BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

AMB LA FLACA EN DESCONFINAMENT 03.05.2020

Per Joan Lladó

Després de gairebé dos mesos tancats a casa en prevenció de propagar i rebre aquest maleït virus, iniciem el període que ens permet de sortir al pati, per dir-ho amb el llenguatge escolar. Aquest cop d’estat, encobert en un estat d’alarma digne de les millors dictadures, fa que aquest govierno, el més progressista, segons ell mateix, que hi ha a Europa, pugui fer i desfer de la pitjor manera que hom es pugui imaginar. S’han carregat, amb l’excusa sanitària, l’estat de les autonomies. Ben pla. Però un hom, o una homa, posats a trinxar la llengua amb el desdoblament de gènere, es pregunta: en un estat on sempre hi ha imperat la millor anarquia, on hi campa el més potent dels individualismes o el súmmum de l’egoisme, es podia fer d’una altra manera? No crec pas que aquests manaires tinguin la capacitat de pensar tant.

I així arribem fins aquí, en la redacció de la normativa de desconfinament que s’establí a partir del dissabte dos de maig, i que ens permet, entre d’altres petites llibertats, d’eixir a fer esport ben d’hora al matí: començant a les sis i acabant a les deu. I al vespre, però amb una hora menys, de vuit a onze. Però vet aquí que aquest horari se’ns presenta massa just per gaudir de la llum solar, que és d’una hora si fa no fa en l’època que ens trobem, al bell mig de la primavera. La persona que vulgui, doncs, aprofitar aquest termini de l’albada, haurà de matinar. No seria pas el meu cas, car, amb un parell d’hores en tinc prou per escampar la boira entre els límits municipals de la ciutat, els quals no se’ns permet d’ultrapassar. I val a dir que aquests límits són ben minsos per als nostres, els meus, concretament, interessos ciclistes.

És doncs, amb aquestes perspectives d’espai i temps, que haig de pensar i dissenyar un recorregut que sigui entretingut, plaent i profitós, tenint en compte el que cerco quan practico la bicicleta de carretera, i la de muntanya, tanmateix: esport i cultura.

Amb una idea pràcticament resolta de cap on vull anar, surto de casa a dos quarts de vuit del matí, dubtant encara si posar o no, el llum vermell de posició. Ho deixo córrer a la mercè que els conductors d’aquelles hores estiguin ben eixorivits i al fet remarcable que fa un dia radiant, lúcid, transparent. L’aire és tebi. El poc trànsit que circula —és diumenge— disminueix les possibilitats que algun despistat m’escometi pel darrere i fa que l’aire no esdevingui irrespirable com ho és en condicions, diríem, normals. Frisós de guanyar alçada i temptejar el meu estat físic, vaig de cara a la feina. No prenc pas la NII direcció a Girona fins la primera rotonda que em seria efectiu per començar amb un bon escalfament. Em dirigeixo cap a Barcelona pel davant de l’estació. Allí hi observo les primeres —poques— persones que arriben i marxen de la ciutat i apareixen i es fan fonedisses a través les portes de la baluerna que en colors i estructura li donen un carés de tipus colonial.

Em vaig trobant de cara a força ciclistes que han començat o segueixen el seu passeig matiner fins que trenco, a la Laia l’Arquera, per prendre l’avinguda del Sant Crist. En aquest ampla travessera que parteix el polígon industrial del Pla d’en Boet, d’ençà uns tres o quatre mesos, s’hi reestructuraren els seus espais per encabir-hi un carril-bici i una zona d’aparcament, restant un sol carril per a la circulació a motor en ambdós sentits. Agraeixo, i molt, que es pensi en el transport sostenible i es vagin reservant aquests espais pels carril-bici. Ara, demanaria que es tingués més cura en la neteja d’aquests vials si es vol evitar que els conductors motoritzats facin baixar tots els sants del calendari quan vegin un ciclista, sobretot de roda fina, que circula pel carril destinat als vehicles de motor. I és que es constata, dia sí i dia també, la gran quantitat de vidres i tota mena d’objectes que omplen, escampats, el viarany destinat a les bicicletes amb el consegüent perill de punxada que comporten.

