Muñoz.

06. Et deix la mar com a penyora. Carme Riera.

07. Barcelona entre el pla Cerdà i el barraquisme. Oriol Bohigas.

08. Reconstrucció de Barcelona. Oriol Bohigas.

09. El temps barrat. Alexandre Cirici i Pellicer.

10. Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts. Toni Cucarella.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LES 7 MERAVELLES

L’ESCLAFAMUNTANYES  em va invitar a participar en el meme de les 7 meravelles, amb trigança, faig els meus deures. Disculpa la tardança Sergi. Li’n dec, també el TOP-10 (10 llibres nostrats) a Pere Meroño, que en breu penjaré. Gràcies a tots dos per en recordar-vos de mi.

Ací baix vos ho deixe:

1.MISTERI D’ELX.

2. COR DE SANTA MARIA DE MORELLA.

3. VILAWEB.

4. BANDES DE MÚSICA.

5. EL CONJUNT DE L’ALBUFERA-EL SALER I LA DEVESA.

6. BENACANTIL-TABARCA.

7. LA TOSSUDA PERSEVERANÇA DELS URGELLISTES TRANSMUTADA EN GERMANIES, MAULETS, ETC. FINS ELS NOSTRES DIES.

PS: Les coses materials són importants, però som les persones que estem darrere d’elles els qui li donem la dimensió universal. Salutacions cordials a tothom que llegesca això.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

BARRAR L’ÈTER

Aquest apunt és una carta al director que em van publicar fa més d’una dècada al diari Levante-EMV. Intenta d’enraonar sobre un tema absolutament vacu i intrascendent que no interessa ningú: El flux de la informació i la comunicació.

Els protagonistes i el fons de la qüestió actuals són diferents als d’aleshores. O no. Jutgen vostés mateixos….. (….). 

Ja fa més d’una dècada un tal Calviño proposà que els canals televisius, dependents dels governs autonòmics, tingueren un caire "antropològic". Ja sabeu paelles, orxata, pagesos, gaites, ensaïmades, sardanes, etc. Cultura popular periclitada. Aquells canals no podien ultrapassar, allò tan cojuntural, com són les comunitats autònomes. Tele-Madrid es veu a tota Castella, Canal 9 (Caldria dir-li 8/buit?) emet, i s’hi veu -amb bona audiència- a la meitat sud del Principat, al Matarranya, etc. Fins i tot Canal 8 et fa programes arnats, però no antropològics, com aquells del J.L. Moreno o Passarel×la que presenta joves promeses com ara Manolo Escobar, Mª Dolores Pradera, etc. Amb tot, sobta el tractament capgirat que LEVANTE-EMV n’ha fet sobre la problemàtica de les emissions de TV3 via satèl×lit (a través d’Andorra), contravenint la normativa espanyola. Quan aquesta, a més d’absurda, és contrària a l’europea i mundial, en quant a la inexistència de fronteres per a l’emissió. Per a aclarir-nos:

¡Vaja que els espanyols volen barrar (de tancar) l’espai comunicacional!.

Per tant hem de pagar-los l’Hispasat, i a més llogar-ne d’altres, per tal de "quadribarrar" l’espai (feliç expressió del Sr. de Xirivella, R. Muntaner).

Quan alguns comenten que hem d’emprendre un camí propi -al marge de Madrid- per motius econòmics, per tal de ser més competitius comercialment, uns altres per qüestions de llengua i culturals, d’altres per tindre una cosmovisió diferent, d’altres per la llibertat, etc., sembla que s’hauria de fer per una raó molt més òbvia:

Una simple qüestió de contemporaneïtat i, sobretot, de bon gust.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

MEME, PÀGINA 139.

Agraesc tant l’Enric Marco (Pols d’estels) com Ricard Garcia (Cupressus sempervirens….perfectament enllaçat i complementat al Castells de Cartes). ENHORABONA PEL SENYORIU DE BENIARJÓ, Ricard, en convidar-me al joc d’atzar de la pàgina 139 del segon paràgraf del llibre que tenim a tauleta de nit. A dir veritat, a la tauleta en tinc un grapat. Allò de que cauen a terra quan el centre de gravetat se n’ix de l’eix de la muntanyeta que es forma. NO en sóc d’un de sol.  Perquè?. Perquè sóc de ciències, del batxillerat de ciències antic. On la formació i educació era molt esbiaixada. Els de ciències no teníem una formació mínimament adient en "lletres" i aquests, de "ciències" no sabien – ni saben- un borrall. Trobe que aquesta frontera fictícia i poc operativa va deixatant-se amb la incorporació de nous criteris formatius. Perquè tenim mancances irresolubles aquells estudiants de fa unes dècades que hem d’anar tapant forats, de coneixement, com podem i d’una manera poc coherent. Per ço, adesiara, els títols damunt de la tauleta, a hores d’ara juguen a l’equilibrista, i són uns quants:

Topos y Logos del Josep Muntañola.

Poiesmusia: La nau dels argonautes. Sobre textos del gran Salvador Jàfer.

