L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Redòs per a la serenitat municipal

31 de març de 2008
Sense categoria
4 comentaris

UNA MICA D’HISTÒRIA, AMB ACOTACIONS 3

L’estiu que no em van poder desferrar El Canvi d’en Miquel Bauçà de les mans ni per fer-me passar per dins d’aquest forat que mostra la foto seleccionada per il·lustrar aquest text…

Un d’aquells matins de l’estiu de 1998 que els historiadors de l’art posaven papers en ordre a la Cel·la de casa meva -al meu cau- i jo m’ocupava més tost de la intendència, de la comoditat dels que treballaven durament i del seu benestar -a banda de quatre dades o quatre advertiments de coses que jo hagués vist, que entre remenada i remenada a la greixonera del tumbet els pogués subministrar, o quan els pujava, devers migdia, un bocí de coca i un tassonet de vi-, un d’aquells preciosos matins, em vaig despertar amb el braç dret paralitzat. De tot d’una no li vaig donar importància perquè tenc mala jeia; adormir-me sempre em costa pena, i quan a la fi ho aconsegueixo, dormo profundament i en qualsevol estranya positura. Sent així, quan hi ha tempestats durant la nit sóc d’aquelles que no han sentit mai un tro, baldament fos d’aquells tan esgarrifosos i esquerdats que pareix que anuncien la fi del món. I qualque pic m’he quedat torrada al damunt d’un braç que llavors em queda una estona emparpelat o em fa i tot una mica de mal, fins que, només amb el temps de l’esmorzar, reviscola i res no ha estat. El cas és que aquell estiu que jo tenia tanta feina, el meu braç dret va quedar paralitzat.
          Al PAC de Pollença em donaren un tractament vitamínic B i m’immobilitzaren el braç, finalment embenat i fixat a l’esternum com si fos una santa que no hagués romput mai un plat. Bona feta. Cap com aquesta mai.
          No cal que digui que els investigadors s’abraonaren a la fregona, a la bugada, a la planxa i a la cuina, amb un fantàstic bon humor que ajudava a resistir aquell xàfec mai vist: fins que no varen passar dos anys, que el récord de xafogor fou àmpliament batut i superat.
          En un determinat moment, el metge, que no és ni espantós ni exagerat, sinó més tost tranquil i objectiu, em va fer un volant d’urgències amb una petició d’ingrés que em va lliurar amb un sobre tancat. No vaig fer preguntes, però vaig advertir, dins dels seus ulls blaus com dues pecetes de mosaic en el fons d’una piscina, un llustre d’alarma i de feredat. Que fóssim amics no el va socórrer gens en aquest cas.
          M’ingressaren immediatament a la planta sisena de Son Dureta, al costat d’altres casos desesperats de neurologia: joves amb el cervell esclafat en un accident de moto, els quals a tall de casc no s’hi havien posat ni mitja síndria, al cap; tumors cerebrals que empenyien el cervell cap a la paret interna del crani; vessaments cerebrals; lliteres que passaven per davant dels meus morros amb una sobrassada colossal que a més a més ha tornada blanca com un llençol i l’han haguda de subjectar a la llitera amb tres corretges, en comptes de fermar-la, com sempre, amb fil d’empalomar…                    
          Quan empenyien la meva llitera cap a la ressonància magnètica, una infermera del servei que trobàrem davant la porta ens advertí que l’aparell s’acabava de malmetre. Estava avariat.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!