Travesso el Camí del Mig cap a la Ronda del Cros per enfilar tot seguit fins a can Palauet. La ronda del President Tarradellas se’m presenta com un veritable camp de batalla, tot hi és aixecat, provisional, en obres. És d’esperar que quan tota aquesta tasca sigui finida, també hi serà inclosa l’adequació de l’entorn d’aquest singular mas que és flanquejat per una torre circular molt semblant en construcció i estructura a les que podem trobar en tot el nostre litoral. Aquestes talaies serviren als habitants dels isolats masos, durant les centúries del XV i XVI, per a defensar-se de les incursions corsàries. I tot això ho dic perquè l’estat actual dels terrenys que l’envolten és realment desolador, caòtic i deixat de qualsevol manera. Un testimoni tan valuós del nostre reculat passat i que serví i serveix encara al nostre present, encara que per a d’altres finalitats, no el podem abandonar i tractar com un simple objecte de rebuig. Aquesta casa la podem veure representada, i n’hauríem d’estar molt agraïts, en alguns dels olis del nostrat i prolífic paisatgista del segle XIX, en Ramon Martí i Alsina, màxim exponent del realisme al nostre país i també, posats a fer el fatxenda, de l’estat on som sotmesos, que posava a can Castells, a Argentona, durant la temporada estiuenca i que tants documents idíl·lics —alguns amb certs tocs de romanticisme— dels entorns de la riera ens ha deixat com a llegat d’una època.

Arribo a la tan coneguda, —pels vilatans d’Argentona amb una certa edat—, benzinera del d’Ara. Durant una bona colla d’anys va ser l’únic i més proper punt d’abastiment dels carburants pels motors d’explosió i lloc obligat de pas per anar i tornar de la ciutat. Tot canvià a principis dels noranta del segle passat quan es construí l’autovia cap a Granollers i la continuació de l’autopista cap a llevant, en la rodalia nord de Mataró.

Tinc ben clar que no tiraré amunt, cap a la Ronda Bellavista. És el primer dia de reprendre l’activitat esportiva a l’aire lliure després de dos mesos i no cal prendre mal. Entro a Poble Sec per l’avinguda d’en Puig i Cadafalch. Als carrers i a l’avinguda hi veig molta pau. El Parc de can Tuñí és pràcticament desert. La circulació és gairebé inexistent. Trenco pel carrer Major. Aquest puja, però no tant sobtadament com la ronda encarada a Argentona que us esmentava fa un moment. De ben segur que la vista en aquella és infinitament millor, ni comparable, però l’esma per aixecar el cap i observar la vall mentre aniria enfilant no seria al meu entendre, avui, una experiència gaire agradable.

Al carrer paral·lel al carrer Major, anomenat Creu d’en Fins, hi havia viscut la meva àvia paterna, la iaia Maria. Ho feu en una casa de planta baixa amb una bonica eixida al darrere amb un gran llimoner que cobria tot l’espai. En un petit safareig per rentar la roba, aleshores en desús, amb l’aigua verda, estancada de mesos, m’hi esplaiava llargues hores amb els capgrossos. Estones només trencades quan l’àvia havia d’anar a comprar el pa o d’altres viandes i l’acompanyava a veure la proa del vaixell de can Moragas que va ser l’emblema del barri, forn de pa i que va desaparèixer fa una colla d’anys per construir-hi pisos en el seu lloc. Us recomano que fullegeu el bloc de l’Ildefonso Marmol, Historias de Cerdanyola, on hi trobareu moltes notícies del barri i ben documentades.

Enfilo, prou deseixit, pel carrer Major. Els veïns no estan acostumats de veure passar gaire ciclistes equipats de cursa i els pocs que baden fan cara de tres pams. Faig la meva. En arribar al Camí dels Capellanets —tenim el país ple de referències a les sotanes—, tres inevitables pensaments em passen per la barretina: veig el local on hi teníem —amb els meus socis— un negoci d’acabats tèxtils, del mitjó concretament, que passà avall i que tan em feu patir. Mal venut a la força, més tard es convertí en uns profitosos habitatges. Per aquests verals hi viu el meu germà Jordi, a qui no hi ha manera d’enredar perquè ocasionalment m’acompanyi amb les dues rodes. Caurà a les meves mans; la meva obstinació em perd. Finalment passo per davant de casa en Carles i durant l’estona esperant que el semàfor es posi verd al final del carrer, els records flueixen l’un darrere l’altre, sense guió, en desordre, un garbuix de flaixos que enlluernen el dia que de per si és prou brillant.

