El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

la primera vegada!!!

Deixa un comentari

Encara era fosc quan el silenci de la nevada va ensenyorir-se del Pla de Barcelona i les muntanyes que l’envolten. Eren les petites de dissabte i ella, la menuda, dormia un son lleuger, però tossut, que l’allunyava del misteri que encara havia de trobar-la. La gran, alçat ja el primer celest del dia, cosia al saló del balconet i, de tan en tan, alçava els ulls per a mirar-se aquell curiós paisatge amb la innocent mirada de qui, malgrat els anys viscuts, s’apropava al misteri blanc com si fos una nounada.

Hores després, quan el sol ja fonia la neu de carrers, teulats i places, els cims, emulant el bell Pirineu, es resistien a la potència calorífica de l’astre que tot ho fon i tot ho escalfa.

És llavors quan el cotxe puja carretera amunt per una ciutat vestida de núvia, per unes carenes que fan les delícies de grans i xics que es tiren boles i fan ninots de neu i salten i juguen i ballen.

Al capdamunt de la carretera, aquella que uneix l’Horta barcelonina amb la Cerdanyola vallesana, la més menuda i la més anciana toquen la neu per primera vegada.

Ella, la vella, més de setanta anys a les espatlles, recorda aquelles llunyanes neus que un cop va veure a la Sierra Nevada.

Ella, la menuda, amb poc més de tres mesetes entre nosaltres, amassa la neu curiosament, intentant escatir la textura d’aquella nova substància.

I és que Barcelona ha tornat a mostrar-se màgica i encisera, senyora que enamora, puntal que atrau la neu, just en el moment que l’abuela de Triana i la pubilla de Gràcia, són fent-se la gara-gara a les envistes dels Josepets, en una antiga planta d’un edifici innovadorament vell.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.