La Cartoixa de Parma d’Stendhal (traducció d’en Gimferrer).

Crim i Càstig d’en Dostoievski (traducció d’Andreu Nin).

Notre Dame de Paris d’Hugo, versió original francesa.

* Però m’he inclinat per Elogi de la Follia, d’Erasme, (gran traducció d’en Jaume Medina), que precisament i atzarosa, la pàgina 139 en el segon paràgraf, conforma el final de l’opuscle i text, i que fa així: 

LXVIII. Però ja fa estona que m’he perdut de vista i passo de la ratlla. Si us he semblat, potser, massa descarada i xerrameca, penseu que és la Follia -una dona- qui us ha parlat. Feu-me el favor, endemés, de recordar el proverbi grec:

 "tantes en diu el boig, que alguna n’endivina" (llevat que no el trobeu aplicable al gènere feminí).

Veig que espereu una conclusió. Doncs aneu ben errats si penseu que recordo un sol mot després del farrigo-farrrago que us acabo d’etzibar.

Un antic adagi diu: "Detesto el convidat memoriós".

Jo en proposo un de nou:"Detesto l’oient memoriós."

Per consegüent, salut! Aplaudiu, viviu i beveu, fidelíssims devots de la Follia !

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ESTABILITAT I CAOS EN ECOLOGIA URBANA.

Aquesta setmana he tornat a passar per la primera obra que vaig fer. D’això fa ja quinze anys. M’ha sorprés l’estat de conservació que presenta. Es tracta de la seu de l’empresa d’impressió gràfica GRAFISOM SL. Per als que esteu al cas: l’empresa de Ferrer Escrivà. Fill del gran Francesc Ferrer Pastor. A bon segur, si sou valencians, tindreu per casa un vocabulari Valencià-Castellà, Castellà-Valencià de cobertes mig blaves i mig blanques. Doncs els vocabularis es fan al seu interior. Quan vam arribar al polígon industrial on s’ubicaria sols hi havien unes poques naus a les vores limitrofes de la població d’una construcció industrialitzada molt fluixa dels anys ’70.

La idea que menava el projecte era crear una nova imatge de l’empresa. Organitzant totes les cadenes de producció d’una manera més racional. Fluxos de tasques que no s’entrecreuren. La implantació de  noves tecnologies. Recorde Paco, llavors, se n’anà a Chicago i Canadà per tal de comprar Mac’s, paraula que -per a mi- aleshores era desconeguda. També calia que pogueren accedir-hi tràilers per a que sempre hi haguera l’estocatge sufiicient de paper.

Hi havia una gran prevenció front la introducció de pols i polsim dins dels despatxos per tal d efer fer malbé tota la maquinària. Érem en un medi semirural . Àdhuc, calia passar entre diverses seccions mitjançant uns torns hermètics que n’hi previngueren l’accés. He fet aquesta introducció per a reflexionar sobre diversos extrems de la intervenció i assentament de peces noves noves dins d’un context urbà. Com reaccionen els veïns, quina és la seua relació de diàleg arquitectònic, etc.

.(..)      

       

 

 

 

 

Vaig optar per una inserció per contrast. La peça introduïa una sèrie d’elements poc o gens correats en la construcció per a la indústria. Aleshores, com ara, em negava a admetre que l’arquitectura per a la indústria fóra sols funcional. L’estat de la qüestió ha variat moltíssim. Aleshores, una seu d’empresa, era tan sols una nau. Quatre parets i una coberta i a ser possible un despatx i uns lavabos.

L’estiu en què Paco m’encarregà el projecte vaig aprofitar gairebé un mes per recórrer per polígons industrials de França, Holanda i Alemanya. En tornar et trobes que la industria de la construcció de què gaudíem res tenia a veure amb la d’allà. No com ara, on els proiductes de tota la UE corren per arreu. Amb això trobaríem un punt mig entre el que hi havia a l’abast i el que desitjàvem.

L’edifici tenia dos elements diferenciats: un de representatiu amb despatxos i anterior i un de posterior com a zona de producció. Ideàrem un espai de recepció a triple alçària, amb unes escales metàl·liques en voladís. Des del vestíbul de recepció podíem aguaitar totes els finestrals dels despatxos. Alhora l’espai servia d’exposició. A l’igual que l’altell en camí vers el despatx de direcció. En dit altell hi havia el despatx de l’encarregat general que accedia al seu des de la zona de producció. Hi afegirem en planta baixa vestidors d’homes i dones. En planta primera a més de la direcció hi havia els despatxos de disseny gràfic, les taules de realització dels fotolits que se’n feien llavors, etc. Un muntacàrregues podia pujar les resmes de paper a la planta primera. Per a realitzar-hi proves. Tot tenia un procés productiu en cercle tancat. A dalt del tot, en tercera planta, hi havia un espai que Paco decidí que es construira per menjador d’una banda i un gran despatx per a son pare. Des d’allà hi havien bones vistes.

