No diré que fa mal. Però és frustrant no saber explicar això que tens, ara, entre la gola i el fetge. Potser és per l’obsessió inútil de col·locar cada paraula al seu lloc, d’incidir en l’accent correcte dels adjectius a voltes fugitius. Pot ser.
O potser és per la incapacitat de dir-ho tot. Però això en realitat és una impossibilitat, i en acceptar-la, comences a veure clar que ara reprendràs una rutina de color assarvatxat, de definició pastosa i habitada per l’absència. Podràs recordar la barana innecessària del llit que t’insistia a llevar-li per seure-hi, incapaç com era de poder-ho fer. L’esforç titànic per posar-se el got a la boca i beure mig glop d’aigua mal engolida. El desfici amb el coixí que de cap manera hauries pogut encertar a col·locar-li. Els intents inservibles de descansar d’un cansament quiet en què jo em recordava de menut amb una aspra sensació solidària per reviscuda. L’adéu inexistent per inesperat.
Són ara massa coses més per a tan poquets dits i un teclat. Massa records recents per a una mort tan viva. Massa vida per a un taüt tancat.
http://www.youtube.com/watch?v=ebeibrd0J58?rel=0