Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

16 de setembre de 2014
0 comentaris

Llibertat contra dictadura, present contra passat

Em demanen que redacti unes ratlles sobre el futur hipotètic d’una Catalunya sobirana. Tanmateix, trobo que el futur tendeix a estar sobrevalorat i sovint serveix més de consol que d’inspiració. En aquest procés transcendent que vivim, l’essencial és el present. I, si fem una mirada objectiva a  la ruptura que hem estat bastint en els darrers anys, malgrat justificades recances, podem estar del tot satisfets. Si, a més, fem l’exercici de mirar enrere, podem adonar-nos com la societat catalana ha despertat, de sobte, del coma induït al qual havíem estat sotmesos per un estat atàvic que avui es debat en un règim senil. I avui el futur és a les nostres mans perquè, en conquerir el present, hem esvaït els papus del passat.

L’afirmació nacional que suposa la sortida col·lectiva de l’armari sobiranista protagonitzada per la societat catalana ha tingut un efecte espectacular. La negativa hispànica a reconèixer-nos com a nació, la miopia política de bona part de l’esquerra de confondre la nostra condició nacional com a una mena d’encanteri burgès, ha polaritzat la península ibèrica, no entre independentistes i unionistes, sinó entre partidaris de la llibertat i defensors de la dictadura; entre aquells que consideren el dret a l’expressió popular i aquells que la pretenen negar. Ni l’ajut d’un premi Nobel de literatura, enrolat com a guionista major del regne, ha estat capaç de corregir la narrativa dels temps actuals. Defensar el no a la consulta és perfectament  respectable, tanmateix, aquells qui voldrien el manteniment de l’statu quo han estat abandonats pels qui, contràriament al sentit comú, neguen la possibilitat d’expressió, i converteixen la integritat territorial de l’estat en un acte il·legítim de força i opressió. Així, l’arrel autoritària dels titulars de l’estat, i la d’aquells que han restat embriacs de la cultura catalanofòbica ha quedat palesa. El 9N no representa la victòria dels independentistes, sinó la derrota d’aquells que, en nom d’una democràcia entesa a la manera orwelliana, resten aferrats al testament de Franco, document fundacional que converteix en sagrada la peculiar unitat espanyola. La confrontació dels dies presents no és entre nacionalistes d’un color o l’altre, sinó entre els partidaris de la llum de la llibertat i la foscor de la por.

I de fet, els grans esforços que fa l’estat i els seus servidors per impedir votar evidencien precisament la seva feblesa. L’escàndol Pujol, precipitat amb la voluntat d’afeblir el procés, a la pràctica l’acaben potenciant. La parcialitat de l’estat, que fa servir de manera parcial la llarga llista Falciani, més aviat el que posa al descobert és la corrupció inherent a l’ordre resultant d’una Transició fraudulenta. Un cop més, la confrontació no és entre independentistes o unionistes, sinó entre un present de ruptura i un passat en què la corrupció esdevenia el greix dels engranatges constitucionals. Pujol esdevenia el passat. La revolta pacífica i democràtica que avui desborda els carrers, les llars i els pensaments de la ciutadania, representa el present. I és des d’aquests ingredients, un cop mentalment lliures, un cop alliberats de les antigues hipoteques, quan ens hem guanyat el dret de bastir el futur. El futur és nostre, perquè als nostres caps i als nostres cors ja fa mesos que hem declarat unilateralment la independència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!