Espai de Dissidència

La història és una
qüestió de perspectiva. Sovint emergeixen els fets, com a terratrèmols, sense
saber ben bé com ni perquè. I no s’entén res si ens dediquem a analitzar el
sotrac en sí si no entenem la tectònica de plaques, els moviments de fons que
porten a un canvi significatiu en la geografia. Certament, fa un any més d’un
milió de persones van exigir a la classe política moltes coses. La
independència potser fou la més espectacular, tanmateix la sobirania, és a dir
la idea que el present i el futur és de propietat col·lectiva (i sobre
això no hi ha tribunals constitucionals que valguin), fou l’essencial.

Si m’he de quedar
amb una imatge d’ara fa un any, sens dubte resto amb la cara, mig de sorpresa,
mig de tedi, dels prohoms catalans entremig de la manifestació. Eren ells els
destinats a encapçalar una pancarta on apareixia el mot dignitat. Tanmateix, i
com a justícia poètica fou la gent la que avançà per davant i ocupà el lloc
destinat al lideratge del país. Molts pensadors autoritaris es lamenten de l’existència
d’un país sense líders. Tanmateix, allò que Vicens Vives considera un defecte,
jo ho veig com una virtut. La cascada de consultes populars, els moviments de
fons que enceten una dinàmica al marge de les institucions, els escamots que
impedeixen desnonaments, i fins a cert punt, les diverses assemblees populars que
des d’una espontaneïtat organitzada han fet saltar, de nou, els colors, a la
classe política i els seus corifeus, ens diuen que la geografia ha canviat. El
terratrèmol semblà gros. I tot i que bona part del país oficial fa veure que no
va passar res, el mapa ja no és el mateix.

Ens movem. No sabem
com ni on. Epur si muove!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!