Travesso la Ronda de Rocablanca i l’emprenc pel carrer de Berguedà que enfila molt costerut i més encara en la confluència amb el carrer Galícia. Quan tombo amunt, puc recuperar l’alè. El carrer de Berguedà es caracteritza per estar flanquejat a banda i banda del carrer, per un seguit de cases unifamiliars amb jardí en ambdues façanes i estan molt ben situades en el recer de migdia que fa la falda del Turó de la Creu o de Cerdanyola. Que per molts anys els veïns en puguin gaudir!

La temperatura és molt agradable, malgrat la flamarada que m’ha encès el cos en el darrer repetjó. En el carrer Galícia hi conflueix la gent que puja dels barris per anar cap a muntanya i s’hi veu un xic més de moviment: gent a peu, corrent o amb bicicleta pugen per les dues voreres per anar a cercar el verd i escapolir-se unes hores de les quatre parets de casa.

La carretera -que encara és carrer Galícia- fa de partió entre els termes de Mataró i Argentona, és enfilada en un llarg esperó on les aigües de llevant s’avoquen cap  al veinat de Cirera i les de ponent cap a Traià, a Argentona. A mesura que vaig pujant puc entreveure, posant la vista cap a ponent, la vall de la riera d’Argentona i el circ que fan les muntanyes de Burriac, que, des del punt on em trobo, les fa alteroses i imponents. Possiblement que siguin les més cantelludes i escairades de tota la serralada litoral dins la nostra comarca. Els nostres turons, molt vells geològicament parlant, tenen formes molt arrodonides. Els de la zona de Burriac contenen els esqueis de granit més dur, més resistent a l’erosió, i que donen al conjunt de les muntanyes unes formes molt més abruptes i aspres. En general, és un muntanyam molt ajupit amb un relleu de suaus ondulacions cobert d’una massa forestal molt atapeïda, sobretot, de pi pinyer, alzina i roure i un sotabosc compost principalment per arboços, brucs i argelagues, acompanyats per les estepes, les falgueres, els arítjols, les romagueres i totes les herbes remeieres que es poden trobar en climes àrids, de secà, mediterranis.

Quan arribo a la carretera de Cirera hi veig un munt de gent per totes bandes. Vaig saludant a tothom que conec i veig força colles amb bicicleta i a peu que incompleixen la normativa que ha instaurat el govierno més progressista de la història. N’hi ha per plorar.

Ho deixo estar perquè de seguida se’m presenta el mur de l’escapada: les llaçades de can Vinardell. Baixo plat, pujo pinyons i amunt. Més amunt vull dir, perquè fins ara no he fet una altra cosa que pujar. Al Maresme ho tenim d’aquesta manera: o anem de pla per la NII resseguint la costa o ens toca sempre d’enfilar-nos. A l’estreta franja que resta entre el mar i la muntanya no n’hi podem treure més suc. Colls de curta alçada, però potents. Amb quatre revolts a esquerra i tres a dreta i fent el nas en les cases que se’m presenten prou interessants, arquitectònicament, és clar, em planto a la Cornisa i concretament en la cruïlla amb la pista que puja, també, des del cementiri de les Valls. Tothom es concentra en els mateixos espais i en les mateixes hores: en la part de muntanya, al Parc Forestal, al Cami dels Contrabandistes i a Mata, i al Passeig Marítim per la banda costanera i plana, i tot plegat en la franja horària de vuit a deu. Em sembla que de sis a vuit, a fer esport o a fer una passejada, no ens hi trobarem pas grans aglomeracions. El que convé tenir en compte és que, a Mataró som 128.000 habitants, que concentrats en els vuit quilòmetres quadrats que són estrictament urbans, ens dona una densitat de població de les més altes del mon: 16.000 hab/km2. Si ho repartim amb l’extensió total del terme municipal que són 22,53km2, baixem a 5.700hab/km2. Aquesta darrera, evidentment, és l’oficial. Sort en tenim els que ens agrada la muntanya que, per accedir-hi, s’ha de suar i patir.  Si no fora així, els conciutadans ens fotríem unes bones trompades.

