Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

7 de desembre de 2013
0 comentaris

Manifestacions constitucionalistes

Nou post del meu blog España y yo

En entrar per primer cop a l’institut, cap a finals dels setanta, em sorprengué conèixer el primer grupet de fatxes declarats. Encara que tingués catorze anys i a casa, com arreu, no es parlava de política per por real i heretada, no era cap estúpid. Sabia que grups de falangistes es dedicaven a hostiar per les Rambles i el barri a tot aquell amb fila de progre, barba, i aspecte que no s’atingués als mandats de José Antonio. Picaven fort, perquè sabien que la policia els protegia (o perquè sovint eren llurs papàs o parentes) i sentien que el seu temps s’acabava.
A classe, un grupet de noies de la Sección Femenina repartien propaganda i assenyalaven objectius. Resultaven ésser una suma letal de tradiconalisme purità amb recargolada crueltat. Aquell curs, crec recordad que posterior a la Constitució, l’orgull patri d’aquelles mosses que fumaven, es “fotien el lote” amb qui tingués prou valor per dur-les a raconets foscos i repetien curs, es lliuraven a múltiples escissions a la recerca de la puresa ideològica. Totes (ccom també feien els seus col·legues masculins més grans) sortien sempre amb la rojigualda, denunciaven a comunistes, separatistes, jueus o maçons, malgrat la inexistència d’aquests col·lectius.  

Si no fos perquè els atacs dels fatxes feien mal, i com succeí al llarg de la Transicció, acabaven sovint de manera tràgica, tant les seves paraules com les sobredosis d’orgull hispànic resultava patètic, fins i tot, còmic. En certa mesura, aquelles companyes de qui mai no vaig tornar a saber res més, eren filles de famílies modestes, de conserges, de suboficials, de porters, de saltataulells de baix nivell en diversos ministeris, de policies “mamporreros”. Els pobres vencedors de la guerra a qui la victòria els aportà engrunes, amanides amb un desmesurat i irracional orgull. En realitat eren perdedors entre vencedors, per això estaven tan espantats entre tant canvi de camisa transicional, per això estaven tan ressentits amb el rei, Suárez o la democràcia. El seu temps, pensaven, s’acabava. Els restaven els uniformes i desfilades, i el seu posat de xulo-piscina disposat a hostiar a qui no pensava el mateix que ells o agenollar-se davant la rojigualda (avui bandera constitucional). I de tant en tant, si anaven en grup i trobaven un grenyut solitari, el caçaven covardament.
Vaig pensar en aquelles noies de la secció femenina ahir en veure la manifestació del dia de la Constitució.  És possible que hi fossin… a favor d’Espanya (la seva) i d’una Catalunya que vol tencar una relaió que només li ha comportat disgustos. Aquest to de ressentiment contra un món que no comprenen, aquesta idea d’orfandat política, a la recerca de pares oportunistes com Ciudadanos o UPyD, o unes elits que, des del PP, també les menysprea. Gent que es mou per sentiments nacionals i que branda una bandera contra la identitat d’una societat en què se senten incòmodes. Perquè mai no van voler tractar-nos de tu a tu. Mai no han fet cap esforç per aprendre la llenga, ni deixat de menystenir-nos, com van fer la generació que els precedí. I quan parlo de “no deixar mai de menystenir-nos no parlo exclusivament de catalans, sinó de gent que sentint-se espanyola, en realitat viuen en un país molt diferent al seu. 
El pitjor de tot plegat, és que Espanya se la van quedar elles. Amb llur bandera i himne franquista. Amb els menyspreu a la diferència, amb el seu silenci còmplice (o directa responsabilitat) amb els crims dels seus, dels seus amos, vull dir, perquè aquests nois “mamporreros” i “la flor de la feminidad española” no podien aspirar a altra cosa que jugar el trist paper de lacais.
I així, sis mil persones que compren La Razón o miren Intereconomia, i que repeteixen com lloros “Cataluña es España…”, potser sí, encara que no com ells se la imaginen. Perquè la Catalunya espanyola que encara queda és justament la que odia profundament la seva Espanya de fatxes mamporreros, reconvertits avui en base pepera, al·lèrgica a la memòria i als drets individuals i col·lectius. Són ells les que han monopolitzat la marca Espanya, la Constitució i el menyspreu per la diferència.
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!