Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Pati dels Tarongers

L’acte institucional del lliurament dels XX Premi Internacional Catalunya a la Dra. Cynthia Maung i a Daw Aung San Suu Kyi va ser emocionant, emotiu, revelador, punyent. La Dra Cynthia Maung ens va parlar dels més de mil cinc-cents infants que són a la seva Clínica de Mao Sot a Tailàndia, sense papers, sense família; de les dones que arriben desde Birmània maltractades i amb ferides molt greus que han patit de l’home masclista; dels joves que són forçats a treballar; de guerrillers de les diferents ètnies amb ferides de bala gravíssimes; de camperols que són forçats a entregar part de la seva collita sense res a canvi. Dels milers de desplaçats perque l’exèrcit ha envaït i arrasat els seus pobles. La Dra. Cynthia Maung no pot tornar al seu país. Si prèn aquesta decisió, immediatament seria empresonada, jutjada i sentenciada a més de 60 anys de presó. Daw Aung San Suu Kyi no va poder ser a Barcelona per recollir el premi. Està empresonada a casa seva. Na Zoya Phan, la jove activista, va recollir el premi en nom seu. Una dona lluitadora i amb coratge en l’assistència mèdica i educacional de milers i milers de refugiats que acaben entrant per la porta de la seva clínica, i una dona lluitadora, sense veu, empresonada, amb coratge i fidelitat de no renunciar als seus principis i en la defensa dels drets humans i la democràcia del seu poble.

Na Zoya Phan, una dona forta, jove, amb coratge, ahir vespre mentres ens va parlar després de rebre el Premi en representació de Daw Aung San Suu Kyi, ens va manifestar que no sabía quines paraules havia de dir, perque ella està silenciada per la Junta Militar; perque ella no pot expressar res; perque ella ja no té veu; i la seva defensa sobtadament ferma de la dona líder i esperança del poble birmà, no va ser, crec jo, improvisada. Ahir mateix vaig llegir un article demolidor a The Guardian de periodistes anglesos, en el que es pregunten: ‘Una heroïna de peus de fang? On era Daw Aung San Suu Kyi durant el desastre del cicló Nargis ? Què fa per promoure la llibertat del país ? Estarà bé físicament ? Ha arribat ja el seu moment de deixar la seva lluita pacifista que ha resultat inútil?” Hi ha orquestrada una campanya per dividir el partir NLD i desprestigiar a Daw Aung San Suu Kyi. La por dels Generals és òbvia. Ella és la única persona que pot unir les més de 60 ètnies del país. Ella és la única persona que amb el seu silenci, sorprenentment, té poder. Ella és la única persona que té un prestigi internacional. Na Zoya Phan va agraïr molt el premi. Són petits fets diaris que van omplint les esperances de llibertat d’aquest poble. Recordant la seva fugida del país quan tenia 14 anys, el seu discurs, no llegit, es va interrompre més d’una vegada. La seva força i el seu coratge va defallir en aquests moments. El silenci al Saló Sant Jordi trencava l’aire.  Al refrigeri que es van oferir al Pati dels Tarongers va ser plàcid i tranquil. Vaig parlar llargament amb na Zoya Phan i vaig conèixer a la Dra. Cynthia Maung, la metgessa de mirada preocupada, lànguida, trista, però decidida i honesta. La vaig fer riure mentres menjàvem botifarra amb ceps. Explicant la bogeria dels catalans per anar a caçar bolets i les diferents espècies que podem trobar en els nostres boscs, vaig trencar aquell aire d’emoció, de sentiment, d’agraïment, i després de traduïr el nom de ‘trompetes de la mort’ a l’anglès, va obrir els ulls del tot i va mirar el troç de botifarra que tenia al davant, i seguidament va riure, com no l’havia vist durant tot l’acte ….  i la conversa va acabar amb el seu projecte, ja quasi en funcionament, de l’edifici construït per tots els infants sense papers que són a la seva clínica. També vaig aconseguir treure el somriure fresc i jove de na Zoya Phan. Ens vam fer una fotografia davant la font de Sant Jordi. Penso que va ser un acte molt important, i tots els companys, arribats de Donosti, o en Xavier, l’Anna, en Joan, i els monjos budistes de la casa Tibet que també hi eren presents, vam entendre la importància d’aquests Premis per aquestes dues dones i Birmània. Gràcies Xavier Rubert de Ventós, com a Delegat President del Premi. Gràcies Generalitat de Catalunya. Em guardo l’afectiva abraçada de la Dra Maung i na Zoya Phan, molt sentida i amb amor. 
A l’esquerra de la fotografia, la Dra Maung al costat de na Zoya Phan. També he volgut afegir una fotografia preciosa de Bagan, a Birmània, aquest lloc misteriós i quasi irreal on hi han més de 2000 pagodes i monestirs. Els núvols de tempesta es van apropant. Ja fa molts anys, dècades, que les tempestes s’apropen i cauen indiscriminadament al damunt del poble birmà. 
Avui fa 13 anys i 19 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

  1. La foto de l’arxiu és espectacular. Jo ara vénc del terrat de la roba perquè trona i llampa i el de sobte s’ha enfosquit. No vull dir que sigui com l’arxiu que mostres, de tant d’efecte, però era un cel de llebeig, gris amb esqueixos d’un blau bebè com el descriu Josep Pla, que de sobte es tapava amb una pantalla gris marengo provinent del N. Pareix que ha de venir la fi del món.

  2. Moltes gràcies novament pels teus comentaris.

    Em miro la fotografia d’aquestes dues dones, al pati dels tarongers, i costa de veure-hi la força i el coratge que de ben segur tenen.

    Ja ho diuen, les aparences enganyen!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.