UN ABOCADOR A LES PORTES DE L’IVAM
UN ARTICLE MOLT INTERESSANT DE MARIA JOSEP PICÓ.
PUBLICAT A LEVANTE-EMV, 26-05-2007.
D´ arquitectura emblemàtica a abocador de residus. Així ha estat l´evolució de l´IVAM durant el capítol electoral que ara acaba. Fa quatre anys els veïns de l´entorn del museu vam patir nits d´insomni perquè la Generalitat va decidir construir, a corre-cuita, una barraca en forma de cub on seduir l´electorat amb el projecte d´ampliació de l´espai museístic. Una pell d´acer amb forats coberts de vidre -una estructura poc adient per al clima mediterrani i gens eficicient energèticament- havia de cobrir l´edifici, el qual esdevindria una enorme caixa al si del barri del Carme. O un far, com anunciaven els arquitectes que van dissenyar el projecte, els japonesos Sejima i Nishizawa. De fet, la seua execució implicava duplicar la volumetria i alçada permesa a Ciutat Vella i, en conseqüència, modificar el pla general de València.
El Consell no ha tingut pressupost ni coratge per afrontar l´ampliació de l´IVAM, en la qual menyspreava l´obra dels valencians Emilio Giménez i Carlos Salvadores (potser perquè havien estat contractats pel govern socialista al seu moment). Al contrari, ha degradat el prestigi del que va ser el primer museu d´art modern de l´Estat espanyol (inaugurat el 1989) mitjançant la programació d´exposicions importades d´altres centres, sense cap esperit de lideratge ni d´avantguarda i, sovint, amb el finançament d´empreses constructores.
El nou IVAM havia protagonitzat els meus malsons, ho reconec. I no només com a veïna, sinó com a ciutadana. Calia desvirtuar l´edifici i el casc històric d´aquella manera? El preu de ser modern davant el món no era massa elevat? A estones lliures vaig investigar les vies de preservació dels trets del nostre espai urbà i, per obligacions laborals, vaig arribar fins el Tribunal Europeu dels Drets Humans, a Estrasburg. Allà vaig assabentar-me, amb certa resignació, que les administracions han de garantir el dret de conservar i respectar l´entorn quotidià de les persones. Efectivament, el paisatge, resultat de la societat amb el seu entorn, també és urbà i els ciutadans podem dirigir-nos a aquest òrgan jurídic internacional per exigir el compliment d´aquests drets. El sotrac inicial de veure créixer una pell malalta a sobre de la nostra ciutat i la imatge de viure al costat d´un microones s´ha anat esborrant, amb altres ensurts urbanístics, això sí. Però no les ganes d´apel·lar al tribunal d´Estrasburg per reclamar el condicionament de l´entorn de l´IVAM (entre altres) assetjat per contenidors de residus urbans i arquitectures efímeres caducades que han esdevingut taques perennes. S´imaginen el Pompidou de París o el Guggenheim de Bilbao envoltats de fem? [mjpico@sapienspublicacions.com]