Segueixo amunt esquivant caminants i em pregunto, —i no és la primera vegada— tota aquesta gent que surten a fer esport a muntanya, en despoblat, a part de fer exercici per estar ben presentables per quan obrin les platges, tenen alguna mena d’interès en saber el que hi ha o hi havia per allà on passen? Recordo en Pla, que diu: “L’anglès que viu en el país és un localista total […] Del seu rodal coneix la geografia, l’orografia, les aigües, els vents, els ocells, els peixos, la història militar […] Sobre el nostre país també hi ha una precipitació històrica fenomenal, però resulta que la gent que hi viu a sobre no en sap un borrall. Res. Com s’explica aquest fet? És que el més acceptable és l’oblit i a Anglaterra és la memòria viva?” I l’Àlex Susanna ho rebla: “Si aquest oblit sembla ser-nos connatural, la feina i el ritme de vida que portem ens empenyen encara més a la ignorància. Què en sé del castell que tinc a tocar de casa? O bé dels forns de calç esbotzats on de tant en tant encara ens amaguem? Del paisatge que m’envolta, dels seus camins? El torrent que ara és sec, les basses embardissades, les vinyes abandonades, les cabanes de pastor, els camins mig esborrats, els ramats de bens que encara hi pasturen, les fonts que ja no ragen o les que ho fan per a gairebé ningú, la mina d’on prové l’aigua que bevem… Tot això conforma la història del tros de paisatge on vivim, i si no en guardem memòria, d’aquí a poc no ens dirà res: serà un paisatge mut, i així, difícilment, podrem sentir-nos-hi acollits.”

Passo per davant les entrades del Parc Forestal i tot seguit s’acaba l’asfalt de la carretera. En el primer revolt, sota mateix del Turó d’en Dori, es pot veure la vall d’Argentona ben assolellada en aquelles hores i sense aquell tel d’humitat que sol tenir sempre al damunt i ens ofereix la seva radical esplendor, amb una total transparència. Penso en els pares que no puc anar a visitar ni tampoc puc acostar-me al poble si no és per anar a treballar. Sobtadament, haig de deixar aquests pensaments perquè un reguitzell de xaragalls que s’han fet en el camí que el travessen de banda a banda, m’obliguen a estar molt atent en la conducció. S’hi ha d’afegir la pendent que de cop ha canviat en grau respectable. Alguns que es fixen que circulo amb les rodes primes riuen per sota el nas. Que en gaudeixin!

Passat aquest tram més enfilat i amb la terra del ferm molt compactada i llisa, a voltes més que l’asfalt, progresso còmodament vers la Cornisa. Una processó de gent puja i baixa d’aquests verals. Es poden constatar —tot badant i si un hom s’hi endinsa— les aclarides que s’estan fent en els boscos d’uns anys ençà gràcies a les ajudes econòmiques que hi ha disponibles per evitar que esdevinguin un polvorí en potència. La malaltia dels pins fa que aquests vagin caient inevitablement i s’han hagut d’habilitar recursos per poder dur a terme aquestes neteges que, si no fora així, no serien pas rentables. La fusta dels nostres boscos no val gaire i molt menys aquesta que ha emmalaltit. L’amic Pep ja comentà en una entrada en aquest mateix bloc els estralls que causava aquesta mena d’escabarat, el Tomicus.

Arribo a la cruïlla de la Cornisa on hi conflueixen quatre camins: a la meva esquerra, el d’Argentona, que passa primer per can Martí de la Pujada i després per can Cañameres, ara convertida en camp de tir. Durant els anys setanta del segle passat, hi havia un projecte d’instal·lació d’un abocador comarcal de deixalles en els terrenys que ocupen aquesta casa, però el moviment veïnal de la vila d’Argentona i una sèrie de manifestacions en contra —vaig ser-hi present en els inicis de la meva adolescència en la que es feu el 1977— impediren que el projecte fructifiqués. Es volia evitar, amb aquestes accions, la contaminació de les aigües de la conca de la riera d’Argentona. El viarany que em ve de cara, és el que mena a la capçalera del Torrent de Manyans i a cal Gaig que resta un xic més a llevant. Finalment, a la meva dreta, hi ha el que prendré i que em conduirà, resseguint la cornisa, a llevant del Turó d’en Tarau, fins a can Bruguera.

