Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Recordant na Xesca: Llegir ”El Canvi” – Miquel Bauçà – pàgina 220

Avui quatre mesos. De ben segur la seva signatura hagués estat de les primeres en el ‘vull votar’ i els seus comentaris tan vers i punyents seríen d’optimisme i alegria per un senzill i petit gest, però que transmet esperances.

A casa de la pilot d’un hidroavió apagafocs, vaig trobar un llibre sobre la tauleta de nit, que ella mateixa m’havia deixat discretament,  i avui, catorze de setembre, he obert el llibre per la pàgina no 220:

ESCRIPTOR, Un. Hi ha dues menes d’escriptors: 1: aquells que merament frueixen de parlar de sí mateixos. 2: aquells que, donat que tot és dit i consensuat i travat, proven de dir altres coses. El plaer és el mateix.
   És un que carrega, no parasita. A un aixecador de pesos no podem exigir-li alhora que no faci ganyotes o que no es mostri una figura esvelta de dansarí.
    Molt a part, o segonament, de tenir una determinada habilitat lingüística, és un ésser que en cada instant malda per tenir una visió de conjunt de les coses. Per la muntanya, he conegut cabrers amb gran habiliors lingüístiques i no podien ser anomenats escriptors, escrivissin o no escrivissin. Un escriptor ”escriu” perquè no li queda més remei. No pas per
 ‘juguera’.
    Un escriptor actual, corrent i ordinari, posa per escrit el que el veïnat, i ell mateix, cavil.la o pensa de les coses. Per exemple, en un ”match” de tennis, tothom pensarà que la jugadora és molt lletja però alhora que ha fet milions, i la perdonaran per aquest motiu. Normalment, el veïnat no ho diu; l’escriptor considera que el seu deure és de dir-ho. I el veïnat li està agraït, car l’escrit confirma que tothom ha pensat el mateix. 

La fotografia correspòn a l’entrada de la casa de na Xesca, molt a prop del mar, on podem veure un autèntic margalló de Cap Formentor que ella mateixa va replantar i cuidava amorosament.


  1. IU tant que em vaig en recordar, a Sinera estant, tot en viu. El seu pensament viu i roman entre nosaltres.
    I també vaig penasar amb tu. Vaig tindre el pensament de passar a recollir-te. Peròe ra a les 01:00 h de diuenge. massa tard i improvisat. DE fet a les 19:00 dissabte no sabíem si anar-hi o no.
    un b7

  2. una esperança. És vera que ella no escrivia per juguera, ans al contrari ho feia per necessitat i hi deixava bocins d’ella mateixa al camí i a les espines dels esbarzers. Una abraçada, Roseret, amiga. La tenim amb nosaltres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.