IVAM, CATALITZADOR DE CIUTAT VELLA.

L’article anterior de la directora de la revista NAT, Mª Josep Picó, que va publicar fa uns dies em recordà un altre que vaig publicar el 13 d’octubre de 1988. Llavors treballava d’aparellador d’una subcontracta de Dragados y Construcciones. Empresa contractista de l’execució de l’IVAM. Vaig pencar uns vuit mesos en les seues obres, tot coordinant els treballs de pedra natural. Per tant, em coneixia l’obra com el palmell de la meua mà. Simultàniament era estudiant dels darrers cursos d’arquitectura. Vaig fer amistat amb Carles Salvadores, arquitecte de l’obra, que encara perdura. L’article és el fruit d’un parell de vesprades de conversa amb ell al seu despatx de la Conselleria.

Si un hom es llig els dos articles comprovarà la desviació existent entre els propòsits de partida i el seu assoliment. I també el contrast amb la intervenció de l’amplació que es pretén fer en l’actualitat. Esperonada en l’època de l’ínclit director Kosme de Barañano. Certament s’està produint una renovació museística per ampliacions, entre tots els capdavanters, com ara el Tate-modern (Londres), MoMA novaiorqués, Reina Sofia (Madrid), Denver (Colorado) etc. Sempre de la mà de signatures de prestigi. Malauradament, l’IVAM, ja és fora del circuit dels quatre o cinc museus de referència a escala mundial. Ho fou, però, ara ja no. Treballarem per retornar-lo al lloc que tenia. Calen nous gestors. No provincians. Amb mentalitats globals i -pregonament- locals, ensems i alhora.

Fa uns tres anys quan sorgí la idea, amb plànols, diagrames i perspectives infogràfiques i tot estava dat i beneit. Sortosament es produí una visita i exposició del projecte per part d’un dels arquitectes japonesos autors (SANAA), en la sala d’actes de la politècnica. El conferenciant i coautor era R. Nishizama. El pobre home venia directament de Chicago. L’exposició del projecte feia força incidència en el caràcter suau i subtil de la intervenció d’ampliació dels japonesos. L’art de l’espectacle i de l’encantador de serps: els mots van per un cantó i les imatges i plànols pel contrari. Emilio Giménez, coautor de l’IVAM, aparegué a pegar cabotades i dir-hi les excel·lències del projecte japonés.  

L’auditori estudiantil -acrític- totalment entregat a l’estrella -supose que alliçonat per cert sector professoral que tots coneixem pel seu provincianisme- es rebel·là contra un servidor amb xiulits i cridòria quan li vaig etzibar totes aquelles reflexions que comente a l’article. Malgrat que, des del principi de la meua intervenció diguí que trobava encertada una ampliació de caire contemporani. I que no s’hi havien esforçat suficientement en una inserció més amable i eficaç. Estudiants i professorat cridaven amb insults de "carca i reaccionari".

Encara brandaren més quan, acabant el meu interrogatori i exposició, li vaig acusar de que a València, amb aquesta intervenció s’obria el camí de la mort de l’arquitectura i l’urbanisme a Ciutat Vella.

Carca i reaccionari?. Precisament a mi, que els duia a bescollades, quan eixe mateix professorat meu eren uns postmoderns-buits-copiadors de ca l’ample n l’època d’estudiant. Cal dir que n’hi ha un altre, de post-modern, molt respectable i amb bases elaborades. Amb idees pròpies, però no a la València d’aleshores. Segument hi havia "espietes" a la sala i restà deturada la iniciativa. A l’espera de temps millors, que ja hi han arribat.

PS: l’article per una broma -sense gota de gràcia- de Nacho Blanco, coordinador de DIAREMA, l’intitulà IVAM EL TERRIBLE. Quan puga penjaré la foto del full, com a verificació del mateix i del que hi dic.

Si cliqueu en "vull llegir la resta" trobareu les bases de resposta polèmica fetes un parell de mesos abans de la inauguració i reviscolades un parell de dècades després. Gràcies. (..)     

IVAM, CATALITZADOR DE CIUTAT VELLA.

L?urbanisme és una disciplina lligada estretament a la política ?a una política-, com demostra el període democràtic actual. L?intent de rehabilitació de Ciutat Vella a València passa, al nostre parer, per dos eixos fonamentals:

a)      La redefinició com a centre històric i representatiu de la ciutat,fins fa poc de temps desdibuixat, per mitjà de la reconstrucció d?edificis antics i de construcció de nous, amb caràcter significatiu, a més de cercar una accessibilitat intel·ligent (eficaç i respectuosa).

b)      La revitalització del conjunt que (re)genere l?habitabilitat d?aquest espai.

En el primer punt hi ha unes actuacions evidents, com ara, els palaus de Benicarló, de l? Scala, de Belveder (Museu de la Ciutat), etc; el convent dels pares camils, la Casa del ?Punt de Ganxo? (carrer de l?almoina, 4), etc; i la peatonalització de diversos carrers, alguns de dubtosa eficàcia. En el segon punt, de moment, continuem  en el buit absolut, és a dir, la revitalització no ha passat de rentar-li la cara a alguna façana, continuant el mateix estat de deteriorament i degradació higiènica on la densitat poblacional segueix baixant, emigrant cap a zones menys definides dins de la ciutat, però més habitables. Aquest punt mereix un tractament més profund a fer en un altre moment.