Som en plena primavera i amb les pluges que l’han precedit i que encara perduren, ens presenta un paisatge d’una verdor grassa, exuberant, tibant. Tot hi és ufanós, un esclat de vida a quatre vents. Els petits arbusts, els matolls i mates, i tota mena d’herbes sobreïxen dels marjals. Estiren el coll com per fer-se veure i expressen una voluptuositat desvergonyida. Aquest any, com no ho recordo en altres, la pesolera silvestre s’ha escampat arreu. La podem veure en els marges, en els erms i en els guarets.

M’enfilo en la petita drecera que hi ha en un dels revolts de l’ampla pista; és obstruïda per un parell de grans arbres que van caure fa una colla d’anys i també per un bassal que poques vegades és sec. Els vorejo sense dificultat. La roda fina encara aguanta prou bé i si la terra no és tova, on es pugui enfonsar, encara rutlla positivament. Faig el darrer repetjó i assoleixo l’alçada màxima —uns quatre-cents metres— de la primera escapada amb bici en desconfinament. Soc al vèrtex de partició d’aigües dels torrents que alimenten cap el nord la riera d’Argentona, prop del Turó d’en Tarau (442m.): per un costat, deixo enrere la capçalera de Manyans i entro, per l’altre, a la de can Rimbles. Em trobo a ben poca distància de can Bruguera, lloc on no arribaré perquè a la Font de la Cornisa tiraré avall pel camí de Valldeix, pel camí asfaltat que circula enmig de la urbanització i que em serà més còmode baixant que no pas el vell camí que en alguns trams és massa sorrenc.

Em deixo anar fins la font però no amb la velocitat que voldria doncs el carrer és ple de gent a peu i amb bicicleta i els he d’anar esquivant posant-hi els cinc sentits. Faig una breu aturada al brollador a voluntat abans d’iniciar el descens. Aquesta font s’inaugurà l’any 1967, mil divuit anys després que s’esmentés per primera vegada el topònim de Valldeix, segons els documents que es troben en l’arxiu de la Corona d’Aragó i que les rajoles de la font ens n’informen. El veïnat és emplaçat, aproximadament, entre la cornisa on em trobo, i avall cap a mar, per les conques de les rieres de can Bruguera i de can Gener fins la font del Pericó. Saludo alguns coneguts que passen. Malgrat el cansament, tothom fa bona cara. El dia, com he dit fa uns instants, és radiant, i això hi acompanya. Les ganes de sortir de casa són immenses. Fugir, fugir… Allunyar-se, córrer, guillar, alliberar-se, escapar-se, escapolir-se, desaparèixer, evaporar-se, esfumar-se, esmunyir-se, fer-se escàpol, fúmer el camp, evadir-se, desbandar-se, volar, aixecar el vol, salvar-se, girar cua, dispersar-se.

Decideixo tirar avall però la visió que se’m presenta de la ciutat i el mar al darrere em fa aturar. M’asseuria en qualsevol pedra per estar-m’hi observant sense fer res de concret, només badar. Quina delícia. Però el govierno només em deixa estar al carrer fins les deu. Així doncs, si vull aprofitar l’estona que he destinat a la flaca, haig de deixar-me anar avall indefectiblement.

La bicicleta i jo agafem molta velocitat, la pendent és considerable i els frens convé que els manegui amb habilitat si no vull alentir la marxa i rebaixar el grau de compromís i exposició i per tant d’alta segregació d’adrenalina. Bufa… Com m’agrada, ens agrada, la velocitat. Molt!