La façana tenia una doble composició. La inferior tancada amb xapa miniona protectora i la superior amb un mur cortina. que donava lluminositat a l’espai d’accés, àdhuc als despatxos. Tot evitant el sentit claustrofòbic que havia detectaren alguns tallers, sense relació visual amb l’exterior.

També cal dir, la venda de la parcel·la vingué d’una operació fraudulenta doncs s’havia realitzat un terraplenant amb runes de l’antic rajolar de la població. Tapant-ho, posteriorment, tot amb seixanta centímetres de pedruscall i arenes sense advertir-ho al comprador. Amb la qual cosa alhora de procedir a fer els fonaments allò no tenia la resistència escaient. Hi haguérem de buidar tot el solar (uns 19 m. x 55 m.) i cinc metres de profunditat i arrancar amb pilones des de baix. I tornar a reomplir-lo, a més de realizar murs de contenció de terres perimetrals per tots quatre costats. Fou un moment crític en què es dubtava de la viabilitat i possibilitat de retre’s contra els mals averanys. Implementàrem una façana amb tonalitats grises i negres i vermelles de gran influència neo-plasticista. Tan en voga a hores d’ara però sorprenents en aquells moments. Els ocres, blancs, celestes, etc de les altres, amb una dècada hi han anat modificat els seus per a vindre a posar-se del nostre costat. Així com les escales de passamans d’acer inoxidable, estructura de perfilaria usual, elavant-la al rang de noble, pisos d’engraellats, etc. Coberta invertida, etc. Cal dir que llavors no teníem els ordinadors d’ara i els càlculs de tot foren fets manualment. La marquesina que veieu a la foto vola més de 2’50 m respecte de l’eix de pilars que la sujecta. El dia de desencofrar em pensava que podia venir-se avall. A l’escola ens deien, atemorint-nos repetidament, que un voladís de més de 1’20 m. era un perill assegurat. I ja veus, com han canviat les concepcions des d’aleshores !

No sols ha perseverat Grafisom com a empresa gràfica , sinó que ha creat l’editorial Denes que, de tant en tant, penja la seua publicitat, premis, etc a Vilaweb. Reeixint a inserir-se en aquest ecosistema tan dur com són les comarques al voltant de la ciutat de València. En acabar de la construcció també hi hagué judici pel mig per a posar en mans de la justícia el reblit malintencionat i fraudulent ocultat durant la venda. No cal dir que vos diga que el vam guanyar.

Ara ja els carrers són urbanitzats, les empreses que s’hi han instal·lat ja tenen un aire més contemporani i hi han imbricat concepcóns que fa dècada i mitja ja proposàvem. S’hi ha introduït una sèrie de blocs d’unifamiliars en filera en zona pròxima al casc, amb la consegüent barreja d’usos. Restaurant per a obrers i alguna discoteca de polígon, etc.

Seguint aquest discurs m’ha vingut a la memòria un article de Richard Leakey intitulat Stability and Chaos in Ecology publicat en 1996, a EUA, una època en que vaig mantindre relació amb uns amics ecologistes del Camp de Túria que posava en dubte certes hipòtesis ecologistes que els ecòlegs com Margalef maldaven per perfilar i resituar, trascendit l’estat de l’ecologisme vers l’ecologia. Que com veieu té, al meu parer, un reflex en l’ecologia urbana de la mà de l’arquitectura que crea també els seus ecosistemes entre les espècies que hi incorporem.

Un article, el dels anglosaxons que vaig traduir fa uns anys que paga la pena de llegir, rellegir i comentar. (….)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

AMERICA’S CUP…… i OLÈ !

Mirant les diverses televisions: pel·lícules, documentals, processons, misses, etc. He sentit que tornava a la meua infantesa. He eixit a passejar pels carrers amb els meus fills i tot era tancat pel matí. Anit igualment tot tancat. Les festes corren a les urbanitzacions i llocs d’estiueig habituals. L’urbs romania callada i silent. Sols he trobat a faltar, per arredonir el quadre, un discurset del Caudillo o algun jerarca eclesial d’aquella època. Fugint de la mala còpia he intentat de recuperar la contemporaneïtat amb la regata de l’America’s Cup amb vertader interés. Per cert: ¿com poden ser tan infranormals els comentaristes de Punt2 i dir que el Desafio Español ho ha fet bé, si d’entre 12, ha quedat el nové? I el Alinghi que és el veler dels suïssos que hi ha donat l’oportunitat per a fer-la a València hi han quedat els primers. I si guanyen podria repetir seu a València. Recorde a l’inici de les regates que aquell veler de Telefonica que també animaven amb passió desbordada des del canalet i que es va destrossar en aigües d l’Atlàntic i van torna-se’n cap a España amb la cua entre cames.  

(N’hi ha un poc+….)

<p />

No són més subnormals perquè no s’entrenen aquesta troupe de Canal 8/ buit……

Amb allò del Desafio Español  (Caja Madrid i tota la paluleia i fauna diversa que li corifeja) sols els ha faltat dir-hi que havia estat tTOT un èxit perquè cap dels regatistes españols no s’havia ofegat.

Bona nit cresol. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari