Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

EL MALLORCA VENJA EL LLEVANT

Estic exhultant. Per doble motiu. 1. Per la moral que pot agafar l’equip illenc de cara a la resta de la temporada; i 2. per que sols uns pocs dies després el Llevant era rescabalat, en situació similar, amb partit furtat d’amagatotis al Ciutat de Valèncià, com és costum. Al llarg de la vida he vist tantes "engrapades" arbitrals a favor de l’equip del règim, que ja ni les compte.

En un altre ordre d’equip:  Com a "xoto" crec que cal tindre els granotes per a fer el "derby". També m’ha agradat com estan recomponent l’equip albinegre Bakero i Koeman. Açò ja és un altre ritme. Com vaig creure-hi 

Qui sí anà a l’estadi d’Orriols fou el gran Toni Mollà que ens relata la crònica esportiva…la trobareu si pitgeu al "vull llegir més…."

PS: Alerta als seguidors de l’equip del règim, instal·lats entre nosaltres, i al crit de POLACOS als granotes…..no si, acabaré jo també granota !

Llevant-Reial Madrid
Vaig estar anit a l’Estadi del Llevant. Segons veig avui a la premsa, vaig presenciar un partit diferent a la pràctica totalitat dels cronistes que han publicat avui els seus resums i comentaris. El Llevant va jugar un partit extraordinàriament ben plantejat pel seu entrenador i perfectament executat per uns jugadors entregats fins al darrer alè. Els quilòmetres que va fer Tomassi, per exemple, i els colps contra Baptista, són de cum laude, d’un migcampista de llarg recorregut. Riga sol allà davant va marejar els dos centrals del Reial –que juguen sempre al límit– i es va sobrar encara per a centrar i rematar. Al primer minut, el Llevant ja podia haver-se avançat al marcador. Sant Casillas miraculós, com sempre, va traure una mà santa i prodigiosa. Al minut quinze de la primera part, els granotes havien fet fins a quatre ocasions de gol i haviehn llançat Déu sap els còrners. El Madrid la tocava i la tocava però no feia mal. La segona part va continuar amb la mateixa cançó. El Llevant insistia amb voluntat i el Madrid la tocava a l’ample del camp i esperava l’ajuda arbitral o la genialitat d’algun davanter el compte corrent del qual pesa més que tot el patrimoni del Llevant. Va tindre les dues coses, com és natural. Un penal més que rigorós els va posar per davant i un remat del seu davanter centre va sentenciar un partit que de cap manera es va meréixer guanyar. El Llevant, com en el tòpic, va jugar com mai i va perdre com sempre. El Madrid va jugar malament com quasi sempre i va gunyar també com sempre, a les acaballes dels partits. Compte, aquesta és exactament la sort del campió: guanyar sense fer-hi mèrits ! És massa fàcil assenyalar un penal al cuer. Sobretot perquè ningú t’ho retraurà si ho fas a favor del líder. I perquè al camp del Llevant, l’afició granota ja ha dimitit de totes les seues responsabilitats i de totes les esperances. S’ha instal·lat en el fatalisme i calla i consent tanta arbitrarietat: la del seu president, la dels àrbitres i la d’una marea de meregots que ompliren més de mig camp i ens cantaven "Y Viva España", vés a saber per què. Cap al final del partit, també de manera inexplicable (?), remataren les alegries amb un "Al bote, al bote, polaco el que no bote".

Que potser se’ns notava, a Ximo i a mi, que som del Barça i televidents assidus del Polònia de Tv3 ? O era per una qüestió més senzilla d’entendre ? Tot plegat, per descomptat. Tot plegat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

  1. Només em trobe bé (com t’he contestat al teu comentari) et telefonaré des del 9 d’octubre. Però si pots venir, fes-ho, si no, tranquil perquè sols estic una nit fora de casa (esperem)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.