Aquesta experiència em porta a recordar que un diumenge de caramelles, i si la memòria no em falla, em penso que es cantaven en el mes en què ens trobem, pel maig, a la tarda havent dinat i encara amb la roba de cantaires però sense la faixa ni la barretina, potser teníem uns deu anys, o dotze estirant-los, vam sortir amb les bicicletes amb el meu amic el Dr. Jordi Torres i Vinyals cap a la urbanització de can Serra de Lladó a Argentona, quan aleshores justament s’hi asfaltaven els carrers. No sé pas amb quina idea anàrem cap allà, però ens enfilàrem fins el punt més enlairat que vam poder; el que ens permeteren les forces o potser on s’acabava el quitrà. I així ens deixàrem anar avall sense tenir cura si la bicicleta frenava el suficient i per veure qui més corria per una recta sense entrebancs que a la seva fi gira a dretes —encara hi ha el tombant—. La meva bici i jo anàrem per la tangent del revolt, és a dir, de pet dins d’una rasa que hi havia fora el carrer. El munt de terra i el sot m’aturaren. Els frens, evidentment, no van respondre a les meves ordres i camisa nova acabada d’estrenar se n’anà a fer punyetes. En vaig sortir prou airós perquè tret d’alguna petita nafra i de diversos cops sense importància, vam poder tornar a casa amb una bona experiència per explicar, però esperant la incontestable esbroncada de la mare.

D’aquesta experiència suposo que em ve la prudència quan baixo carreteres. Si alguna cosa falla, si irromp un imprevist, no hi ha alternativa amb bones perspectives.

Esquivant un sot per aquí, driblant una esquerda per allà, a estones tenint la sensació que m’han de saltar les dents per la rugositat del ferm i les vibracions que em transmeten, em trobo al fons de la vall, en terreny més planer i no tant amoïnador ni tibant. Passo per l’estafeta rural de correus —la primera de l’estado español— i la Font del Pericó. Entro al polígon industrial de Mata-Rocafonda i el travesso per anar a cercar la carretera de Mata. Vull fer un anar i tornar fins els límits de Llavaneres. En la zona industrial que acabo de passar, vaig iniciar-hi el meu periple professional en el camp del mitjó que durà gairebé vint anys. Quan vaig començar, al setembre del 1992, s’estava construint l’autopista i els seus accessos i per venir des d’Argentona em calia travessar tota la ciutat passant per Cirera on encara hi havia l’escorxador d’aviram d’en Torrent i Fills, ubicada, si no em falla la memòria, on hi ha ara l’aparcament del Triangle.

Prenc doncs, la carretera de Mata, i en la primera rotonda m’hi trobo una patrulla dels mossos fent de control. Enfilo xino-xano però es fa feixuc, les cames pesen. L’aturada de dos mesos es fa sentir i les sessions diàries al corró de poca cosa m’han servit. En qualsevol cas, torno a agafar el ritme i la musculatura es posa al seu lloc. Passo el camí del veïnat de Mata i amb un parell més de revolts se’m presenta, sempre imponent, la torre de can Tria. Al camí de Sant Miquel de Mata giro cua. Per Vallveric i la Ronda dels Països Catalans pujo als Capellanets i a can Vinardell. Baixo per la carretera de Cirera i al carrer Galícia em trobo l’amiga Eli que està fent el seu passeig. M’alegro molt de veure-la i l’acompanyo una estona fent-la petar sobre la situació en què ens trobem —de què hem de parlar ara, simesnó?— fins les pistes d’atletisme i allí ens acomiadem. S’acosta l’hora de tornar a casa, són dos quarts de deu. Baixo per la Ronda Bellavista i a can Palauet m’hi aturo per fer una fotografia del mas i comparar-la amb les pintures d’en Martí Alsina. Pel Pla d’en Boet me’n torno a casa per finir l’escapada de flaca.

Fins ben aviat,

Joan Lladó

Fotos de Poble Sec: del bloc de l’Ildefonso Marmol.
Foto de l’estació: Wikipèdia.
Foto del govierno: coordinadoraongd.org


  1. Nano, quina memoria la teva, tremenda! Sort en tenim de tu! No recordo el dia, ni evidentement si era dia de Caramelles, però sí que m’has fet reviure images amb la bici d’aquells carrers acabats d’esfaltar de Can Serra de Lladó!

  2. Bravo, bravo, bravo!!!! Anar en bici és un gaudi, però el goig és molt més gran si tenim la sort de saber el nom dels camins, finques, i indrets per on passem. Si a més a més coneixem històries que s’hi hagin succeït, aleshores ja ens acostem a l’home anglès que tan bé retrata el mestre Pla. En la propera sortida que coincidim, posaré en marxa la gravadora, tinc molt mala memòria. Apali, a rodar!!!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.