Dins de la redefinició com a centre històric, l?únic edifici de nova planta de caràcter potent és l?IVAM (Institut Valencià d?Art Modern). Aquesta institució, impulsada per l?anterior director general de la Conselleria d?Educació i Cultura, en Tomàs Llorens i Serra,  vol fer el paper de catalitzador del moviment plàstic alhora que d?element d?esbargiment. Situat a la cruïlla dels carrers d?En Guillem de Castro i Na Jordana, ocupa un lloc a la xarnera del casc antic amb el barri d?Extramurs; un lloc de gran dificultat per a l?assentament d?un edifici de les dimensions d?aquest a un solar de forma trapezoïdal. Hi ha hagut dos projectes, el primer realitzat pels arquitectes E.Giménez, C. Salvadores, J. Múrcia i X. Sanchis; el segon i definitiu, per Carles Salvadores.

Es tracta d?una arquitectura que podem emmarcar dins del corrent del neo-racionalisme d?arrel italiana, però que pren elements d?altres tendències. Hi hagut una pregona preocupació per tal de lliurar l?edifici a la ciutat d?una manera suau, sense estridències ni prepotència, la qual cosa era força difícil degut a les dimensions (87 x 45 x 17 metres aproximadament) i a la diferència d?escala urbana dels dos carrers. Sobre un pòdium s?assenta una mola paral·lelepipèdica perfectament explicitada, aquell recobert de pedra de marés (arenisca) de Sant Vicenç dels Horts que domina la plataforma d?accés i que s?estén a tota la planta baixa; la caixa-contenidor revestida amb aplacat de pedra Vinaixa.

Els paviments de les altres plantes són de calcària Capri, aquesta decidida més per imperatius pressupostaris que per desig de l?arquitecte.

Les façanes conformen un perímetre aclaparadorament compacte donant lloc a una volumetria clara i, fins i tot, platoniana; on tan sols és retallat el llenç de mur en zones molt localitzades com la galeria d?escultures i, abassegadorament, a l?entrada on el pany de paret es trenca penetrant, de dalt a baix, l?exterior dintre de la capsa, tot establint un espai de filtre cobert per dalt amb una llosa armada flotant. Les altres obertures sdón una mena d?esquinçalls amb traça de fénêtre en longueur en cafeteria i escales a més d?uns ulls de bou.

L?austeritat decorativa fa prevaldre el mur per sobre de qualsevol distracció, de to menor, excepció feta d?un subtil galze que fa de goteró (o obscur) entre les filades de Vinaixa superposades a l?ensems de remarca de l?horitzontalitat dominant.

Observem sobre els plànols una clara ordenació per mitjà de dos eixos paral·lels a Guillem de Castro que fan d?espai servidor que lliguen i encadenen els espais servits que aniran repetint-se al llarg de les plantes principals on apareix una de les constants (invariants) de la nostra arquitectura: LA UNITAT D?ESPAI.

L?arquitecte basant-se en l?element sala ?com a element primari de conformació de l?espai-, encadena una sala darrere d?una altra fins a aconseguir la unicitat del conjunt que comença i acaba al vestíbul de marcada polidireccionalitat i dramatisme plàstic. Hi ha també una inclinació a la inclusió d?espais de doble i triple alçada de regustos lecorbusierans i remembradors de ?l?espai del fum? saxó.

Una estructura clara i mallada , sobre el plàol, on els suports són embotits dins dels gruixuts murs, tret d?algunes sales on es manifesten amb la secció redona i de feliç execució. A remarcar també que la llosa armada del vestíbul sobreïx, en voladís, deu (10) metres, posseint les bigues invertides, ço és, a la part superior d?ella.

Ens trobem davant d?un edifici de vocació clàssica però d?implantació anti-clàssica. Clàssic en la seua concepció i ordenament, lluny dels mercaders de columnes i frontons post-moderns, més atents al màrqueting que de l?obra pensada i ben feta. I anticlàssic en quant a que si l?arquitectura clàssica s?implanta de manera hostil i minusvalorant l?entorn, amb prepotència, ací s?insereix en el context de la ciutat fins i tot com amagant-se en enretirar-se de la línia de façana del carrer creant-hi una mena de plaça, contràriament a com, tradicionalment, s?encabeixen les esglésies. Aquesta pseudoplaça serà enquadrada en una filera de frondosos plàtans.

Hi ha un respecte total de cara a les vivendes veïnes on els patis interiors que donen al museu no són cegats, sinó que el mur de tanca és calat, permetent almenys la comunicació visual. S?evidencia un estudi per tal d?aconseguir acords harmoniosos del museu amb les cornises confrontants. Destacar-hi per una altra banda la delicadesa dels detalls, en especial els aplacats i en la resolució industrial dels acabats.  

Publicat el dia 13 d?octubre de 1988 en el suplement de disseny, arquitectura, energia i medi ambient DIAREMA de LEVANTE-EMV.

 

Quant a josepblesa

Interdit destorbar el conductor.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a IVAM, CATALITZADOR DE CIUTAT VELLA.

  1. Anònim diu:

    No, no estem d’acord en el 90%, tu segueixes creent en el pensament de Fuster, jo no m’ho he cregut mai i al reflexionar sobre ell mai hi he estat d’acord.
    La dreta és per definició pragmàtica i dificilment optarà per un pensament de País que no és creïble.
    Fuster tenia altres sabiduries però no pas la política. I ho demostrà a bastament amb la seua pensada catalana i confiant en personatges com Martí Domínguez, Vicent Ventuta, etc.
    Amb el pensament fusterià ja pots estar ben segur que el País no reixirà.
    R.G.A.

    P.S. Et conteste al teu bloc perquè no anem a tindre una conversa particular en un bloc aliè.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*