Las al jaç

El blog de Marcel Campà

9 de novembre de 2012
0 comentaris

Art en temps de guerra

A vegades hi ha fets que commouen tan profundament un artista que li provoquen una necessitat irresistible d’expressar-se, i sobretot de fer-se entendre. Quan passa això, sorgeix una obra diferent, que se singularitza del conjunt de la producció de l’autor. Es pot comprovar en algunes obres fetes en temps de guerra. De Goya o de Picasso, per exemple. O la Montserrat, on Juli González, empès per l’anhel comunicatiu, abandona provisionalment el llenguatge abstracte.

Lleida, d’Apel·les Fenosa, també marca un parèntesi estilístic en la producció d’aquest autor i és l’única expressió de dolor que trobem en la seva obra. Fenosa va fer aquesta pietà sota l’impacte emocional del cruel bombardeig que l’aviació feixista havia descarregat sobre Lleida el dia de les ànimes de 1937 (més dos-cents morts, entre els quals quaranta-vuit criatures del Liceu Escolar de l’avinguda Blondel). Sembla que l’escultor era a la ciutat, aquell dia.

Dimitri Xostakóvitx va compondre la setena simfonia el 1941, quan les tropes nazis envaïen la Unió Soviètica. Els analistes remarquen que en aquesta obra el compositor simplifica extraordinàriament el seu llenguatge musical. Si ens l’imaginem a casa seva, al Leningrad assetjat, assegut al piano escrivint la partitura sense fer cas de les sirenes que anuncien els atacs aeris, es comprèn que volgués expressar aquest homenatge als resistents amb una música abastable i descriptiva.

En general, l’anhel que va impulsar aquestes obres, la voluntat d’arribar al públic, s’ha demostrat eficaç. El Guernica, la Montserrat, etc., potser no són les millors produccions dels seus autors, però, sens dubte, es troben entre les més populars.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!